Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga

Avui la fiscal Consuelo Madrigal ha criminalitzat la discrepància política i la mobilització social i ha comès uns quants errors inexplicables en algú que ha estat fiscal general de l’estat i que porta l’acusació d’un judici de la transcendència d’aquest. Per exemple, no sap distingir el full de ruta dels partits que formen govern del que publica l’ANC; no sap qui hi ha en les reunions de la mesa del parlament i fa una manipulació flagrant d’unes declaracions de Josep Rull en una entrevista sobre la determinació de tirar endavant l’1-O amb el propòsit de criminalitzar-lo. Això que hem vist avui amb Madrigal ja ho vam veure ahir amb el fiscal Jaime Moreno i la setmana passada amb Fidel Cadena. La desorientació que origina veure una acusació, aparentment tan poc preparada, que entra en terrenys que no li són propis, equivocant-se constantment, negant l’exercici de drets fonamentals, és equiparable al paper que fa l’advocada de l’estat; a Rosa María Seoane li costa de fer entendre a tothom, des de Marchena fins al públic, què vol demanar; mira de ser incisiva amb l’acusació de malversació, però no sap per on agafar ni sostenir la de sedició, i sembla que ni ella mateixa no es cregui allò de què vol acusar. I Vox no hi és: un zero a la dreta… fins la setmana que ve. Però realment les acusacions són tan destraleres? Podem pensar que les defenses guanyen? De cap manera. La fiscalia sap què fa, perquè juga a casa i l’àrbitre va amb ells.

Qui és l’àrbitre?

L’àrbitre és Manuel Marchena, però no tan sol. El gran àrbitre és Felipe VI. És un àrbitre parcial que ha pres una decisió gravíssima, a l’altura del discurs del 3-O. El rei espanyol ha sortit a fer unes declaracions avui, el cinquè dia de judici, en què ha atacat un dels principals arguments que les defenses han exposat des de bon començament: que el mandat democràtic s’havia de poder conciliar amb les lleis espanyoles i les resolucions judicials, que ells com a governants havien de ponderar la conveniència de les seves decisions d’acord amb aquests factors. Felipe VI ha dit: ‘No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del dret, perquè sense el respecte a les lleis no hi ha ni convivència ni democràcia, sinó inseguretat, arbitrarietat i, en definitiva, fallida dels principis morals i cívics de la societat.’ Ha atacat el discurs contundent i vehement d’ahir de Jordi Turull, però també el de Dolors Bassa d’avui, quan deia que havien de prendre decisions valorant que per d’una banda tenien una resolució del Tribunal Constitucional i d’una altra el 80% de la població i un mandat democràtic. L’atac contra aquest argument l’ha fet avui el rei espanyol, el cap de l’estat, prenent part en el judici.

Aquesta interferència és la demostració més clara d’on som. Hi ha una causa contra els dirigents independentistes que cada dia que passa s’enfonsa una mica més, perquè tots els arguments que despleguen la fiscalia i l’advocacia de l’estat menen l’acusació a un fangar. On és la violència? On és la rebel·lió? On és la sedició? I com pretenen demostrar la malversació amb pagaments que no han existit? Cada dia anem veient això, i el contrast amb l’energia i l’enteresa amb què declaren els presos pot ajudar a guaitar les coses amb optimisme, fins i tot amb un punt d’eufòria. Però entre els observadors internacionals que poden entrar al Tribunal Suprem i entre les defenses el sentiment que hi ha no és pas aquest. Perquè és una falsa eufòria. La fiscalia fa el seu paper i l’evident falta de tensió i de cura amb els detalls només l’explica la tranquil·litat, o la manca de pressió. Potser també una desídia o falta de preparació. Però van tranquils, no tan solament perquè l’àrbitre va amb ells, sinó perquè també pensen més a mitjà i a llarg termini, amb una estratègia i amb unes cartes que no juguen pas ara, sinó que jugaran més endavant.

Atents a la fase de testimonis

Els presos en general han abocat tots els arguments durant el temps de què han disposat en els interrogatoris. Feia un any que no podien parlar, tancats a la presó, i tenien ganes d’explicar-se, després d’haver-se preparat molt (‘si una cosa tens a la presó és temps’, deia ahir amb sornegueria Jordi Turull al fiscal), de poder desplegar tot el seu discurs o bé de replicar de manera detallada les acusacions. Però aquests primers dies hem vist com els fiscals han passat força de puntetes sobre l’acusació de rebel·lió i s’han concentrat molt més en la desobediència i en la malversació. Poden semblar perduts a l’hora de sostenir el relat de la violència, perquè els acusats el rebaten constantment, i reivindiquen contínuament el caràcter pacífic i no violent de les manifestacions que hi va haver. La fiscalia sap que no és en l’interrogatori dels acusats on pot mirar de reforçar el seu relat, sinó en el dels testimonis. Aquest pot ser el seu punt fort. I més encara amb un fet molt contundent: Joe Brew evidenciava en aquesta anàlisi el desequilibri, quant a testimonis acceptats pel tribunal, entre la llista que va proposar la defensa i la de les acusacions.

Desfilaran pel Suprem espanyol un munt de comandaments i d’agents de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola que declararan haver estat ferits i haver estat víctimes de ‘l’hostilitat’ de la gent que anava a votar als col·legis. Serà aleshores que la fiscalia jugarà amb força la carta de la rebel·lió i de la violència. I ho podrà fer fonamentant-ho en informes de la Guàrdia Civil esbiaixats però que són presos com a neutrals, i amb els agents que els van elaborar com a testimonis. En canvi, no hi podrà haver en aquest judici la principal prova de descàrrec per als acusats i alhora la demostració tècnica més contundent d’acusació contra la policia espanyola per la brutalitat del dia del referèndum: l’informe d’intel·ligència d’experts reconeguts de policia del Regne Unit que examina amb detall la manifestació del 20-S i en demostra el caràcter pacífic; i examina també l’actuació dels policies espanyols l’1-O, demostrant que van emprar tècniques i mètodes que no són propis d’una policia d’un estat democràtic. Aquesta prova, Marchena l’ha desestimada. La carta de la rebel·lió en forma de testimoni i de prova no podrà tenir la seva contraprova més sòlida i contundent d’un punt de vista tècnic.

L’elasticitat de la violència

El tribunal vol anar per feina, però el judici serà llarg igualment. La carta de la rebel·lió sortirà. Avui la fiscal Consuelo Madrigal ha apuntat algun aspecte sobre el qual voldran incidir, a part la violència que volen atribuir als votants: el fet que hi hagués una estratègia de mobilització per a llançar les masses contra les institucions de l’estat. Per això Madrigal insistia tant en els adjectiu de les manifestacions –’multitudinàries’, ‘espectaculars’– que l’ANC preveia en el seu full de ruta abans del referèndum del 2017. Ha quedat força malament perquè s’ha equivocat de papers: ha dit que aquestes expressions constaven en el full de ruta de Junts pel Sí. No era així i, a més, incidint-hi, contribuïa a criminalitzar el dret de manifestació, una vegada més. Ha girat full i s’ha tornat a concentrar en la malversació. Però hi tornaran.

Després d’una fase d’instrucció tan dura, completament arrenglerada amb les acusacions de la fiscalia i fins i tot de Vox en relació amb la rebel·lió i la violència, serà difícil que el tribunal que presideix Marchena no vulgui seguir una línia semblant en les seves conclusions, en la sentència. Perquè fer-ho seria desautoritzar el jutge Llarena i la jutgessa Carmen Lamela, magistrada ara també de la sala segona del Tribunal Suprem. Hi pot haver uns certs marges, perquè tant la rebel·lió com sobretot la sedició són delictes que tenen una definició prou vaga al codi penal. Alçament violent? Tumult? Els set magistrats ho tindran damunt la taula, i cercaran la unanimitat en la sentència, movent-se en l’ambigüitat d’aquests termes acusatoris. Una ambigüitat que els servirà per a moure’s, segons com els convingui, entre la rebel·lió, la sedició, la conspiració per la rebel·lió… El problema és la perspectiva, l’eix que mou aquest judici: els drets fonamentals no són al centre, perquè són vulnerats de fa temps. Perquè el delicte es dóna per fet. Per això va tan tranquil·la la fiscalia.

VIST I SENTIT

El calendari de sessions del març: un abús per aals presos i per a les famílies

Avui ja hem pogut veure com Manuel Marchena pensa ajustar un judici d’aquesta magnitud a un calendari electoral, a un ritme que serveixi per a  deixar-lo vist per a sentència abans del mes de maig. Les defenses temien això, per les conseqüències que té per als presos. I avui ja les han hagudes de suportar, amb una jornada interminable d’interrogatoris: a primera hora del matí la Guàrdia Civil els trasllada amb furgoneta de les presons de Soto del Real i d’Alcalá Meco i a les vuit del matí tocades arriben als calabossos de l’Audiència espanyola. Després la policia espanyola els porta fins al Tribunal Suprem. A les deu comença la sessió, i d’entrada es va proposar d’acabar a les sis. I de dimarts a dijous, perquè les defenses tinguessin prou temps d’estar amb els presos i preparar-se amb condicions. I també perquè les famílies poguessin fer ús dels dos vis-a-vis mensuals, si més no el dilluns. Però avui ja no ha estat així.

La sessió s’ha allargat força més, per la pretensió de Marchena d’accelerar el ritme i d’enllestir els interrogatoris de tots els acusats abans no comenci, dimarts, la declaració dels testimonis. Es reserva la possibilitat d’habilitar el dilluns per a acabar els interrogatoris dels acusats. Avui hauran arribat a sopar a la presó molt tard. I demà hi tornaran. Marchena ja ha anunciat també el calendari de sessions del mes de març, en què ha habilitat el dilluns de les dues primeres setmanes; la tercera setmana, de dimarts a dijous, i la darrera setmana de dilluns a divendres. Les famílies, mitjançant l’Associació Catalana pels Drets Civils, ho han denunciat públicament:

4 dies a la setmana de judici durant el mes de març, amb horaris maratonians i trasllats de 146 km des d'Alcalá Meco i 184 km de Soto del Real.
Cada dia és més flagrant la vulneració al dret a la defensa. pic.twitter.com/yFD4C0eUmC

— Ass. Catalana pels Drets Civils (@ACDretsCivils) February 20, 2019

Comencem el comptador dels kilòmetres i les nits que les famílies dels presos i encausats han de fer per assistir al judici.#ComptadorDeLaVergonya#JudiciFARSA pic.twitter.com/fewQemqE8X

— Ass. Catalana pels Drets Civils (@ACDretsCivils) February 17, 2019

MÉS INFORMACIÓ

[VÍDEOS] Els deu moments més destacats de la declaració de Rull

[VÍDEOS] Les set intervencions clau de Dolors Bassa

El calendari del judici contra el procés

QUÈ PASSARÀ DEMÀ?

La voluntat de Manuel Marchena és de deixar enllestits demà els interrogatoris dels acusats, no habilitar pas el divendres i de començar la setmana entrant les declaracions dels testimonis. Els següents acusats a declarar seran, per aquest ordre, Santi Vila, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Carme Forcadell.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
• Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
• Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala