Per què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies?

Hi ha aquell moment del judici en què Jordi Pina, Marina Roig o Andreu Van den Eynde demanen de projectar un vídeo de les càrregues policíaques contra els votants de l’1-O. Perquè el vegin l’ex-ministre Juan Ignacio Zoido o el coronel Diego Pérez de los Cobos, i que puguin comprovar que allò que diuen no és cert, que la ‘gran virulència’, ‘la força brutal’ i les ‘muralles humanes’ eren gent que hi havia als col·legis que exercia la resistència pacífica i que els agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil van actuar amb una gran violència, contravenint els protocols d’actuació d’una policia d’un estat democràtic. És aquell moment en què el president de la sala, Manuel Marchena, els interromp. ‘Vejam, senyor lletrat…’ I els diu que no pensa projectar aquell vídeo, o que no els deixarà fer veure al testimoni que allò eren càrregues policíaques, per més que ho neguin. Perquè no; allò ‘no és rellevant jurídicament’, diu Marchena, no és transcendent per a l’objecte del judici. Ell mateix ho va advertir al començament: l’objectiu del judici no és pas examinar si els agents de la policia espanyola, els seus caps i els seus responsables polítics van exercir una repressió condemnable. El tribunal mirarà si els escrits d’acusació, si el relat sobre la violència constitutiva d’una rebel·lió o una sedició, es poden subscriure. Aquest és l’enfocament: no s’ha de demostrar la culpabilitat, sinó la innocència; no es qüestiona la vulneració de drets, es dóna per fet el delicte i a veure com els convences de la contrària. Per això a Marchena tant li fa si a una senyora gran del col·legi Infant Jesús de Barcelona li van obrir el cap. Perquè això ‘no és rellevant’ en aquest judici.

Marchena va establir uns criteris de permissivitat a les parts, tant a les defenses com a les acusacions. Però després aquest criteri l’ha fet anar com ha volgut. Per exemple, a Joan Tardà li impedia, com a testimoni, que desplegués el més mínim discurs polític en les seves respostes; en canvi, a Sáenz de Santamaría i a Mariano Rajoy els deixava que exposessin a plaer la seva concepció de la sobirania nacional i la defensa d’impedir sempre l’exercici del dret d’autodeterminació en el marc constitucional. Als fiscals, tal com han denunciat els observadors internacionals, els deixa fer preguntes suggestives als testimonis, d’acompanyar-los en la resposta, d’exposar-los un context de prejudici que va bé amb el relat acusatori. A les defenses, no. ‘Anem als fets’, els diu. Marchena no és àrbitre; és part. I és així des del moment en què el Tribunal Suprem espanyol és una part d’aquest estat que s’ha vist amenaçat per l’independentisme i ha desplegat com a resposta una estratègia repressiva a gran escala i a molts nivells: judicial, policíac, mediàtic, polític… Convé tenir-ho present. Marchena és part, i també per això li importa poc que l’1-O hi hagués una setantena de ferits més grans de seixanta-cinc anys a causa de la violència policíaca.

El parany a Trapero

Argumenta que no és rellevant jurídicament perquè aquesta violència ja és investigada en uns altres jutjats, com el d’instrucció número 7 de Barcelona, el número 2 de Girona i el número 1 de Lleida. Investigada malgrat els obstacles constants de la fiscalia, incloses les amenaces als ferits que presenten demanda de ser investigats ells, i malgrat la manca de col·laboració de la policia espanyola, la Guàrdia Civil i el Ministeri d’Interior a l’hora d’aportar documentació i més materials, tal com ha denunciat Amnistia Internacional. Marchena, d’això, se’n desentén. És una altra anomalia, el fet que tota aquesta gran causa contra l’independentisme sigui disgregada d’aquesta manera, que hi hagi acusacions al jutjat 13 de Barcelona de fa dos anys i que durant un any i mig inclogués la rebel·lió i la sedició. Però la irregularitat més escandalosa que hem vist aquests dies és la que afecta el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, a qui els comandaments policíacs espanyols que han testificat han convertit en el principal objectiu dels atacs. Però Trapero no hi és, a la sala, perquè és acusat a l’Audiència espanyola, processat per rebel·lió també, i no serà jutjat fins que no tinguin la sentència dels acusats al Tribunal Suprem. Trapero no es pot defensar, no pot tenir allà dins ni la seva advocada. És una situació flagrant d’indefensió. Aquest cas, malgrat el fet que és objecte d’investigació en una altra causa, no ha fet que Marchena impedís que fiscals i testimonis s’acarnissessin amb Trapero. En canvi, a Marchena no li fa res que peguessin a les àvies en els col·legis de l’1-O.

