Les defenses retraten la barroeria dels fiscals i la por de l’estat per l’1-O

És el penúltim dia del judici contra el procés, són dos quarts de deu i és a punt de començar la sessió al Tribunal Suprem. Entre la gent que ve de públic i que avui omple tots els bancs de la sala, hi ha una dona que s’atura un instant per a mirar cap al tribunal i els acusats, asseguts gairebé tots als bancs del mig; un policia de paisà li diu que no s’aturi, que avanci, i ella obeeix, gira el cap, fa una ganyota i es mossega el llavi per a reprimir un sanglot de pena i d’incredulitat. I va bé que algú com ella ens situï al mateix lloc on érem ara fa quatre mesos, quan va començar aquest judici, perquè durant aquest temps ha acabat esdevenint  rutina una situació que és d’excepció. Encara avui som on érem, quan la imatge dels presos exhibits al Suprem, acusats per l’estat espanyol pel referèndum del Primer d’Octubre, va causar un impacte social enorme. I no és pas que no hagi canviat res, sinó que, havent vist tot el judici i escoltats els informes de les acusacions i de les defenses d’aquests darrers dies, té encara més gravetat la situació dels presos i l’amenaça de presó contra ells. Perquè, per més que la fràgil base jurídica de l’acusació hagi quedat avui esmicolada amb els arguments dels advocats, les perspectives de condemna encara són altes.

L’expectació avui al Tribunal Suprem recordava la d’aquells primers dies de febrer; tot i que hi havia poca premsa internacional, n’hi havia molta d’espanyola i força més de catalana. Dins la sala, familiars de presoners polítics i una bona colla d’observadors internacionals. Avui, el torn de les defenses, amb la intervenció d’Andreu Van den Eynde, en representació d’Oriol Junqueras i Raül Romeva; Xavier Melero, de Joaquim Forn; Jordi Pina, advocat de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull; i Josep Riba, representant Carles Mundó. Els magistrats, atents durant tota aquesta llarga jornada; els fiscals, contrariats i entomant amb una barreja d’agror i de sorpresa els arguments jurídics contundents que han anat fent caure les proves minses que havien adduït ara fa set dies. Els qui ho han passat més malament, els advocats ultres de Vox, que patien per dissimular l’avorriment extrem i la indiferència per tot allò que anaven exposant els advocats.

El desplegament d’arguments ha estat espectacular, perquè les defenses han fet una cosa que no van fer pas els fiscals, que és anar als fets i sobretot a les proves, esbocinant-les i mostrant què hi havia dins: el no-res jurídic, la invenció política, la inflamació patriòtica. Andreu Van den Eynde ha fet una exposició àgil, amb una bona dosi de la sornegueria que el caracteritza i sobretot enfocant els tipus penals de la rebel·lió i de la sedició amb prou relleu perquè es vegi l’enorme distància que hi ha amb els fets que són jutjats. ‘Per què quan el company Jordi Pina va preguntar a un testimoni si s’havien fet servir armes l’1-O aquí va riure tothom, fins i tot l’apuntador?’, ha demanat. Una pregunta que concentra l’absurditat de l’acusació, perquè es basa en una violència inexistent que no ha estat demostrada en el judici. Tota l’argumentació dels fiscals i els fets en què es basa, diu Van den Eynde, tenen més a veure amb la desobediència que no amb la rebel·lió. ‘Es confon la desobediència amb la rebel·lió, i per això es parla de violència normativa, carregant les paraules, perquè la violència no es pot demostrar amb fets.’ I la sedició? ‘La sedició és tancar una porta?’, es preguntava. ‘L’1-O la gent no va anar a aturar la policia; fou la policia que va anar aturar la gent. I la policia hi va anar, i va dir a la gent que se n’anés, i la gent no se’n va anar. Això és sedició? Això és desobediència, de tota la vida.’

Desobediència o drets fonamentals

Heus ací la disjuntiva que l’advocat de Junqueras i Romeva ha presentat al tribunal; no hi ha hagut pas una exigència d’absolució, sinó un oferiment que ha fet visible amb ‘una mà estesa per a resoldre el conflicte’ i que demana que Marchena i companyia decideixin si hi veuen desobediència o bé un exercici legítim de drets fonamentals. I amb l’advertiment que aplicar el dret penal per a castigar la dissidència política pot sotragar els fonaments de l’estat de dret. ‘El sistema no es pot basar en el terror penal’, menys encara quan es fa amb proves tan primes com el document ‘Enfocats’ (‘un pamflet sense autoria sobre llocs comuns de l’independentisme que ningú no tenia en compte’, en paraules seves), un programa polític i un llibre blanc elaborat per experts sobre situacions possibles per a atènyer la independència.

Van den Eynde parlava d’una causa general contra l’independentisme, començada a final del 2015 amb caràcter prospectiu pel fiscal de l’Audiència espanyola Javier Zaragoza, avui el fiscal més atent als cops que li venien de l’altra banda de la sala. Una causa que el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena va continuar, amb investigacions sense control i durant força mesos de dirigents independentistes, fins que es va judicialitzar pel jutjat 13 de Barcelona, amb querelles de Vox, sempre amb la determinació d’aconseguir proves sobre una sedició o una rebel·lió inexistents, molts mesos abans de l’1-O. És la persecució d’una ideologia, l’aplicació del dret penal de l’enemic.

Però aquesta posició de Van den Eynde no és pas sostinguda pel seu company Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn, que ha estat el següent a intervenir i que ha brodat l’exposició més esmolada, més àcida i més rodona. Ho ha fet deixant clara d’entrada quina és la seva mirada sobre els fets, i expressant la convicció, a diferència d’allò que havia dit abans el seu col·lega, que el dret penal sí que pot donar resposta als fets que es jutgen aquests mesos. Melero no ha parlat de violacions de drets fonamentals, i fins i tot ha citat jurisprudència recent del Suprem mateix, del gener d’enguany en relació al 9-N, quan la sala deia que no hi havia exercici de drets fonamentals per part dels votants, però que cap no feia pas res il·lícit. I ha fet una afirmació per a exculpar Forn (i de passada la resta del govern) que ha encès la xarxa des de migdia, quan ha dit: ‘El govern de la Generalitat va incomplir sistemàticament el contingut de les lleis [de desconnexió] perquè res del que fes tingués validesa normativa ni des del punt de vista de la seva legalitat republicana. El govern va incomplir la proclamació de la independència […]. Tothom va anar a casa, no van abaixar la bandera, no van comunicar res al cos diplomàtic.’

Abans Van den Eynde també havia dit que els fiscals eren els únics que havien donat validesa jurídica a la DUI. Sempre ho han fet per a poder dir que la violència va servir per a declarar la independència, i Javier Zaragoza va arribar a expressar la setmana passada la por que van tenir que allò arribés a bon port. ‘Us imagineu què hauria passat si algun país hagués reconegut Catalunya?’, va dir el fiscal. Aquestes dues darreres setmanes han servit per a condensar els arguments dels uns i els altres, i per a comprovar que en els poders de l’estat hi havia un gran temor que el projecte independentista fos reeixit. Melero ha exposat una de les grans aportacions que han fet els seus interrogatoris incisius en aquest judici: treure a la llum el pla del govern espanyol contra els Mossos, la trampa que els van parar en el dispositiu policíac suposadament coordinat de l’1-O que tenia un propòsit que va verbalitzar l’ex-secretari d’estat de seguretat José Antonio Nieto en aquesta mateixa sala: que allò no semblés un referèndum.

El vertigen de l’estat

Així ho ha expressat Melero, en el moment culminant de la seva exposició: ‘Des del minut zero, des del 6 de setembre, des de la promulgació de les lleis de desconnexió, van intentar organitzar una aparença de coordinació amb els Mossos amb el propòsit d’actuar de manera unilateral al servei d’una pretensió que no era pas el compliment de les ordres de la fiscalia ni de la interlocutòria de la jutgessa del 27 de setembre. Ni un centre de votació tancat, mil ferits, agents encausats, agents ferits no van impedir la votació en cap dels col·legis on van anar. Què volien? De què servia això? I el senyor Nieto, honestament, va dir la veritat: que això no tenia res a veure amb el compliment de la interlocutòria judicial; hi havia el propòsit polític que es veiés que allò no era un referèndum homologable.’

Tenien por que la independència anés endavant, i sabien que no n’hi havia prou amb la suspensió del referèndum per part del TC si les urnes apareixien i la gent votava en massa. Per això ho van voler rebentar, amb el parany als Mossos, la brutalitat de l’1-O i la provocació dels escorcolls del 20-S. Com que la gent no va caure en el parany de la violència, el fonament jurídic d’aquesta causa no es pot sostenir, perquè l’única violència que resta és la dels agents. Això han posat de manifest les defenses avui. I Jordi Pina ha fet una aportació hàbil, furgant en les contradiccions entre la fiscalia, que acusa de rebel·lió, i l’advocacia de l’estat, que ho fa per sedició. Les advocades de l’estat diuen que no hi va haver la violència que requereix el delicte de sedició, per a justificar l’acusació. Pina ha defensat jurídicament que la violència sí que és un requisit de la sedició, però que efectivament, tal com diuen les advocades de l’estat, de violència no n’hi va haver. Per tant, ni rebel·lió ni sedició.

Ha estat una primera jornada d’informes de les defenses, molt tècniques, anant als fets, amb una càrrega política molt menor que no aquella que els advocats van exhibir el dia 12 de febrer. I amb una absència sorprenent en els arguments, que té a veure amb el gran absent del judici contra el procés: Carles Puigdemont. De moment, cap advocat no ha esmentat el cop més dur que ha rebut fins ara aquesta causa contra l’independentisme, que enfonsa jurídicament tots els arguments que fiscals i jutges instructors van articular i que deslegitima el judici que ara ja acaba, el judici que el revés de Slesvig-Holstein hauria hagut de fer que no comencés mai.

QUÈ PASSARÀ DEMÀ?

Demà serà, en principi (si no s’allarga més del temps previst la jornada i s’habilita dijous al matí), el darrer dia del judici. Queden per exposar els informes de la resta de les defenses, de Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Santi Vila i Meritxell Borràs. Hi haurà una hora per a cadascun. En acabat, cada acusat disposarà d’un quart per a l’última paraula.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
• Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
• 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
• Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
• Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
• Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
• 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
• Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
• Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
• Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
• Dia 10, 4 de març: El primer gran trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre
• Dia 11, 5 de març: El perill real de Pérez de los Cobos i el martiri d’Enric Millo
• Dia 12, 6 de març: La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen
• Dia 13, 7 de març: Per què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies?
• Dia 14, 11 de març: Xavier Melero desactiva dos artefactes perillosos a la sala del Suprem
• Dia 15, 12 de març: Desesperació al Tribunal Suprem amb ‘un tal Toni’
• Dia 16, 13 de març: La presa de pèl de Marchena amb el patiment d’un testimoni a la sala
• Dia 17, 14 de març: Les revelacions de Trapero commocionen el Suprem i desarmen la rebel·lió
• Dia 18, 19 de març: Els guàrdies civils pateixen al Suprem per les mentides i per l’arbre enverinat
• Dia 19, 20 de març: Com s’escaparan les defenses del parany en què les fa caure Marchena?
• Dia 20, 21 de març: El poder de les mirades d’odi dels catalans
• Dia 21, 25 de març: Marina Roig fa que el fiscal Zaragoza es mossegui l’ungla: un guàrdia civil trontolla
• Dia 22, 26 de març: Baena demostra per què és perillós per a Marchena i per al judici sencer
• Dia 23, 27 de març: El mirall europeu entra al Suprem i Marchena esclata
• Dia 24, 28 de març: L”artefacte incendiari’ d’un guàrdia civil al Tribunal Suprem
• Dia 25, 2 d’abril: Una puntada de peu als testicles que Marchena no pot menystenir
• Dia 26, 3 d’abril: Ferran López sorprèn amb Puigdemont i fa el testimoni més transcendent del judici
• Dia 27, 4 d’abril: Quan Melero diu prou a la fatxenderia de Zaragoza i a la mentida de Vox
• Dia 28, 9 d’abril: Un mal moment d’un policia espanyol revela el gran parany als Mossos l’1-O
• Dia 29, 10 d’abril: Les rialles al Suprem amb els testimonis dels policies amaguen un pla
• Dia 30, 11 d’abril: El gest enutjat de Benet Salellas, la paciència al límit dels advocats amb Marchena
• Dia 31, 15 d’abril: Així ho han anat cuinant al Suprem: cap a una condemna amb mentides impunes
• Dia 32, 16 d’abril: La gravetat de la tenalla entre Marchena i Madrigal contra Marina Roig
• Dia 33, 17 d’abril: L’ombra de la tortura empaita els caps policíacs de l’1-O
• Dia 34, 23 d’abril: Vox i el bluf de les ‘armes de guerra’: vergonya a la sala, triomf al bar
• Dia 35, 24 d’abril: Un mosso per la República ajuda a revelar l’autèntica cara de Manuel Marchena
• Dia 36, 25 d’abril: La tarda en què David Fernàndez va revolucionar el judici al Tribunal Suprem
• Dia 37, 29 d’abril: Lluís Llach cohibeix el mal geni de Marchena i remou els fantasmes del Suprem
• Dia 38, 30 d’abril: La força de les llàgrimes ofegades al Suprem i el presagi d’un jutge que remuga
• 5 de maig: La premsa espanyola ja escriu la sentència, i així tracta les víctimes de l’1-O
• Dia 39, 6 de maig: El testimoni enverinat d’un mosso fa perillar la defensa de Jordi Sànchez
• Dia 40, 7 de maig: La revelació de Joan Bonanit al Suprem, o com els votants guanyen els fiscals
• Dia 41, 8 de maig: Un Marchena com més va més irritable comença a caure en errors importants
• Dia 42, 9 de maig: Mala maror al Suprem amb el policia espanyol independentista i el futur incert del judici
• Dia 43, 13 de maig: El dia que Àlex Solà no es va deixar humiliar per Manuel Marchena
• Dia 44, 14 de maig: El dia més vergonyós del judici, la gran patinada de Marchena
• Dia 45, 22 de maig: Dos professors desmunten en mitja tarda l’estratègia dels dos-cents policies al Suprem
• Dia 46, 23 de maig: La tarda que els advocats van fer marxar un guàrdia civil del Suprem
• Dia 47, 27 de maig: L’eurodiputat Junqueras, el gran maldecap de Marchena en l’acabament del judici?
• Dia 48, 28 de maig: Desconcert total al Suprem: la fiscalia s’embolica amb vídeos exculpatoris
• Dia 49, 29 de maig: Un silenci estremidor a la sala i uns ulls com taronges dels magistrats
• Primer de juny: Els fiscals menystenen quatre mesos de judici i s’emboliquen amb una reunió decisiva a Palau
• 2 de juny: La maniobra dels fiscals perquè els presos triguin anys a sortir de la presó
• Dia 50, 4 de juny: Sense escapatòria: així és el camí del càstig que els fiscals dibuixen a Marchena
• 5 de juny: Impacte a Madrid pel tomb sorprenent de Seoane i la desautorització als fiscals
• 10 de juny: L’interruptor de Marchena: una estratègia minuciosa de quatre mesos al Suprem