Desesperació al Tribunal Suprem amb ‘un tal Toni’

Un tal Toni ha fet anar de corcoll els fiscals Jaime Moreno i Consuelo Madrigal aquests dos darrers dies, durant els interrogatoris de testimonis en el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. El tal Toni és la persona que suposadament es va posar en contacte amb l’empresa Unipost per a fer la distribució de les notificacions als membres de les meses electorals de l’1-O i amb un dissenyador gràfic que havia de fer de mitjancer per a la impressió de cartells sobre el referèndum. És una investigació que ja fa molts mesos que dura al jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, i que aquests dies apareix al Suprem en la fase testifical. Qui és ‘el tal Toni’? El responsable d’Unipost, Francisco Juan Fuentes, no ho va saber dir. I el dissenyador Enric Vidal tampoc. Li va semblar, veient-lo a la televisió, que era Antoni Molons, ex-secretari de Difusió del govern. A Madrigal i Moreno se’ls ha il·luminat el rostre quan han sentit que Vidal deia que potser era Molons. L’obsessió dels fiscals: demostrar que el tal Toni era Molons. Una obsessió que palesa la desesperació per la manca de proves per a demostrar el delicte de malversació.

Perquè no existeix la conspiració per a la malversació. O n’hi ha o no n’hi ha; o es van utilitzar diners públics per a una activitat declarada il·legal o no se n’hi van destinar. O hi ha factures o no n’hi ha. I de moment no n’hi ha. L’ex-ministre Cristóbal Montoro, quan va comparèixer, només va saber dir que hi havia sospites que se n’hagués comès, de malversació, malgrat el control asfixiant dels comptes de la Generalitat que ell mateix va imposar el setembre del 2017. I dels empresaris i autònoms que van fer feines més o menys relacionades amb el referèndum, cap no va cobrar res, i alguns van arribar a fer factures negatives i no van ingressar efectivament ni un euro. D’ací ve la desesperació dels fiscals, perquè no hi ha manera de trobar-ne. I el ‘tal Toni’ ho exemplifica de la millor manera. Les sessions d’avui i d’ahir a la tarda han arribat a tenir un to gairebé surrealista, delirant. Fins i tot amb testimonis contradient-se entre ells.

Cita a l’hotel Colón

Enric Vidal (dessuadora verda, samarreta del club de fans català del mític Sankt Pauli) ha anat responent les preguntes del fiscal Moreno d’una manera més o menys evasiva, amb poca concreció i amb un record molt vague dels fets. A ell, que és dissenyador gràfic i coordinador d’acció política d’ERC de Badalona a començament de setembre, li va trucar un individu de qui només sabia el nom. Toni. Li va demanar que redimensionés uns cartells i que fes de mitjancer amb tres empreses gràfiques perquè els imprimissin. Van quedar a l’hotel Colón de Barcelona, a la plaça de la Catedral, es van veure cinc minuts, i el tal Toni li va donar un llapis de memòria amb el disseny ja fet dels cartells, un número de telèfon de contacte i el nom de les tres empreses a les quals ho havia de lliurar. Moreno es feia creus que el testimoni no demanés dades al ‘tal Toni’. A aquest senyor no li va demanar cap dada d’identitat més? No. No va demanar-li quin cognom tenia, ni res? No. Ni li va demanar cap targeta? No. Li va dir de part de qui venia? No. Simplement que es deia Toni? Sí.

Després Vidal ha declarat que va veure que era l’anunci amb les vies del tren i que duia el logotip de la Generalitat. I va veure més endavant en imatges de televisió que ‘el tal Toni’ tenia un aspecte molt similar al de l’Antoni Molons. ‘Vaig suposar que era ell.’ I després? Doncs va posar-se en contacte i va parlar amb aquestes empreses, Artyplan, Global Solutions i Marc Martí. Amb un d’ells, Enric Marí, comercial d’Artyplan, en van parlar bo i prenent un cafè a la llibreria Laie de Pau Claris, a Barcelona. Ara, la versió de l’un i de l’altre és diferent. Vidal, el dissenyador gràfic, ha declarat que no li van dir pas que l’encàrrec es facturaria per Òmnium Cultural, ni que això ho pagaria la Generalitat. Marí, el comercial, ha dit que sí, que havien convingut a qui havien de carregar les factures, a la Generalitat, tot i que no van especificar a quin departament. I que el cost seria de 17.000 euros. També ha recordat vagament que Vidal li va dir que el propòsit de dividir la producció dels cartells en tres impremtes podria reduir el risc que els intervingués la Guàrdia Civil.

Ni un euro

En aquests aspectes tots dos han diferit. I Marí ha aportat algun detall més, com ara que va ser un representant d’Òmnium, per a qui Artyplan feia anys que treballava, que va contactar amb ell per un encàrrec d’impressió de cartells molt gran, que es posaria en contacte amb ells Enric Vidal, com a mitjancer, i que s’hauria de facturar a la Generalitat. Però en una cosa han coincidit tots dos testimonis, Vidal i Marí, i precisament en la més important des d’un punt de vista probatori per al judici: cap d’ells no va arribar a fer cap factura ni a cobrar ni un euro per aquest encàrrec.

Com pot ser que algú arribi a treballar sense cobrar res? I que fins i tot després d’això, després d’haver rebut un encàrrec de la Generalitat pel qual no van cobrar, hagin continuat treballant per a la Generalitat? A Moreno, un dels fiscals que fica la banya en la malversació, això el treu de polleguera. Ja li va passar fa uns dies amb el responsable de la campanya de ‘Catalans a l’exterior’ per a la Generalitat, que va acabar renunciant a cobrar els 80.000 euros. Hi ha un xoc de mentalitats, quan no entenen la capacitat col·laborativa, la prudència i la comprensió de la societat catalana sobre el que podia implicar i el que va acabar implicant el referèndum de l’1-O. I al Suprem veiem aquests dies com s’ha edificat un enorme judici, pompós, televisat, basat en fum. De ben segur que el trobaran, el ‘tal Toni’. Però i les factures?

VIST i SENTIT

Un dels testimonis de la defensa de Jordi Cuixart que Manuel Marchena no va acceptar és Bill Shipsey, advocat especialitzat en la defensa dels drets humans i fundador d’Art for Amnesty, l’ala artística d’Amnistia Internacional. Fou una de les nombroses figures internacionals que va signar el manifest ‘Let Catalans Vote’ i s’ha mostrat preocupat de fa temps per la repressió contra els independentistes catalans. Volia venir tant sí com no a veure en primera persona el judici, al Tribunal Suprem espanyol, i avui ho ha pogut fer. Considera que aquest judici significa una reculada sobre la defensa dels drets civils i polítics. Podeu llegir aquesta entrevista recent que li va fer a VilaWeb Andreu Barnils: ‘Si els catalans fessin servir els mètodes de Luther King i Gandhi no perdrien simpatia internacional‘.

MÉS INFORMACIÓ

La manifestació de Madrid contra el judici de dissabte guanya força:

El Madrid solidari amb Catalunya fa una crida a una manifestació multitudinària dissabte

Guia de la manifestació a Madrid del 16 de març contra el judici

QUÈ PASSARÀ DEMÀ?

Demà declararan més testimonis proposats per la fiscalia amb la intenció de demostrar la malversació. Són cridats a declarar l’ex-responsable de Difusió Institucional de la Generalitat, Jaume Mestre Anguera; l’ex-delegat de la Generalitat davant la Unió Europea, Amadeu Altafaj; i l’ex-secretari general del Diplocat, Albert Royo. Tant Altafaj com Royo tenen oberta una causa com a investigats al jutjat número 13 de Barcelona, i tenen el dret de no declarar. Altafaj, que viu a Bèlgica, ja ha demanat d’exercir aquest dret i no haver d’anar fins a Madrid per a fer-ho constar. El tribunal li ho ha acceptat. A la tarda, s’espera que declarin dos observadors internacionals de l’1-O: el director del Centre d’Estudis Estratègics de l’Haia, Paul Sinning, i Helena Catt, d’International Election Expert Research Team. Els observadors, els proposa la fiscalia, que només els vol per a saber si van cobrar res de la Generalitat. Però el cas és que van ser testimonis de la brutalitat policíaca, que Catt, per exemple, va qualificar ‘d’operació d’estil militar curosament planificada’. Serà feina de les defenses convèncer Marchena que els deixi preguntar justament sobre això.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
• Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
• 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
• Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
• Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
• Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
• 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
• Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
• Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
• Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
• Dia 10, 4 de març: El primer gran trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre
• Dia 11, 5 de març: El perill real de Pérez de los Cobos i el martiri d’Enric Millo
• Dia 12, 6 de març: La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen
• Dia 13, 7 de març: Per què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies?
• Dia 14, 11 de març: Xavier Melero desactiva dos artefactes perillosos a la sala del Suprem