La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions

Que el fiscal, al Tribunal Suprem espanyol, es refereixi al president de la Generalitat Carles Puigdemont com a ‘delegat de l’estat a Catalunya’ diu clarament quina és la intenció i l’enfocament que es vol donar a aquest judici. O que demani a Joaquim Forn si és soci de l’ANC o d’Òmnium, suggerint que això és un fet inculpatori, també. Qui fa que aquest judici sigui polític és tota l’acusació mateixa, tota la causa i els fonaments en què es basa, que han anat quedant desacreditats avui, un per un, quan aquest mateix fiscal, Fidel Cadena, ha intentat fer caure en un parany Joaquim Forn durant tot l’interrogatori i no se n’ha sortit. Forn ha volgut respondre a les preguntes de la fiscalia, i la capciositat, irritació i els errors en què ha anat caient Cadena, per la força dels fets que anava exposant Forn, han donat encara més sentit a l’afirmació amb què abans havia començat la seva intervenció Oriol Junqueras, que és una persecució política: ‘Som davant un judici polític i en aquests moments em considero un pres polític.’

La fiscalia fa de Vox

Junqueras ha començat la fase d’interrogatoris del judici. I, a diferència de Forn, no ha volgut respondre cap de les acusacions. No els ha volgut donar ni un minut més de protagonisme del necessari, després de la duresa i agressivitat de les intervencions que van fer ahir, qualificant la gent que votava l’1-O i que va patir la violència policíaca de ‘mur humà llançat contra les forces de seguretat de l’estat’ per part dels dirigents polítics i socials que ara són asseguts al banc dels acusats. El paper de Vox és gairebé testimonial, de moment, perquè la fiscalia l’avança per la dreta. La fiscalia ja fa el paper de Vox, i va tan passada de frenada que fa la feina del partit ultra, i això permet a Marchena d’anar-los parant els peus amb pretensions extravagants com les de prohibir que els acusats duguin el llaç groc o de voler preguntar els acusats encara que aquests ja hagin dit que no respondrien. I això, l’extravagància i destraleria de Vox, de retruc, permet al jutge de visibilitzar una certa aparença de neutralitat quan els renya.

És una aparença. Perquè les decisions de fons de Marchena, aquelles que poden tenir una influència determinant en el judici, perjudiquen les defenses. No tenen tanta vistositat de cara a la galeria com quan crida l’atenció dels advocats ultradretans, però poden ser més decisives; com quan veta proves determinants per a les defenses com la pericial d’oficials de policia del Regne Unit. I ha volgut marcar el terreny de seguida als advocats que protestaven per això; els ha tallat en sec i els ha advertit advertint que no sortissin de les consideracions tècniques, que no volguessin exposar les seves opinions. Els ha marcat una línia roja ben definida. Però just després Junqueras ha anat més enllà, i ha dibuixat amb claredat en l’inici de la seva declaració, quin és el panorama en què ens trobem. Ha obert el focus de seguida. Això és un judici polític. ‘Com que jo no renuncio a les meves conviccions democràtiques i com que les acusacions no pararan de perseguir-me per això, em trobo en una situació d’indefensió, en el sentit que m’acusen per les meves idees i no pels meus fets i per això, entenent que sóc en un judici polític, i entenent que sóc un representant polític i que em dec als meus votants no contestaré les preguntes de les acusacions’.

Junqueras ha respost només les preguntes del seu advocat, Andreu Van den Eynde, que li ha començat demanant per les seves conviccions, la seva formació, les seves responsabilitats i el seu compromís amb l’independentisme no violent i amb la voluntat permanent de diàleg i de pacte. Ha proclamat que l’independentisme persistirà en la via democràtica cap a la independència, ‘sigui quin sigui el resultat d’aquest procés judicial’. ‘No hem comès cap delicte, absolutament cap, votar en un referèndum no és un delicte, treballar per la independència de forma pacífica no és un delicte, no hem comès cap dels delictes que se’ns vol atribuir’. Junqueras ha declarat de manera apassionada, amb vehemència i amb molta claredat.

La cadira buida

Ho ha reforçat amb una metàfora: la de la cadira buida amb què s’han trobat durant tants anys intentant negociar amb l’estat espanyol la possibilitat de consultar el poble de Catalunya. Assegut davant la taula on aniran declarant tots els acusats i testimonis aquests mesos vinents, Junqueras gesticulava amb les mans assenyalant a l’altra banda una cadira que no hi és, perquè no hi ha estat mai. La metàfora era potent, perquè l’espectador que ho seguia per l’emissió de televisió romania mirant fixament la no-cadira. ‘Si hi poso més passió és perquè fins ara no he pogut parlar’, ha confessat. Tota la seva intervenció desprenia aquesta urgència de dir públicament tot allò que la presó li ha prohibit durant un any i tres mesos. ‘Què hi faig jo, aquí? Assumir la meva responsabilitat i tenir l’oportunitat de dirigir-me a vostès i a tots els qui ens miren per dir que és una qüestió que exigeix una solució política. I que el vot dels ciutadans s’ha de respectar. Vaig assumir d’anar a la presó i que potser passaria un any i mig sense poder parlar. Però ara aprofito aquesta ocasió per a dir que necessitem una solució. Tots els demòcrates s’han de sentir interpel·lats. El vot ha de ser respectat.’

Així com avançava l’interrogatori, el discurs de Junqueras ha anat virant cap a un enfocament més acusatori, a mesura que el diàleg entre ell i Van den Eynde entrava en el terreny de la concreció, quan l’advocat li demanava pel paper que va tenir en l’organització de l’1-O, abans i després, dient que era impensable que hi hagués violència, atès el caràcter pacífic de les manifestacions independentistes dels últims temps, i les crides a la no-violència dels convocants. Per això no pensaven que hi pogués haver una resposta tan violenta per part de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, perquè no la veien justificada. No va ser justificada. I aquí és on Junqueras ha fet el clic, i de cop i volta ha passat a acusar l’estat. ‘Votar no és un delicte, i impedir-ho a la força sí que ho ha de ser.’

Ell mateixa va anar a votar. Ho va intentar al seu col·legi de Sant Vicenç dels Horts. Ha explicat que no va poder perquè els Mossos l’havien tancat. Però el cens universal que es va activar el Primer d’Octubre mateix al matí li va permetre de fer-ho en un altre lloc. És clar, raonava Junqueras, el cens universal feia impossible d’aturar la votació. Per què, doncs, va actuar la policia espanyola amb aquella brutalitat? ‘De què servia tancar un col·legi electoral si era evident que tothom podia anar a qualsevol altre? Tancar locals i fer-ho amb violència era evident que no era per a impedir que es pogués votar.’ Per què ho van fer, doncs? Junqueras acusava de nou. ‘Tot el món ha vist la violència amb què es van comportar alguns membres de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola. És obvi, s’ha vist a totes les televisions del món. Les puntades de peu, els agents saltant damunt la gent en una escala. Una violència injustificada i innecessària que contradeia el mandat judicial.’ Junqueras acusava.

La frustració del fiscal

I la declaració de Forn ha acabat de rematar la contundència política del president d’ERC. La seva decisió de respondre a totes les preguntes de la fiscalia i de l’advocacia de l’estat (no pas les de Vox) ha tingut la potència de poder contrastar durant unes quantes hores uns fets –que Forn ha explicat i ha detallat– amb un relat acusatori que costa molt de mantenir. Això els ha passat al fiscal Cadena i a l’advocada de l’estat Rosa María Seoane: que les insinuacions que volien introduir partint d’unes dades o uns fets exposats de manera parcial no es poden sostenir quan es complementen amb tota la informació que amaguen i que Forn anava explicant. Els anava caient tot de les mans. Què insinuaven tota l’estona? Que hi havia un pla orquestrat i dirigit pels dirigents polítics i social per a amuntegar les masses enfervorides i esclatar violentament contra els agents de la policia. Forn els ha fet veure que la gent a Catalunya tenia capacitat per a manifestar-se i protestar, i organitzar-se per fer-ho de manera multitudinària i pacífica. Una cosa que no entenien.

En resum, Forn deixava clara la seva posició política coherent amb tot el consell executiu del govern el setembre del 2017 d’impulsar el referèndum d’acord amb el compromís polític que havien assumit. Però que va deixar clar als Mossos que havien d’actuar com a policia judicial. Forn ha fet veure la part de la resolució de la jutgessa Mercedes Armas sobre l’ordre d’impedir la realització del referèndum de l’1-O que l’acusació amagava tota l’estona. És a dir, que la policia havia de dur a terme l’ordre ‘sense que afectés la normal convivència ciutadana’.

Això ha anat frustrant cada vegada més el fiscal Cadena, perquè no podia dur Forn allà on pretenia. Fins que ha anat cometent errors, relliscades i sortides de to, com ara quan s’ha referit al president de la Generalitat de Catalunya anomenant-lo ‘delegat de l’estat a Catalunya’. O com quan maldava perquè Forn digués que s’adheria a un informe que deia que l’1-O hi hauria un referèndum i que s’havien de prendre mesures de seguretat per prevenir incidents; com si aquests incidents fossin una rebel·lió en curs, i no allò que fa sempre la policia quan hi ha un esdeveniment multitudinari: preveure els riscs i els incidents que hi pugui haver.

Forn ha anat responent a totes les preguntes de les acusacions. Ha aprofundit les proves que la fiscalia volia utilitzar de manera incriminatòria, per demostrar que no ho són. Com ara l’entrevista a VilaWeb de Joaquim Forn publicada l’11 d’octubre de 2017. L’advocat de Forn, Xavier Melero, ha llegit la part de l’entrevista que la fiscalia ha oblidat sistemàticament, aquella en què deia que no s’havia d’arribar a un enfrontament entre policies i que tot s’havia de fer de manera pacífica i dialogada.

Melero ha afegit en l’interrogatori un component polític per a exculpar Forn, el que incideix en el fet que la declaració d’independència no es va desplegar una vegada proclamada al Parlament de Catalunya. L’objectiu: negar davant el tribunal i les acusacions que la República s’hagués fet efectiva; un factor exculpatori més. ‘Hi va haver res que fes pensar en el naixement d’un nou estat?’, li ha demanat Melero. ‘No, a les escales del parlament hi va haver discursos polítics en aquell moment. Les resolucions no es van publicar ni al DOGC ni al diari oficial del parlament’, ha respost. ‘Hi va haver cap crida a la població, es va trucar a cancelleries europees, es va comunicar res al govern espanyol?’, ha preguntat l’advocat. Forn ha respost que no a tot.

La primera setmana del judici ha permès de veure que les defenses van molt preparades, que els dos primers presos que han declarat han estat a un nivell molt alt d’intensitat, concentració, oratòria i coherència, i que els advocats són capaços d’anar-se adaptant a mesura que avança el judici per a cooperar i coordinar-se des de les posicions respectives. És sorprenent, en canvi, el to matusser, precipitat i poc preparat que s’ha vist en les acusacions. En totes. Ara, allò que plana sempre al damunt de l’ostentosa sala de plenaris del Tribunal Suprem espanyol és una qüestió la resposta de la qual no es podrà saber fins d’aquí a força mesos: la sentència ja és escrita?

QUÈ PASSARÀ LA SETMANA ENTRANT?

La primera setmana de judici ha acabat amb el començament de les declaracions dels acusats. Després de Junqueras i de Forn, dimarts vinent les sessions es reprendran amb els interrogatoris de Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull i Dolors Bassa, per aquest ordre. Les declaracions dels acusats ocuparan previsiblement els tres dies de judici de la setmana vinent, de dimarts a dijous. També caldrà veure en aquests casos quina estratègia seguiran, si respondran a les preguntes de les acusacions (com Forn) o només a les de la defensa (com Junqueras).

MÉS INFORMACIÓ

• [VÍDEO] Els deu moments clau de la declaració de Junqueras al judici
• [VÍDEO] Els deu moments imprescindibles de la declaració de Joaquim Forn
• Guia del judici contra l’1-O: Tot allò que cal saber-ne
• Seguiment en directe del judici

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany