04.03.2019 - 20:08
|
Actualització: 04.03.2019 - 20:53
Andreu Van den Eynde encara la qüestió fonamental en l’interrogatori, la de la violència, i fa aquesta pregunta a l’ex-secretari d’estat de seguretat, José Antonio Nieto: ‘Vostè quins actes de violència va veure a Catalunya el setembre?’ Nieto, recolzat en els braços de la cadira on declaren els testimonis, fa anar la mà esquerra i la dreta alternativament amb nerviosisme mentre intenta trobar unes paraules que no li surten. ‘Bé, hi va haver… es van produir molts… eh… en molts, eh…’ No se’n surt i Van de Eynde li insisteix que li digui un sol acte de violència. ‘Li’n diré un. Els que es van produir van ser molts, el 20 de setembre, a la porta de la conselleria d’Economia…. Amb una proporció ja evidentment elevada…’ No hi ha manera. Quin tràngol. L’advocat hi insisteix: ‘Quins actes eren?’ Nieto ajunta les mans com si resés, alça les espatlles. Un silenci una mica incrèdul a la sala. I respon: ‘Doncs miri, eh…’. S’atura; fa un remolí amb la mà dreta, com si volgués rebobinar: ‘Aquest punt evidencia allò que deia jo de la carta del senyor Forn. Però li ho reitero. Que a una… eh… a un…’ Quatre segons més de silenci que se li fan eterns. ‘Una eh… que un nombre important de vehicles policíacs siguin destrossats de la manera que es va fer, que es mantingui aïllat en un edifici sense poder sortir un nombre important de… –s’empassa saliva– de guàrdies civils, una secretària judicial i el personal que l’acompanyava del TSJC, doncs em sembla que és una mostra important de violència. La violència que s’exerceix contra els vehicles i la que impedia que aquelles persones poguessin sortir de fer la seva feina amb un mandat judicial.’ Per fi.
I tot aquest calvari per a poder explicar, amb fets i concrecions, quina violència hi va haver el setembre del 2017. Una violència rebel? El redactor de l’article de la rebel·lió en el codi penal espanyol Diego López Garrido deixa clar en aquesta entrevista de Josep Rexach, publicada avui a VilaWeb, que no n’hi ha ni rastre, d’aquesta violència. ‘És evident que no hi va haver violència a Catalunya. No vàrem veure una insurrecció, ni l’ocupació de ports, aeroports, infrastructures, oficines governamentals…’ I armes? Benet Salellas demana a Nieto: ‘Els manifestants del 20-S duien armes?’ Resposta: ‘No em consta.’ I la violència de l’1-O contra la policia de què han parlat dues hores fiscal i testimoni? Jordi Pina pregunta: ‘Quants policies van ser hospitalitzats l’1-O?’ Resposta de Nieto: Cap. ‘Quants van haver d’abandonar l’actuació policíaca perquè van quedar lesionats?’ Cap. ‘Algun agent va haver d’agafar la baixa?’ Resposta: ‘No em consta.’
Una carta marcada
És a dir, quan hem baixat al terreny de la concreció dels fets que la fiscalia ha abordat tota l’estona genèricament, quan els advocats de la defensa han anat als fets, el testimoni s’ha sentit perdut, ha patit i s’ha acabat refugiant en el ‘no em consta’. Com va fer Zoido, i Rajoy i Sáenz de Santamaría. Però aquesta peça, aquesta carta, la de Nieto, era un as, era molt més important encara per als fiscals i la resta d’acusacions, i es notava que hi havia hagut un assaig general de la declaració. Era la primera carta forta que podien jugar, perquè ja tenia un perfil més tècnic, perquè era un càrrec molt pròxim al disseny del dispositiu policíac, que ha provat de defensar amb dents i ungles amb l’acusació de passivitat dels Mossos d’Esquadra. L’acusació contra els Mossos no l’ha poguda sostenir amb les preguntes dels advocats. A Pina no li ha sabut dir de quina mena va fer la petició el govern espanyol al port de Palamós per poder-hi atracar el vaixell dels ‘piolins’, un fet amb el qual es vol incriminar Josep Rull. I ha acabat refugiant-se en el jutjat número 13 per no haver de respondre per què la Guàrdia Civil es va deixar armes llargues sense custodiar dins els cotxes que va aparcar davant el Departament d’Economia el 20-S. Si concretem, els testimonis pateixen. I la defensa del dispositiu de l’1-O l’ha dut a fer unes afirmacions que l’han delatat, que han explicat més bé que mai la premeditació de la repressió policíaca, d’una banda, i quin és el model de policia democràtica que té ell i que tenia el seu govern.
Nieto ha dit que el major Trapero ‘va utilitzar com a excusa la gent gran i els nens’ quan li va dir que no era partidari de l’ús de la força contra els manifestants. És clar que per a la policia espanyola i la Guàrdia Civil la presència de gent gran no va ser cap ‘excusa’ per a estalviar-se les càrregues, perquè hi va haver setanta-vuit persones de més de seixanta-cinc anys ferides l’1-O. I d’aquestes, tretze eren més grans de 79 anys (vegeu l’estudi detallat dels 1.066 ferits d’aquell dia). No solament això. L’ex-secretari d’estat de Seguretat ha dit amb una claredat extraordinària que per al govern espanyol el compliment de la llei passava per damunt de la convivència ciutadana.
Hem assistit de fet al menysteniment del concepte de ‘convivència ciutadana’ per part del fiscal Zaragoza i de Nieto. Ho han fet arran de la cèlebre ordre de la magistrada del TSJC Mercedes Armas perquè el tancament dels col·legis de l’1-O es fes ‘sense afectar la normal convivència ciutadana’. El fiscal ha volgut llevar pes i importància a aquesta part de l’ordre de la magistrada Armas, bo i recordant que no constava en la part dispositiva del text. Un argument, reafirmat per Nieto, que tenia el propòsit d’eximir la policia justament d’aquesta part menystinguda, la de la necessitat de mantenir la convivència ciutadana. Semblava increïble que davant el tribunal arribessin a aquest punt, a referir-se amb desdeny a la ‘convivència ciutadana’. Però Nieto ho ha reblat, quan ha afirmat que el president Puigdemont li insistia que ‘el bé superior era la convivència ciutadana i nosaltres li dèiem que no, que era el compliment de la llei’.
Què pretenien?
El cas és que Nieto, com a secretari d’estat de Seguretat, va publicar una altra ordre el 28 de setembre dient a la policia que la seguretat dels votants i dels agents el dia del referèndum havia de passar per davant de l’eficàcia, en congruència amb el criteri de la magistrada Armas. I doncs, li han demanat, que va ser així realment? Doncs Nieto ha dit que sí, que efectivament fou així, que si haguessin realment prioritzat l’eficàcia haurien pogut tancar tots els col·legis que haguessin volgut, ‘perquè els agents tenien la formació i la capacitat per fer-ho, però no es va utilitzar tota la força que hauria calgut i que hauria estat legítima. Per això la força va ser proporcional, l’ús de la força va ser el mínim imprescindible’. És a dir que, segons Nieto, la brutalitat policíaca de l’1-O va ser una concessió a la seguretat per sobre de l’eficàcia. Que es van moderar, que no n’hi va haver per tant. Fins on haurien estat capaços d’arribar?
L’interrogatori de l’advocat Xavier Melero, representant de Joaquim Forn, ha estat revelador, perquè ha permès d’entendre fins a quin punt l’ordre de la magistrada del TSJC havia posat traves a un pla molt més violent que tenien pensat, que feia mesos que planificaven, amb l’enviament de milers d’agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil al Principat, i que tenien cobert amb les instruccions que havia anat donant durant el setembre la fiscalia. Però quan la jutgessa Armas pren les regnes pocs dies abans de l’1-O se’ls espatlla el pla i l’han de reenfocar tenint en compte les noves ordres, molt més genèriques i més prudents. Nieto no ho ha pogut negar, perquè eren declaracions seves a El Periódico, que Melero li ha recordat. ‘La interlocutòria de la jutgessa no va facilitar les coses’, va dir Nieto. Ben clar. I encara més. Com pot afirmar, li demanava Melero, que el dispositiu de l’1-O va ser un èxit si només van poder tancar un 5% de tots els col·legis i hi va haver un miler de ferits civils. ‘L’objectiu inicial va variar per a poder actuar en prou col·legis de manera que allò no es pogués homologar com un referèndum. I es va aconseguir.’ Ací podeu llegir les declaracions.
Quin era el pla inicial? Què vol dir que haurien pogut fer un ús de la força encara més gran i que hauria estat justificat? Com pot ser que no recordi que hi va haver cops dels agents antiavalots al cap de la gent? ‘No em consta.’ Són més preguntes a les que s’han anat acumulant aquests dies i que configuren tota una acusació general contra els responsables del govern espanyol que va engegar la repressió. Una altra vegada un testimoni convertit en acusat durant una bona estona d’interrogatori. És la causa soterrada que va emergint, però que no és objecte d’aquest judici. La concreció i el contrast dels fets amb allò que afirmen els testimonis, l’interrogatori factual que fan les defenses, pot servir per a demostrar la inconsistència de l’acusació, la inexistència d’una violència que justifiqui una condemna per rebel·lió. De causes contra agents i comandaments policíacs n’hi ha d’obertes en alguns jutjats de primera instància. Per exemple al número 7 de Barcelona; malgrat els entrebancs de la fiscalia i la nul·la col·laboració del Ministeri d’Interior i del govern espanyol. Al Suprem, però, els acusats són les seves víctimes.
VIST i SENTIT
Les defenses topen amb les restriccions de Marchena
La mà de ferro de Manuel Marchena s’ha tornat a manifestar avui a la sala de vistes del Tribunal Suprem. Ja vam comprovar el canvi de criteri del jutge a l’hora de permetre l’exhibició de vídeos (com els de la violència de la policia espanyola el dia del referèndum) per a contrastar els fets que descriuen testimonis com Zoido, Rajoy o Nieto mateix. Però hi ha un altre criteri molt discutit pels lletrats, que és la impossibilitat d’interrogar els testimonis sobre qüestions que no hagin proposat específicament les acusacions quan són les acusacions que proposen el testimoni. Andreu Van den Eynde i Jordi Pina han tingut una llarga topada amb Marchena per aquest criteri, perquè volien demanar al president del parlament, Roger Torrent, que ha comparegut com a testimoni aquesta tarda, sobre els fets que va viure l’1-O o el 20-S. Marchena els ho ha impedit, dient-los que només podien fer-li preguntes per la seva condició de president de la cambra, i contrastar amb ell, d’aquesta manera, si la manera de procedir de Carme Forcadell va ser correcta o no. El marge de maniobra per a les defenses, cada dia una mica més estret.
MÉS INFORMACIÓ
Totes les ‘fake news’ de l’ex-número dos d’Interior, que diu que l’1-O no hi va haver càrregues
[VÍDEO] Torrent defensa que la mesa no pot ‘censurar’ les iniciatives parlamentàries
QUÈ PASSARÀ DEMÀ?
DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC
- Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
- Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
- Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
- 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
- Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
- Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
- Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
- 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
- Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
- Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
- Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