Què importa què va passar a Aiguaviva?

Jordi Pina volia demanar a Pérez de los Cobos si unes persones amb les mans alçades en actitud pacífica que eren envestides per un grup de desenes de policies uniformats i armats era una càrrega o no. Perquè el coronel havia negat que hi hagués càrregues. Marchena li va dir que no insistís a discutir el concepte de càrrega, i que no perdés el temps. Perquè no era procedent. I avui ha dit a Àlex Solà que no insistís a demanar al cap de la Guàrdia Civil durant l’1-O Ángel Gozalo quins comandaments havien estat responsables d’ordenar l’ús probablement irregular de gas per part dels agents contra la gent que feia una paella a Aiguaviva el dia de la votació. Que no hi insistís perquè ‘no té cap rellevància jurídica per a la qualificació dels fets, perquè els fets van per un altre camí.’

Què és procedent, doncs? A Marchena i als altres magistrats, els interessa disposar de les proves, mitjançant testimonis i documents, que els ajudin a descriure una situació de violència que encaixi amb l’acusació de rebel·lió o de sedició. La primera dificultat de les acusacions és demostrar que hi va haver violència per part dels votants. La clau és que els magistrats subscriguin la invenció d’aquest relat, del relat que feien avui, per exemple, el comissari de la policia espanyola Sebastián Trapote i el cap de la Guàrdia Civil Ángel Gozalo. Què es van trobar als col·legis el Primer d’Octubre? Ha dit Trapote: ‘Hi havia alguns nens i avis, sí. Però principalment hi havia una sèrie d’individus el comportament i agressivitat dels quals era d’una alta virulència. I això era tot perfectament organitzat. Sabien com havien de fer la resistència, feien cadenes humanes, ens empenyien, ens agredien i provaven fos com fos d’impedir la nostra actuació.’

Si aquesta descripció fos certa, com podria encaixar amb la rebel·lió, que requereix una violència armada i organitzada, com la del 23-F, i segons l’única interpretació que va fer d’aquest delicte el Tribunal Constitucional espanyol? Sembla complicat de fer-ho encaixar, però la fiscalia ho ha fet de manera continuada i el jutge instructor Pablo Llarena també ho va fer. El camp semàntic i argumentatiu per a justificar una condemna com aquesta ja fa temps que és obert. I és aquí on es volen moure en tot moment la fiscalia, l’advocacia de l’estat i l’extrema dreta. I el camp en què es mourà també el tribunal. Les defenses pretenen obrir un altre camp, el de les vulneracions de drets, el de la brutalitat policíaca, però Marchena no hi transitarà pas, per ací. Els advocats dels acusats han de moure’s peti qui peti en l’altre camp de joc, el que han fixat les acusacions, el Tribunal Suprem i tot l’aparell mediàtic i polític espanyol. El de l’estat.

És el que en diem la defensa tècnica, la de l’anàlisi i el contrast factual, allò que permet de fer veure que coses com les que ha dit avui el comissari Trapote sobre el col·legi FEDAC Horta l’1-O són mentida. ‘Vam intentar entrar-hi i vam haver de desistir perquè la virulència era tan gran que les conseqüències d’haver-ho fet haurien estat greus tant per als policies que feien la intervenció com per als ciutadans.’ A FEDAC Horta hi ha documentació gràfica que ho desmenteix, això. Aquesta fotografia d’Albert Salamé d’aquell dia en aquell lloc mostra una de les actituds que Trapote ha qualificat de ‘virulentes’ i que no ha acceptat, a preguntes de l’advocat Àlex Solà, de qualificar de ‘resistència pacífica’ ni ‘passiva’.

També el desmenteixen vídeos com aquest, en què, en canvi, es veuen agents empenyent i fent caure gent gran a terra:

La defensa tècnica en aquest sentit és imprescindible. Si més no, per a demostrar que els fets d’aquells dies no poden ser tipificats de rebel·lió ni de sedició. Ens ho pot semblar als nostres ulls, als de molta gent. Com pot ser creïble i concloent per a fonamentar aquests delictes una declaració testifical com la que va fer la secretària judicial Montserrat del Toro ahir al Suprem? Com pot ser, si va contradir-se, va mentir en alguns detalls importants, va ser incapaç de desmentir les irregularitats en l’escorcoll al Departament d’Economia i va evidenciar una voluntat d’ajustar-se al relat acusatori (la paraula ‘tumults’ la va repetir manta vegada) perquè el seu perfil ideològic és manifestament hostil amb l’independentisme? Seria raonable de pensar, amb el seu testimoni en una mà i l’experiència directa sobre aquells fets en una altra, que no pot ser concloent de cap manera ni per a sedició ni per a rebel·lió. Però si fem un cop d’ull ràpid als principals mitjans de Madrid veiem que titulen: ‘La secretària judicial desmunta el fals pacifisme dels Jordis’ (El Mundo); ‘Assetjada aleshores i ara’ (ABC); ’20-S: prova de violència’ (La Razón). L’ex-secretari d’estat de Seguretat, José Antonio Nieto, parlava aquesta setmana d’una ‘realitat paral·lela’. Efectivament, una realitat paral·lela.

La realitat paral·lela

La qüestió és en quina viu el Tribunal Suprem. La resposta ve de seguida. Som en un moment molt delicat i perillós per al manteniment dels drets fonamentals i els drets civils, no únicament dels catalans sinó també dels espanyols. El comissari Sebastián Trapote s’ha queixat avui que ‘els Mossos d’Esquadra van fer un dispositiu [per a l’1-O] per a salvaguardar la seguretat col·lectiva. I així era impossible de fer complir l’ordre judicial’. També ha dit que no van pensar a fer cap mena de mediació abans de carregar. ‘Mitjançar amb qui?’, ha respost a Andreu Van den Eynde. José Antonio Nieto va dir que les situacions més dures, més violentes, que s’havien trobat als col·legis eren aquelles en què la gent s’asseia a terra i enllaçava els braços. Hi ha una criminalització alarmant de la resistència pacífica i de la protesta en la seva realitat, que és la que imposen mediàticament i judicialment.

Fa temps que ho adverteixen uns quants advocats dels represaliats, presos o exiliats. És un moment perillós, perquè aquesta setmana hem comprovat definitivament com es reconfigura el concepte de violència, també en el terreny judicial. Qualificar de violents Sànchez i Cuixart, per exemple, perverteix i violenta la violència mateix, la banalitza. I si això es tradueix en una sentència del Tribunal Suprem, el dret de manifestació, el de la llibertat de reunió, d’expressió i de protestar de tots els ciutadans de l’estat espanyol perillarà. I tots els cops que rebin els homes, dones, avis i àvies que es manifestin i protestin contra l’execució d’ordres judicials que es considerin injustes, seran per sempre més justificats. Perillaran de ser perseguits judicialment per delictes molt greus. I ni a Marchena ni a cap jutge no els importarà gens que els hagin obert el cap.

VIST i SENTIT

La Vanguardia i la violència

La declaració d’Enric Millo com a testimoni dimarts al judici contra el procés va portar molta cua i fou molt criticada en molts àmbits. Del jugador del Barça Gerard Piqué a La Vanguardia. Ahir aquest diari va publicar unes informacions i, sobretot, un editorial molt crític amb l’ex-delegat del govern espanyol a Catalunya per haver descrit un ‘clima de violència’ a Catalunya, per haver presentat l’independentisme com un moviment violent. En l’editorial, hi havia una crítica directa a una frase textual de Millo, ‘no es pot negar la violència en l’independentisme’, després de tants anys de grans manifestacions pacífiques. Una frase, val a dir, que és idèntica a la que va publicar El Punt Avui en una notícia a la web que Millo els va forçar a rectificar. L’endemà d’aquestes crítiques a Millo, i en contraposició, La Vanguardia ha donat una validesa i una importància molt gran a la declaració de la secretària judicial que va escorcollar el Departament d’Economia, malgrat la poca solidesa del seu relat ‘Un dur relat dels escorcolls del 20-S reforça les tesis de la fiscalia‘, es titula la crònica.

MÉS INFORMACIÓ

Ahir al vespre el periodista de VilaWeb Josep Rexach va publicar una crònica de la presentació a Madrid del documentari Causa especial 20907/2017, dirigit i produït per Jaume Roures, i que ja es va emetre fa mesos a TV3. Durant el torn d’intervencions, un individu va intentar agredir Josep Rexach quan enregistrava un incident que aquell mateix individu havia originat. Uns altres assistents el van defensar i van evitar l’agressió. La crònica de l’acte, la podeu llegir ací: ‘Un documentari “sectari” sobre el procés català, al bell mig del carrer d’Alcalá‘.

El TSJC cita Baños i Reguant per notificar-los la sanció per no respondre les preguntes de Vox

Gerard Piqué acusa Enric Millo de mentider per haver compartit un vídeo manipulat

QUÈ PASSARÀ LA SETMANA VINENT

La fase de testimonis del judici contra el procés continuarà la setmana vinent amb noms de pes. És el cas del major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, que declararà dijous, dia 14. Aquell mateix dia també donaran testimoni l’ex-secretari general de la Vice-presidència i d’Economia i Hisenda Josep Maria Jové, l’ex-jutge Santi Vidal i l’ex-director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Carles Viver Pi i Sunyer. Trapero resta pendent de judici a l’Audiència espanyola, mentre que la resta són encausats en la investigació oberta pel jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, de manera que és previst que tots es neguin a declarar.

Dijous també declararan el secretari de Comunicació del Govern i Mitjans de Comunicació, Antoni Molons; la directora de serveis de Polítiques Digitals i Administració Pública, Teresa Prohias; l’ex-sots-secretari del Ministeri d’Hisenda espanyol Felipe Martínez; i el secretari de difusió del Departament de Presidència, David Badal.

Dimecres declararan Jaume Mestre, ex-director general de Difusió i Atenció Ciutadana del Departament de Presidència; Amadeu Altafaj, ex-representant permanent de la Generalitat de Catalunya davant de la Unió Europea i delegat del govern català a Brussel·les; Albert Royo, ex-secretari general del Diplocat; i dos observadors internacionals que van participar en el referèndum, Paul Sinning i Helena Catt.

Pel que fa als testimonis de dilluns i dimarts, seran aquests:

Dilluns, 11 de març
Albert Jaime, treballador d’Unipost; Francisco Juan Fuentes, treballador d’Unipost; Antonio Manuel Santos, treballador d’Unipost; i David Palanques, responsable de transformació digital del Departament de Treball.

Dimarts, 12 de març
José Oriol González, gerent de l’empresa Buzoneo Directo SL; Rosa María Sans, del servei de Programació d’Activitats de la Generalitat; Enric Vidal, coordinador d’Acció Política d’ERC; i Enrique Mary Iriarte, treballador d’Artyplan SL de Vic.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
• Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
• 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
• Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
• Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
• Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
• 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
• Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
• Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
• Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
• Dia 10, 4 de març: El primer gran trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre
• Dia 11, 5 de març: El perill real de Pérez de los Cobos i el martiri d’Enric Millo
• Dia 12, 6 de març: La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen