19.02.2019 - 20:28
|
Actualització: 20.02.2019 - 16:30
Quan Manuel Marchena diu que se suspèn la sessió, els familiars dels presos, que seuen a les penúltimes files de la zona de públic de la sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol, corren fins a la zona acordonada i vigilada per un parell d’agents de policia, allà on transcorre pròpiament el judici. Volen aprofitar fins a l’últim segon per a tocar-los, intercanviar unes paraules, abraçar-se, abans no se’ls tornin a endur a les presons de Soto del Real i d’Alcalá Meco. És un moment emocionant, en què parelles, fills, amics i coneguts proven d’esgarrapar uns moments que són tan cars de tenir de fa tant de temps. Hi ha ulls plorosos, però també somriures, encaixades de mans i punys tancats. Avui amb una especial atenció a Jordi Turull i Raül Romeva, els dos presos que han estat interrogats, la intervenció dels quals ha contribuït a enfonsar una mica més una causa que les acusacions mateixes tenen una gran dificultat a sostenir, perquè pràcticament no té fonament.
La sala de plens del Suprem, on es fa la vista oral del judici, és més gran que no sembla en la retransmissió per televisió, que ofereix pràcticament només la meitat de la sala i no permet de veure’n l’alçada, immensa, amb un sostre d’ostentació barroca presidit per un gran llum de cristall que penja damunt els bancs dels acusats. Quan el públic entra a la sala, ells ja hi són, i també els advocats, les acusacions i els magistrats. L’aire hi és fred i eixut. L’ordre que hi ha establert és que a les primeres files hi seguin les autoritats, que avui eren els consellers Elsa Artadi, Alfred Bosch i Damià Calvet, la diputada de JxCat Gemma Geis i el dirigent del PNB Joseba Egibar, entre més. A les files següents, els periodistes a qui aquell dia han donat permís per a entrar. Avui hi hem pogut ser. Hi ha, tanmateix, moltes cadires buides. Als bancs de darrere nostre hi seuen els familiars dels acusats, i al fons de tot el públic que ha fet cua des de primera hora del matí i que s’ha pogut acreditar. Dins aquest grup hi ha els observadors internacionals, que avui eren Joaquín Urías, ex-lletrat del Tribunal Constitucional espanyol, i John Philpot, advocat quebequès expert en dret internacional que ha actuat al Tribunal Penal Internacional de l’Haia per a Kenya i al Tribunal Penal Internacional per a Rwanda.
La visió des del públic
Dels bancs del públic estant, s’assisteix a una mena de representació que té lloc en un espai que hi ha dos graons per damunt de nosaltres, amb els principals protagonistes, els acusats, que veiem girats d’esquena. Els veiem el clatell pràcticament tota l’estona, tret d’aquells moments en què es giren discretament, cercant alguna mirada de complicitat entre familiars i coneguts, somrient, com volent transmetre confiança. I hi ha també moments en què parlen en veu baixa entre ells: sobretot Jordi Cuixart, el més somrient d’ençà del primer dia, parlant amb Carme Forcadell, asseguda a la seva dreta. Josep Rull i Jordi Turull, asseguts al seu davant, també fan comentaris amb ella. I és evident també la complicitat entre Dolors Bassa, asseguda a la part de la dreta del penúltim banc, i Meritxell Borràs, asseguda al darrer banc, al costat de Carles Mundó i de Santi Vila. Vila, situat darrere de tot i a la dreta, és qui parla més poc amb els altres acusats.
A la dreta, les acusacions; a l’esquerra, tots els advocats de la defensa. Oriol Junqueras seu, d’ençà de la seva intervenció, dijous passat, darrere el seu advocat, Andreu Van den Eynde, i deixa buit el lloc que ocupava al primer banc dels acusats. En canvi, tant Joaquim Forn com Jordi Turull s’han mantingut al lloc després de les seves declaracions. Al fons de tot de la sala, Marchena i els altres sis magistrats, tres a cada banda. El conjunt de l’escena sembla la culminació teatralitzada de més d’un any d’instrucció i de turment contra tots els acusats. Però cada vegada que algun d’ells és cridat a ocupar la cadira que hi ha just davant del tribunal per a declarar, el sentit d’aquesta causa especial ha quedat més tocat. Avui els qui ho han fet han estat Jordi Turull i Raül Romeva, una altra vegada amb dues estratègies de defensa ben diferents. El primer, responent a les preguntes de la fiscalia i de l’advocacia de l’estat, i el segon només a les del seu advocat. Però, tal com va passar amb Junqueras i Forn, l’una i l’altra s’han complementat.
Turull guanya en el cos a cos
Turull ha entomat el cos a cos amb l’acusació, entrant en la discussió sobre els fets de la tardor del 2017 i fent una exhibició de com convertir l’acusat en acusador. Avui el fiscal que ha fet l’interrogatori era Jaime Moreno, que rellevava el desafortunat i matusser Fidel Cadena. Moreno s’ha mogut més bé que no Cadena, ha mirat de ser una mica més precís i incisiu, però a mesura que avançava l’interrogatori anava perdent el fil. Només l’ha sabut trobar quan feia preguntes sobre la suposada malversació, traient a Turull factures i més documents que pretenien demostrar que la Generalitat havia destinat diners públics a l’organització del referèndum, fos en l’encàrrec a la CCMA de l’anunci de la votació de l’1-O, fos en la distribució per part d’Unipost de material electoral. En aquest punt Turull ha hagut d’explicar per què cap d’aquells documents no podia demostrar cap malversació en una Generalitat absolutament intervinguda, amb els comptes controlats al mil·límetre pel ministeri de Cristóbal Montoro.
Però quan Moreno entrava en el terreny de la rebel·lió, quan mirava d’estintolar un relat de la violència que en la segona setmana de judici ja s’ensorra, perdia del tot el guió. I Turull es tornava a situar amb habilitat al centre del debat: en aquesta causa, amb aquestes acusacions, es vulneren drets fonamentals. ‘Ens emparem en els nostres drets’, ha dit. I és important per a resituar allò que aquest judici ja ha pervertit sobre el sentit que ha de tenir un judici; és a dir, que si els acusats exercien els seus drets fonamentals, no hi pot haver delicte. I aquí la comissió del delicte es dóna tant per feta que es nega l’exercici d’aquests drets.
Escoltant les preguntes del fiscal, i gràcies a les respostes que ha anat donant Turull, hom pot veure que no hi ha hagut ni el més mínim esforç d’entendre realment què ha passat a Catalunya tots aquests anys, la profunditat social del moviment independentista. La desídia arriba fins a l’extrem que el fiscal ha fet projectar en les pantalles que hi ha a la sala l’anunci de les vies del tren del referèndum amb el lema ‘Vas néixer amb capacitat de decidir’. Doncs bé, ha hagut de demanar a Turull mateix que l’hi traduís perquè no l’entenia en català. I és l’acusació principal.
El símptoma de Vox
Els advocats se’n feien creus. A Benet Salellas se li escapava una mica el riure sota la barba, veient com Moreno s’anava ficant sol en un cul de sac. A l’altra banda, les acusacions feien cara de pomes agres. Sobretot els dos advocats de Vox, engominats, eixuts, en silenci tota la jornada perquè ningú no els vol ni sentir parlar. Javier Ortega Smith tota l’estona mirant avall, a la pantalla del mòbil o als seus papers, amb el cap recolzat sobre la mà esquerra, exhibint la polsera amb la bandera espanyola. I una de les poques vegades que l’ha alçat ha estat quan Raül Romeva ha denunciat davant el tribunal la paradoxa, la vergonya, que algú com ell o com la resta d’acusats, defensors dels drets humans i dels valors europeus, impulsors sempre de l’activisme polític pacífic i no violent, seguin al banc dels acusats. I que al mateix temps aquest sistema judicial permeti que un partit que representa tot el contrari, la negació de la diferència i dels drets civils, dels valors europeus, segui al mateix temps en el banc de l’acusació. Només l’enumeració per part de Romeva de la seva trajectòria en moviments socials i en política en favor de la pau i dels drets humans esgarrifava. Esgarrifava de sentir-ho allà, dit per ell, sabent que fa un any que és a la presó i que l’acusen de promoure un alçament violent inexistent.
És la mateixa cosa que abans Turull mirava de fer-los entendre; que l’actitud dels catalans la tardor del 2017 fou pacífica, com sempre havia estat en les gran mobilitzacions. I no parava de recordar-los que és un moviment que es mou de baix cap a dalt. ‘Es falta al respecte dels catalans. No són ovelles ni s’han militaritzat. Això va de baix cap a dalt, som els polítics que mirem de donar una sortida política a una demanda social. S’equivoquen, no saben on és l’arrel.’
Per això també són incapaços d’entendre que es pogués arribar a organitzar l’1-O gràcies al suport i a l’enginy de la societat civil. No únicament, és clar, perquè el govern el va impulsar, i va arribar fins allà on podia arribar perquè no pogués ser acusat precisament de malversació. Però la participació de la ciutadania organitzada és cabdal, i no encaixa en l’esquema mental del fiscal, ni de l’advocada de l’estat ni de Marchena i els altres sis magistrats i molt menys dels advocats ultres de Vox. No els encaixa la capacitat associativa i col·laborativa que va permetre d’activar i sostenir el cens universal i que va fer possible que les urnes arribessin a tots els col·legis electorals sense que les ensumés la policia.
Turull ho posa en evidència. Els ho diu a la cara. I capgira l’argument, perquè si el fiscal volia presentar el cens universal com un element incriminatori de l’1-O, Turull demostra que va ajudar a esquivar la violència. La violència de la policia, és clar. L’exemple que ha posat Turull ha estat impressionant: ha descrit com la policia va rebentar els vidres del pavelló de Sant Julià de Ramis on havia de votar el president Carles Puigdemont, i que el cens universal li va permetre d’esquivar aquella violència, perquè va poder anar a votar a Cornellà de Terri; es va fer una fotografia que va difondre per les xarxes socials, i aquell exemple va servir als ciutadans per a entendre que podien fer com ell, que podien evitar la violència policíaca anant a col·legis on no anessin a pegar. Impecable: un argument exculpatori i alhora inculpatori contra l’estat, assenyalant-lo.
Marchena se l’escoltava amb atenció, amb la mà sota la barbeta. Els altres magistrats, amb una actitud atenta, qui més qui menys. La jutgessa Ana María Ferrer García, l’única dona del tribunal, és qui prenia més notes i qui semblava seguir amb més interès i atenció les declaracions dels acusats. També tenia una actitud més atenta el jutge Andrés Palomo, el que seu més a la dreta de Marchena. En canvi al seu costat el magistrat Luciano Varela, un dels anomenats progressistes, feia un esforç descomunal per no adormir-se, badallant constantment, tapant-se la cara amb la mà oberta. Pesava figues. I, just al costat esquerre de Marchena, seia tibat i inexpressiu Juan Ramón Berdugo, com si calculés quants minuts faltaven perquè s’acabés la sessió. Fins que, acabada la declaració de Romeva, Marchena ha clos la sessió. Els familiars han corregut a abraçar els presos. Els agents de policia controlaven que ningú no traspassés la línia de separació i assenyalaven als acusats la porta de sortida perquè no s’entretinguessin gaire. Ressonaven encara les últimes paraules de Romeva adreçades expressament al tribunal: ‘Si som aquí és perquè els qui havien de resoldre això políticament us van traspassar la responsabilitat a vosaltres, als jutges. Us demano que no l’entomeu.’
VIST I SENTIT
I si no hi veuen rebel·lió?
Als passadissos del Tribunal Suprem espanyol, abans i després de les sessions del judici, hi ha un debat intens entre juristes, advocats i periodistes sobre què pot acabar passant amb aquesta causa. Un debat que parteix d’una de les preguntes més repetides, que és si la sentència ja és escrita, passi què passi dins la sala de vistes. Entre aquests juristes, alguns dels quals han vingut d’observadors internacionals, hi ha la convicció que el tribunal que presideix Marchena no es pot permetre pas cap vot particular en la sentència, que seria un escàndol. Perquè en una causa d’aquesta transcendència política i social, històrica, Marchena cercarà sigui com sigui que hi hagi unanimitat. I això pot fer que la rebel·lió caigui d’una possible condemna, perquè la violència que requereix aquest tipus penal és impossible de demostrar, perquè no hi va ser.
El debat és molt especulatiu, però ja fa que alguns dels polítics catalans que han vingut al Suprem a donar suport als presos pensin en la necessitat de reforçar la idea que no es pot acceptar cap sentència que no sigui l’absolutòria. Perquè no passi com va passar en el cas de la condemna contra els joves d’Altsasu, que finalment no van ser condemnats per terrorisme però que en canvi van rebre condemnes de força anys de presó per uns altres delictes. En aquest cas, una sentència que desestimés la rebel·lió per a cercar la unanimitat podria implicar condemnes per sedició, o per conspiració per la rebel·lió, que poden arribar a ser d’una desena d’anys de presó.
QUÈ PASSARÀ DEMÀ
Tota aquesta setmana serà dedicada als interrogatoris dels acusats. Demà serà el torn de Josep Rull i de Dolors Bassa. Després quedaran encara les declaracions, per aquest ordre, de Meritxell Borràs, Carles Mundó, Santi Vila, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Carme Forcadell. El tribunal haurà d’enllestir-les totes aquesta setmana, i és ben possible que no n’hi hagi prou amb dimecres i dijous i sembla segur que habilitarà, si més no, també divendres. La setmana que ve ja és previst que comencin les declaracions dels testimonis.
DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC
- Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
- Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
- Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
