Xavier Melero desactiva dos artefactes perillosos a la sala del Suprem

Sense Mossos no hi ha rebel·lió. Aquesta és una de les brames que corren aquests dies entre la premsa de Madrid que es mou pel Tribunal Suprem espanyol, que un mes després de l’inici del judici veu com és d’enorme la dificultat de les acusacions a l’hora de demostrar que en els fets de la tardor del 2017 hi va haver una violència que justifiqui una condemna per rebel·lió o per sedició. Per això la declaració de dijous de Manuel Castellví, interrogat per la fiscalia i la resta d’acusacions, va despertar una certa eufòria, aquí, perquè van veure per primera vegada un punt de feblesa en el relat de les defenses; el fiscal Javier Zaragoza i la premsa oficialista de Madrid van ensumar sang, i s’hi van abraonar. Perquè Castellví, dubitatiu, amb la veu rogallosa i tremolosa i amb aquella suor al front, va semblar que es ficava de peus a la galleda quan va dir que havien advertit el govern poc abans de l’1-O que hi podia haver ‘una escalada de violència’ el dia del referèndum. I així es va suspendre la sessió dijous passat, fins avui: quatre dies amb tot un artefacte al bell mig de la sala de vistes del Suprem, a punt d’esclatar. Fins que aquest matí ha arribat l’artificier Xavier Melero i l’ha desactivat. I el factor Mossos per a justificar la rebel·lió s’ha tornat a esvair.

L’advocat de Joaquim Forn ha arrencat l’interrogatori de les defenses d’una manera directa, calculada mil·limètricament, que ha permès a Castellví de respondre amb la concisió, la brevetat i la claredat que li van mancar la setmana passada. I n’han sortit dues idees principals: que tres dies abans del referèndum ‘no es preveien actes de violència’, perquè en una reunió el dia 28 de setembre del 2017 amb caps de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil ‘tots tres cossos vam compartir que allò que ens trobaríem serien col·legis amb activitats i gent fent una resistència pacífica a la possible actuació de la policia’. Ras i clar. Pocs dies abans n’havien parlat amb el govern, del risc d’accions violentes, com en qualsevol informe de risc de la policia en la previsió d’esdeveniments multitudinaris. Però Castellví, això, no va tenir ni el temps ni l’habilitat de dir-ho durant l’interrogatori del corrosiu fiscal Javier Zaragoza, que dijous passat el va fer anar per on va voler. L’ex-comissari d’informació ha afegit avui, seguint les preguntes de Melero, una altra conclusió important: que la previsió que poguessin actuar els grups que ell va anomenar ‘de l’independentisme radical’ no es va complir. Ni violència, ni independentisme radical. I encara una altra qüestió, el penúltim cable que tallava Melero: ‘L’actitud del govern era de voler modificar el pla d’actuació que teníeu dissenyat?’ Resposta: ‘No’. No hi ha més preguntes, senyoria.

Una dada reveladora

Aquest punt ha estat important avui: el de desvincular la voluntat dels comandaments dels Mossos de fer complir l’ordre judicial per impedir el referèndum, per una banda, de la determinació dels càrrecs polítics de tirar-lo endavant, per una altra. En van parlar en una reunió el dia 28 de setembre al Palau de la Generalitat Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Joaquim Forn amb els cinc comissaris dels Mossos que hi van assistir. Aquests comissaris els traslladaven la preocupació pel ‘clima de tensió que hi havia al país’ i el malestar per algunes declaracions públiques que feien membres del govern. L’ex-comissari de planificació dels Mossos Emili Quevedo n’ha donat detalls avui en l’interrogatori, després del de Castellví. Quevedo s’hauria pogut estalviar la declaració si hagués volgut, perquè és investigat en un jutjat d’instrucció de Cornellà, acusat de desobediència, justament arran de l’1-O.

Però Quevedo ha volgut respondre a tothom. I tal com ha començat semblava que podia esdevenir un nou artefacte a punt d’esclatar contra la defensa dels acusats, especialment contra la del conseller Joaquim Forn. S’ha queixat de les declaracions de Forn, qui, al cap de poc temps d’haver assumit el càrrec, va dir que l’1-O el cos dels Mossos es comportaria de la mateixa manera que ho faria en una jornada electoral. ‘No podíem actuar com en qualsevol altra jornada electoral, perquè era una activitat política que havia estat prohibida’, ha observat Quevedo. Després, l’artificier Melero li ha fet veure que quan Forn va dir això aquella ‘activitat política’ no havia estat pas prohibida. Hom podia pensar que, fent aquesta consideració, Quevedo acabaria reforçant el discurs de l’acusació per a incriminar els Mossos, i per extensió Forn i tot el govern, un relat segons el qual hi va haver deixadesa per una manca d’efectius durant l’1-O, inacció, connivència amb la votació. Però no. L’ex-comissari ha demostrat que, efectivament, no era una jornada electoral normal, i per això van acabar desplegant-hi 7.800 agents, i no els 3.000 escassos habituals en les altres eleccions.

Un altre curtcircuit de la fiscalia. Havien aconseguit durant mesos que arrelés la idea que 6.000 o 7.000 agents dels Mossos eren pocs per al desplegament de seguretat de l’1-O. I el responsable de planificació els ha donat una dada que no sabien: 3.000 agents en ‘eleccions normals’, i no pas 11.000. Però encara hi havia un altre cable que calia tallar, molt important: el de la queixa exposada per Quevedo sobre les declaracions públiques que feien els dirigents de la Generalitat en relació amb la prevalença de la convivència per sobre de l’efectivitat de l’ordre del 27 de setembre de la magistrada Mercedes Armas per a impedir el referèndum. ‘Hi havia un element que es feia servir de manera inadequada’, ha començat a explicar Quevedo, dubtós, parlant a poc a poc, mesurant molt bé les paraules que feia servir. ‘Hi havia la qüestió de com projectava el govern a la ciutadania els principis que han de regir les actuacions policíaques. El govern ho presentava en termes de contraposició entre els principis d’actuació i el compliment del mandat judicial. Com si s’hagués de decidir que una cosa havia de prevaler per damunt de l’altra. Ens queixàvem d’això.’

L’esvaïment del ‘factor Mossos’ per a la rebel·lió

El fiscal Zaragoza furgava i furgava, mirant de fer forat, excedint-se escandalosament, forçant la intervenció de Marchena, que li cridava l’atenció, provant d’anar al fons, cercant l’errada, a veure si finalment trobava un fil, per prim que fos, que li permetés d’estirar l’acusació de la rebel·lió, de la trama violenta i organitzada llançada contra els poders de l’estat per a declarar la independència. L’eficàcia o la convivència? Uns (la policia espanyola i la Guàrdia Civil) cercaven la primera al preu que fos, fins i tot sabent que era impossible físicament de complir l’ordre davant de milions de votants mobilitzats; els altres (els Mossos) van prioritzar la segona. Aquest és un dels arguments vertebrals de les defenses, i semblava que per un moment podia trontollar per allò que deia Quevedo. Però el dubte s’ha esvaït quan l’advocat Melero ha demanat a l’ex-comissari: ‘Això de la prevalença va tenir conseqüències en les vostres pautes d’actuació?’ Resposta: ‘No.’ Melero: ‘Vau introduir cap modificació en el dispositiu de l’1-O per això?’ Resposta: ‘No.’

Com es pot acusar els Mossos d’actuar amb voluntat d’afavorir un alçament violent i tumultuari si van preveure totes les possibilitats, en van parlar i ho van compartir dies abans amb els cossos policíacs espanyols, es van desvincular de les declaracions dels seus dirigents polítics i van organitzar un dispositiu d’efectius enorme que arribessin a tots els racons del Principat amb la fórmula de parelles d’agents que prioritzessin la mediació a la violència contra els votants? I que fins i tot tinguessin previst l’ús de la força en les situacions que ho requeressin? Amb això és molt difícil de sostenir una acusació com la que presenten la fiscalia, l’advocacia de l’estat i l’extrema dreta. Amb les declaracions dels comissaris Castellví i Quevedo es fa més clar el paper del major Josep Lluís Trapero, cridat a declarar com a testimoni dijous. Declararà? Pot no fer-ho, perquè com a processat a l’Audiència espanyola –acusat precisament de rebel·lió– s’hi pot negar. Però ara té el camí més desbrossat per a ratificar el relat que ja han començat els seus dos ex-comissaris i responent a l’allau d’acusacions que li van abocar la setmana passada els comandaments policíacs espanyols.

El nou paradigma

Sense Mossos no hi ha rebel·lió, diu algú pels passadissos del Suprem. En els escrits d’acusació i en les interlocutòries del jutge instructor, Pablo Llarena, s’ha insistit en el fet que la Generalitat disposés de la força coercitiva de ‘disset mil homes armats a la seva disposició’, per mirar de justificar la violència armada, per més que fos de manera potencial, intencional. Però aquest element ja ha perdut molta força. I encara més després de les declaracions dels ex-comissaris. La tesi oficiosa que s’imposa ara a la premsa de Madrid és la de la rebel·lió violenta sense necessitat d’armes. Perquè del fil dels Mossos ja han vist que no en trauran res. Avui Enrique Gimbernat ha publicat un article a El Mundo fonamentant aquesta tesi. Gimbernat és catedràtic de dret penal i membre del consell editorial del diari, i ara per ara és una veu autoritzada per l’estat. Més ben dit: per a parlar en nom de l’estat, perquè el seu punt de vista sobre la rebel·lió i la sedició és el que Josep Borrell va traslladar a la premsa internacional per a provar d’intoxicar-la just abans de l’inici del judici. En l’article d’avui, Gimbernat compara la declaració d’independència amb una violació per dir que n’hi ha prou que hi hagi violència perquè hi hagi rebel·lió; que no calen les armes. I doncs, quina violència hi va haver l’1-O? A això s’han dedicat les acusacions aquests últims dies, a perfeccionar el discurs de les ‘muralles humanes’ i dels ‘parapets formats per nens i avis’ per impedir a la força, d’una manera ‘organitzada i jerarquitzada’ l’actuació de la policia espanyola i la Guàrdia Civil durant l’1-O. Perquè potser no hi haurà el ‘factor Mossos’, però ja miraran que hi hagi igualment rebel·lió.

MÉS INFORMACIÓ

Els observadors internacionals acusen Marchena d’haver permès la ‘banalització de la violència policíaca’

VÍDEO:  El comissari Quevedo desfà l’argument del fiscal sobre la passivitat dels Mossos l’1-O

QUÈ PASSARÀ DEMÀ?

Demà el judici baixarà d’intensitat pel que fa a les declaracions de testimonis, tot esperant les jornades de dimecres i dijous, quan són cridats a declarar no únicament Josep Lluís Trapero, sinó també l’ex-secretari general de la Vice-presidència i d’Economia i Hisenda Josep Maria Jové, l’ex-jutge Santi Vidal i l’ex-director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Carles Viver i Pi-Sunyer, entre més. Demà serà el torn de José Oriol González, gerent de l’empresa Buzoneo Directo SL; Rosa Maria Sans i Enrique Mary Iriarte, treballadors d’Artyplan SL de Vic; i Enric Vidal, coordinador d’Acció Política d’ERC.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
• Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
• 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
• Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
• Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
• Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
• 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
• Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
• Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
• Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
• Dia 10, 4 de març: El primer gran trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre
• Dia 11, 5 de març: El perill real de Pérez de los Cobos i el martiri d’Enric Millo
• Dia 12, 6 de març: La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen
• Dia 13, 7 de març: Per què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies?