El perill real de Pérez de los Cobos i el martiri d’Enric Millo

A la fiscalia li era absolutament igual què diguessin els presos. Van exhibir una desídia i una manca de preparació en els interrogatoris als acusats que era gairebé insultant. Perquè no li importava cap de les afirmacions sobre l’exercici de drets fonamentals o la repressió amb què l’estat havia respost una mobilització multitudinària i pacífica. Als fiscals els era igual, perquè deuen estar convençuts que a Manuel Marchena i els altres magistrats també els importa ben poc. És aquesta setmana que despleguen amb força la seva estratègia, i avui ho han fet amb el seu principal testimoni de càrrec fins ara, el coronel Diego Pérez de los Cobos, a qui l’estat va imposar com a coordinador policíac per actuar contra el referèndum de l’1-O. Pérez de los Cobos els ha servit per a enfortir el relat de la violència rebel, amb acusacions d’inacció dels Mossos d’Esquadra i de connivència amb el referèndum i explicant amb parsimònia que no hi va haver càrregues policíaques l’1-O, sinó ‘una actuació exquisidament proporcional’, i que no es va pegar a cap persona gran. Hi va haver uns setanta ferits de més de seixanta-cinc anys en aquelles actuacions violentes. És un individu que no té cap escrúpol a l’hora de fer aquesta afirmació, ni a l’hora de menysprear el criteri de preservació de la convivència ciutadana que l’hi exposaven els Mossos i Puigdemont.

La mentida és el nucli de l’argumentació de l’acusació; Pérez de los Cobos els la revesteix d’un criteri tècnic. En canvi, al matí, la mentida d’Enric Millo ha estat matussera i desendreçada, i ha acabat en un fangar. El relat de Pérez de los Cobos encaixa perfectament amb el que van construir durant molts mesos el jutge instructor Pablo Llarena, i la fiscalia general de l’estat i El País i Antena 3 i el PP i Ciutadans i Vox. És el relat oficial, el que pot servir de base a la sentència, perquè és el que avaluaran els jutges si els encaixa, si els permet de condemnar per rebel·lió o de sedició. Enric Millo ha volgut semblar el més espavilat de la classe i s’ha acabat embolicant. Els ha restat punts.

El moment més increïble de la declaració de Pérez de los Cobos ha arribat quan ha dit: ‘No hi va haver cap intervenció contra votants.’ La fiscal Consuelo Madrigal –hi havia estones que se li escapava el somriure de complicitat amb Pérez de los Cobos durant l’interrogatori pactat i apamat– li demana: ‘I contra gent gran i contra nens, contra persones amb discapacitat?’ Resposta: ‘No, no, cap intervenció, excepte contra aquelles persones que intentaven impedir l’accés al local per a complir el mandat que havien rebut.’ Madrigal hi torna: ‘S’ha sentit per aquí això de càrregues policíaques. Hi va haver cap càrrega policíaca?’ Pérez de los Cobos: ‘Per part dels cossos i forces de seguretat de l’estat, no. El concepte de “càrregues policíaques” s’encaminen a una dissolució o desallotjament d’un local. Aquestes unitats, per l’ús exquisit que van fer de la proporcionalitat, van evitar en tot moment de desallotjar els locals.’ Empenta de Madrigal: ‘I per què no ho van fer?’ Respon: ‘Perquè pretenien aconseguir el compliment de l’ordre rebuda amb el menor cost possible per a la seguretat dels ciutadans’. Vegeu-ho:

Ha estat un relat sinistre. Ha explicat amb fredor com van decidir a primera hora de l’1-O ‘d’actuar per iniciativa pròpia’, desentenent-se de la comunicació i de la cooperació amb els Mossos, perquè van considerar que per part d’ells no hi havia ‘unitat de propòsit’; com van actuar fins a quarts de sis de la tarda en els col·legis, negant que ningú els ordenés d’aturar-se; explicant que la gent que s’hi aplegava feia servir la canalla ‘d’avantguarda dels parapets’ en ‘murs humans en què hi havia, a dins, grups perfectament organitzats, una jerarquia: els que executaven, encaputxats, uns altres que avisaven que venia la policia…’ Moltes mares van avisar que venia la policia aquell dia. Perquè els combois de guàrdies civils i policies es passejaven per davant de molts col·legis on no arribaven a carregar, només per a sembrar el pànic col·lectiu. Pérez de los Cobos és responsable d’haver dissenyat un dispositiu de repressió i de violència organitzat i planificat contra la població que és a mans d’un jutge de Lleida. El jutge va acceptar la querella pels delictes de drets individuals, tortura, prevaricació i desordres públics. I continua oberta.

Parèntesi. Marchena no ha demanat al testimoni si havia estat processat cap vegada, a part de si coneix els acusats, si és casat, etc. Sí que ho ha fet amb alguns altres, com ara Artur Mas, que va respondre que havia estat processat i condemnat pel 9-N. Pérez de los Cobos va ser processat i jutjat el 1997, durant la seva època al País Basc, acusat de tortures a un membre d’ETA, Kepa Urra, juntament amb cinc guàrdies civils més. Tres van ser condemnats. Ell i dos més, exonerats.

Pot fer impacte, el testimoni de Pérez de los Cobos, havent conegut de primera mà els fets de l’1-O. Per exemple quan allò que deia la magistrada del TSJC Mercedes de Armas sobre la necessitat de preservar ‘la normal convivència ciutadana’ a l’hora de fer tancar els col·legis, ell ho veu com una excusa utilitzada pels Mossos. O també quan considera textualment una excusa que el major Josep Lluís Trapero digués que mai no utilitzarien la força si hi havia nens o gent gran als col·legis. Trapero ha estat el principal objectiu dels atacs de Pérez de los Cobos i també, abans, d’Enric Millo. Una altra gran anomalia en aquest procés, perquè Trapero i la cúpula dels Mossos seran jutjats en una causa separada a l’Audiència espanyola, i avui a la sala ni tan sols hi havia l’advocada de Trapero perquè pogués puntualitzar o sotmetre a contradicció les afirmacions que es feien contra ell. Però això ho avala el tribunal, i el testimoni de Pérez de los Cobos li és d’una gran utilitat, perquè allò que examinarà, allò que Marchena no cessa de repetir quan talla les defenses que és ‘rellevant jurídicament’ és el relat sobre l’organització i preparació d’una resistència violenta per a doblegar l’estat. O sigui, allò que no va veure mai la justícia alemanya. A Marchena i companyia els és igual que els policies obrissin el cap a una senyora gran. ‘Això ja ho examina un altre jutjat.’

El patiment d’Enric Millo

Enric Millo n’era conscient, i ha volgut complaure la parròquia. I avui a la sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol hem vist el patiment d’Enric Millo. Ell ens el volia ensenyar, el seu patiment, la seva angoixa i els mals moments que va haver de passar la tardor del 2017 pel ‘clima de violència’ que, segons ell, l’independentisme va crear. Però el seu patiment l’hem vist més aviat per intentar sostenir les mentides i difamacions que ha abocat a pleret davant el tribunal aprofitant les respostes assajades amb la fiscalia en un interrogatori molt pensat i calculat. Millo ha tornat a fer de majordom; la veu dels seus amos, disposat a embrutar-se tant com calgui per salvar-los la pell. Si Rajoy, Sáenz de Santamaría i Zoido no van gosar concretar cap acte de la violència de què parlaven per a fonamentar l’acusació de rebel·lió, perquè haurien hagut de mentir, Millo no ha tingut cap mirament a fer-ho. Ja ho va fer ahir José Antonio Nieto, i per això va haver de fer unes quantes afirmacions que eren mentida. Però Millo volia ser més, anar més lluny; ha anat al fang, i s’hi ha aplicat tant, ho ha fet amb tanta devoció, que semblava que oblidés que després de la fiscalia i la resta d’acusacions li arribaria una pluja de preguntes de les defenses en uns interrogatoris de debò. Unes preguntes que sí que l’han fet patir de valent.

Per exemple quan li han fet veure que si hi va haver inacció dels Mossos els dies abans de l’1-O també n’hi va haver de la Guàrdia Civil i la policia espanyola perquè ningú no va impedir les activitats lúdiques als col·legis. Perquè, de fet, no s’hi havia d’intervenir perquè no s’hi feien ‘activitats preparatòries del referèndum’. Ha fet una crònica d’un patiment, d’una violència, que no ha sabut explicar amb fets i detalls com es va produir, que ha condensat en un ‘clima’ de violència. I en una pintada en una paret dient ‘Millo muerte’ que no sap qui la va fer. Després ha parlat de concentracions violentes, en què no hi va haver detinguts ni ferits. Uns cotxes de la Guàrdia Civil, sí, això sí. I fins i tot ha parlat d’artefactes incendiaris contra casernes de la Guàrdia Civil, que en realitat només va ser un i que va ser un xandall d’aquells de color verd de l’exèrcit espanyol cremat. I ha calumniat Marta Torrecillas acusant-la de mentidera per haver dit que li havien trencat els dits l’1-O però no els hi havien trencat; passant per alt que li van dir de primer que era plausible que els tingués trencats i que en tot cas li van fer mal, li van causar capsulitis als dits mentre l’arrossegaven escales avall. El menysteniment del patiment de l’enemic. I el Fairy, és clar.

Però Marchena deixa que les acusacions facin les preguntes interpretatives, suggestives, acompanyant el discurs del testimoni, que esdevé una extensió del fiscal, com un apèndix, en comptes de comparèixer com un individu que pot aportar elements de valor jurídic per la seva percepció i coneixement directe dels fets que se sotmeten a judici. Així ha passat amb Millo, però també amb Rajoy, amb Sáenz de Santamaría, amb José Antonio Nieto. En canvi, no deixa cap marge a les defenses. Fins i tot Xavier Melero, que els primers dies de judici comentava als passadissos del Suprem que Marchena procedia amb exquisidesa formal, avui quedava parat pels criteris restrictius del jutge; per exemple quan li impedia de llegir un fragment d’unes declaracions d’Enric Millo en un diari, tot i haver permès durant molts dies als fiscals de llegir piulets suposadament incriminatoris que havien escrit tots els acusats. La doble vara de mesurar de Marchena cada vegada és més evident, i es decanta clarament cap a una part.

QUÈ PASSARÀ DEMÀ?

L’interrogatori a Diego Pérez de los Cobos continuarà demà a les 9.30. Encara es pot allargar durant una bona part del matí, després de les tres hores i mitja que s’hi han destinat avui amb els interrogatoris de les acusacions i de l’advocat Xavier Melero. Encara hauran de formular preguntes a Pérez de los Cobos la resta de les defenses. Tot seguit, i segons la previsió, serà el torn de la secretària del jutjat número 13 de Barcelona, Montserrat del Toro, que va declarar haver hagut de sortir per un terrat de l’edifici del Departament d’Economia el 20-S. Després d’ella, els propietaris d’hotels on van ser allotjats agents de la Guàrdia Civil i la policia espanyola.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
• Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
• 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
• Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
• Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
• Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
• 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
• Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
• Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
• Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
• Dia 10, 4 de març: El primer gran trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre