La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen

Avui la fiscalia ha fet aigües a la sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol. Ha estat un fracàs estrepitós, perquè els testimonis que hi han desfilat, tots proposats per l’acusació, no tan sols no han servit per a fonamentar el relat acusatori, sinó que l’han fet trontollar. El cas més cridaner ha estat el de Montserrat del Toro, una de les principals testimonis contra Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, pel seu paper en l’escorcoll a la seu del Departament d’Economia del 20 de setembre de 2017 com a secretària judicial. Ella va servir durant la fase d’instrucció per a construir el relat que aquell dia hi havia hagut sedició, i rebel·lió, en la manifestació per a protestar contra l’assalt a la Generalitat. Perquè ella va explicar, i avui ho ha reiterat, que va haver de fugir pel terrat, entrar a l’edifici contigu del Teatre Coliseum i sortir per allà perquè no ho podia fer per la porta principal. Però la credibilitat del testimoni de Del Toro ha trontollat, i ha suscitat molts dubtes sobre un dels puntals del relat acusatori: per les contradiccions en què ha caigut i per algunes mentides. Segurament la fiscalia pensava que podria ser molt més convincent i aclaridora, però no li ha funcionat gaire bé, aquest testimoni. Els que han vingut després, proposats també per les acusacions, encara han estat més desastrosos. Els fiscals han acabat desorientats.

Montserrat del Toro, testimoni clau en tot aquest procés judicial, és seguidora de pàgines ultranacionalistes espanyoles, com ara Unidad Nacional Española i Leridanos Que No Quieren la Independencia, i és simpatitzant de Ciutadans, tal com va demostrar el diari Público aviat farà un any. El jutge Marchena ha provat d’impedir que l’advocat Andreu Van den Eynde li demanés per aquestes afinitats, perquè no considera rellevant l’adscripció ideològica de la testimoni. Però Van den Eynde ha aconseguit que li confirmés que efectivament és titular del compte de Facebook des d’on seguia aquestes pàgines d’extrema dreta. D’importància, en té, perquè sovint s’ha presentat Del Toro com un testimoni neutral que feia una feina tècnica en un escorcoll per ordre judicial i que havia estat víctima de les masses enfervorides que volien agredir tota una comissió judicial. Potser per a Marchena, la seva manca de neutralitat sobre l’objecte del judici en què ella compareix com a testimoni no és important jurídicament, però és precisament la seva adscripció a una causa la que la va fent anar pel pedregar. Perquè la fa caure en errors i en situacions gairebé ridícules, de tant que es nota que vol ajudar en aquesta causa, la de condemnar l’independentisme.

La gestació del tumult

El primer fet que va cridar l’atenció de Del Toro quan era dins del vestíbul de l’edifici del Departament d’Economia, ja a primera hora del matí, fou la visió d’un ‘incident desagradable’ a l’exterior, quan un manifestant, segons que ha explicat, es va atansar a un guàrdia civil i li va ensenyar una bandera i ‘li va semblar que li escopia’. El tumult s’acostava. Ha fet tot un relat sobre la creixent presència de manifestants (manifestants!) durant el matí, que s’aplegaven entre Gran Via i rambla de Catalunya; la preocupació quan anava sentit el brogit d’una massa de gent com més anava més abundant i l’esglai que va tenir quan va sentir que començaven a fer anar un megàfon. ‘Què deien, quins càntics o lemes proferien?’, li demanava el fiscal Javier Zaragoza. ‘Votarem, no passaran, no sortiran…’, responia ella. ‘En català, no sortiran?’, volia esbrinar el fiscal. ‘Sí, en català.’ De fet, hi ha hagut algun moment que Del Toro ha dit que el fet que els lemes i les coses que es deien fossin en català li’n dificultava la comprensió.

Però la part més interessant del megàfon ha vingut quan s’ha tret de la màniga que li semblava que la veu de qui parlava era la de la presidenta del parlament d’aleshores, Carme Forcadell. Una cosa que no havia dit ni quan va fer l’informe per al jutjat número 13 l’endemà del 20-S i que no havia declarat en cap moment en la fase d’instrucció. Forcadell feia cara d’incredulitat. I Dolors Bassa, asseguda al seu costat, també, amb un somriure d’incomprensió. Forcadell no va parlar en cap moment durant totes les hores que va durar la concentració. Tal com va declarar ella mateixa, aquell dia va anar-hi un moment a la tarda a veure la situació, va poder saludar Oriol Junqueras, li va fer dos petons i se’n va anar. Quan Olga Arderiu, advocada de Forcadell, li ho ha fet veure, Del Toro s’ha posat molt nerviosa, ha dit d’entrada que si ara tenia més memòria que un dia o un mes després del 20-S és perquè aquells dies estava molt angoixada per tot el que havia passat. Però quan li han insistit que no era possible que fos Forcadell, ha matisat les seves paraules dient que li semblava, que potser, que un agent li havia dit que potser, que pel to de veu, que la intencionalitat del que es deia…

Aquest to erràtic ha estat la tònica general de la seva declaració. De seguida que ha pogut ha emprat amb èmfasi, com mastegant-la, la paraula ‘tumultos’. La primera vegada quan ha recordat que, cap a quarts de cinc de la tarda, va sentir ‘com un gran tumult’. Resulta que havia arribat Oriol Junqueras i la gent l’aplaudia i cridava. Però aquí tenim la paraula, ‘tumult’, la que serveix al codi penal per a definir el tipus d’alçament amb què es qualifica el delicte de sedició. El mateix que va fer servir Íñigo Méndez de Vigo el dia que ja sortia del forn la querella contra Cuixart i Sànchez per sedició presentada a l’Audiència espanyola i que els va costar l’empresonament. I més de cinc-cents dies després encara estan tancats. També ha indicat elements de violència potencial, com els que podia rebre el pizzer que pogués venir a portar-los dinar perquè passaven les hores, tenien gana i no tenien res per a dinar. Uns entrepans que els va portar una mossa d’esquadra que ‘es va compadir de nosaltres’ van fer el fet.

El relat de Del Toro volia emfasitzar com fos tots els elements que permetessin d’encaixar amb un relat que ja li va comprar absolutament el jutge instructor, Pablo Llarena, quan va comparar la situació a la conselleria d’Economia aquell dia amb ‘una presa d’ostatges amb trets a l’aire’. Així ho descrivia Llarena. I així volia Del Toro que semblés el seu relat com a testimoni avui davant Marchena i els altres magistrats. Per això ha destacat que va pensar que d’allà potser n’haurien de sortir en helicòpter, però que ella mateixa va veure que en aquells terrats ‘hi havia massa antenes’. Després, quan els advocats Jordi Pina i Marina Roig li han demanat per aquesta possibilitat, ella mateixa ha dit que quan ho va comentar als agents (s’entén que de la Guàrdia Civil) van riure. Semblava llevar-hi importància. Pina li ha dit que bé ho havia considerat important per a explicar-ho. ‘No, no té rellevància.’

La sortida pel terrat és l’element central del seu relat. En realitat, no és un terrat, sinó un pati interior d’una segona planta (quarta real) que comunica amb el pati interior de l’edifici del costat, el del Coliseum. Per allà va passar, acompanyada de vuit mossos d’esquadra. Ho va fer de fosc, tard, quan, acabada la feina dels escorcolls (pels volts de les nou del vespre) es va negar a acceptar cap de les tres opcions que els Mossos li oferien per sortir de la conselleria: acompanyada de dos mossos, o bé aprofitant un cordó format per voluntaris de l’ANC, o bé a través d’un passadís acordonat format per agents de la Brimo dels Mossos d’Esquadra. Res d’allò no ho va trobar acceptable, i va exigir de sortir-ne d’alguna altra manera. Fins que els Mossos li van proposar de fer-ho a través del Coliseum..

Les irregularitats amagades de l’escorcoll

Però encara hi ha un altre element més destacat de la declaració de Del Toro que ha posat de manifest l’advocada de Jordi Cuixart, Marina Roig. Li ha assenyalat, sense que la secretària judicial li ho pogués contradir, totes les irregularitats d’aquell escorcoll, pel fet d’haver-se extralimitat en l’actuació que indicava estrictament l’ordre d’entrada i escorcoll. La comissió judicial va anar més enllà dels quatre despatxos on havia d’entrar, de manera que això va allargar molt més que no hauria calgut la feina del dispositiu i, per tant, la possibilitat de presentar aquells fets com un setge, i no com una manifestació pacífica. Perquè allò va ser una trampa, començant per l’operació d’escorcoll, el fet de no acordonar la rambla de Catalunya o el tram de Gran Via que calgués, el fet de deixar armes llargues sense custòdia dins d’uns cotxes amb el logotip de la Guàrdia Civil, el fet d’anar a assaltar la seu de la CUP sense cap ordre judicial d’entrada… La intervenció lúcida, documentada i implacable de Marina Roig ha permès d’entendre-ho una mica més.

Del Toro ha acabat nerviosa, irritada, tal com descriu Josep Rexach en aquesta crònica feta de dins la sala del Suprem estant, allà on es podia veure allò que per la televisió no s’ha pogut veure perquè ella ha demanat de no ser enfocada.

No ho entenen

Si el testimoni de Del Toro no ha anat bé a les acusacions, els que han vingut després, que havien de poder demostrar actes de rebel·lió i de malversació, han estat encara més catastròfics. Pràcticament tots els proposava la fiscalia i l’advocacia de l’estat. De primer, els propietaris dels hotels de Reus i de Figueres on hi va haver allotjats policies espanyols del setembre i fins passat l’1-O. El fiscal Fidel Cadena els volia fer declarar que allà hi va haver un assetjament i una actitud hostil i agressiva contra els agents per part de la població, i ho han negat. De concentracions, sí que n’hi va haver, fins i tot alguna de suport als agents, però totes van ser pacífiques. I els policies se’n van anar perquè ja se’ls acabava el temps de l’estada, no per res més. Tampoc no els ha servit de gran cosa el pràctic del port de Palamós, un testimoni de càrrec contra Josep Rull per a poder-lo acusar d’haver impedit que els vaixells dels ‘piolins’ atraquessin en aquest port. Però si bé ha explicat que el vaixell hauria tingut prou espai per a atracar, no ha desmentit pas l’explicació de Rull segons el qual es va denegar l’operació perquè no s’havia demanat seguint el procediment establert.

I després han passat per la sala els informàtics que es van reunir amb membres del govern per a saber com es podria de fer un aplicatiu per al referèndum; la dissenyadora Tere Guix, responsable del disseny de la web del Pacte Nacional pel Referèndum (no de la web del referèndum, com han volgut confondre tota l’estona les acusacions); Ferran Burriel, director de l’empresa a qui es va encarregar la campanya de Catalans a l’Exterior i Xevi Xirgo, director del Punt Avui, per la campanya de difusió del referèndum que aquest mitjà i alguns altres vam difondre. Objectiu: trobar la malversació. Resultat: no apareix per enlloc. Perquè cap no va cobrar ni un euro per tot això. I si en algun cas es va arribar a cobrar o a facturar, es va acabar tornant. Això no encaixava gens en la mentalitat dels fiscals. Com pot ser que Burriel fes una feina, emetés una factura de 80.000 euros, demanés al cap d’un temps com és que no la cobrava, i al final acabés abonant-la, és a dir, no volent-la cobrar? I que després d’això encara hagi continuat treballant per la Generalitat? Curtcircuit. Aquest és el problema, que no ho poden entendre, que la gent a Catalunya es mogui amb altruisme per a defensar uns valors i uns drets fonamentals. Jornada de curtcircuit de la fiscalia.

VIST I SENTIT

Enric Millo i Pinotxo

La declaració d’ahir d’Enric Millo encara ha portat cua avui, especialment a la xarxa. En gran part per ell mateix, que s’ha dedicat a anar replicant i amenaçant tothom que veia que li deia mentider. Ha arribat a l’extrem d’amenaçar la creativa i humorista Dolors Boatella per una composició que ha fet sobre la declaració de Millo d’ahir. Ni la llibertat d’expressió. Una amenaça més de Millo:

Et deus pensar que fa molta gràcia la teva brometa sobre el meu testimoni al Tribunal Suprem. Et demano que no m'insultis tractant-me de mentider, a no ser que puguis demostrar davant d'un jutge el que insinues.

— J. Enric Millo Rocher (@EnricMillo) March 6, 2019

Boatella l’ha eliminat perquè, ha dit, no volia ofendre ningú. ‘Faig humor, res més.’ Però d’altres usuaris ja s’han encarregat de reproduir-lo. És aquesta, la imatge que Millo no vol que es vegi. La censura i l’amenaça contra la llibertat d’expressió a l’era de les xarxes tenen mala peça al teler.

La imatge el retrata molt bé, majordom mentider. La torno a penjar aquí, se'n diu llibertat d'expressió i ara faci de nou el ridícul i denunciïm a un jutge de Suïssa si vol. pic.twitter.com/qoY9WzERCE

— [ David d'Ent.🎗#JoSócCDR ] (@denterd) March 6, 2019

MÉS INFORMACIÓ

Llegiu la crònica de Josep Rexach sobre la declaració de la secretària judicial Montserrat Del Toro: Montserrat Del Toro, la secretària judicial fantasma.

I la notícia sobre la guerra a la Viquipèdia arran de la seva foto: Montserrat del Toro: guerra a la Viquipèdia per la identitat de la secretària judicial del 20-S.

Avui, en la darrera part de la seva declaració, Diego Pérez de los Cobos, coordinador del dispositiu policíac de l’1-O, ha acabat patint per a mirar de defensar-lo i justificar-lo. Vegeu-ne el vídeo.

QUÈ PASSARÀ DEMÀ?

Demà tornaran a passar pel Tribunal Suprem espanyol testimonis de comandaments policíacs molt importants. Seran interrogats l’ex-cap superior de policia espanyola a Catalunya Sebastián Trapote i l’ex-cap de la Guàrdia Civil a Catalunya Ángel Gozalo. Per part dels Mossos d’Esquadra, serà el torn de Manuel Castellví, cap de la comissaria general d’informació, i el comissari Emilio Quevedo.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
• Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
• 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
• Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
• Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
• Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
• 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
• Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
• Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
• Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
• Dia 10, 4 de març: El primer gran trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre
• Dia 11, 5 de març: El perill real de Pérez de los Cobos i el martiri d’Enric Millo