La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart

Un dirigent de la societat civil amb una trajectòria de pacifisme i de mobilització social no violenta acreditada, assegut al banc dels acusats. Una presidenta d’un parlament democràtic, asseguda al banc dels acusats. Les fotos de Jordi Cuixart i de Carme Forcadell declarant avui al Tribunal Suprem espanyol amb l’amenaça de penes de presó per acusacions de rebel·lió hauran de perseguir durant molt de temps l’estat espanyol. Per això la sessió d’avui passarà a la història, i per la intervenció de Jordi Cuixart, que ha significat un salt endavant en la defensa política d’aquest judici polític. El president d’Òmnium ha originat una situació insòlita dins la sala del Suprem, en què els acusadors han passat a ser acusats, han perdut els estreps i els magistrats, lletrats, secretaris judicials, la gent de Santa Perpètua de Mogoda, Roger Español i la resta de públic que hi havia, la gentada que s’aplegava davant una pantalla gegant al costat de la seu d’Òmnium a Barcelona i tothom que mirava l’emissió del judici han vist com, per primera vegada, Manuel Marchena perdia el control.

La intervenció de Jordi Cuixart (vídeo íntegre) ho ha canviat tot. Per això, perquè ha retratat Marchena, l’ha portat a cometre un error forçat. Ha estat un moment, un instant, en què ha semblat que al president del tribunal li agafava un atac de pànic. Cuixart ja feia més de tres hores i mitja que declarava de manera apassionada en favor del dret de manifestació, de la llibertat d’expressió i de la desobediència civil, i acusava l’estat espanyol de tenir actituds poc democràtiques, més pròpies de governs com el turc. Fins que al fiscal Moreno se li ha acudit de formular aquesta pregunta: ‘Vostè va saber que hi va haver enfrontaments físics en què van quedar lesionats uns agents?’ I Cuixart respon: ‘A mi el que em consta és que l’1-O, tal com van dir diverses entitats com Amnistia Internacional, l’Organització Mundial contra la Tortura, Human Rights Watch, Intermon Oxfam, el relator de Drets Humans de l’ONU, l’Assemblea del Consell d’Europa, hi va haver mil ferits i també uns noranta lesionats dels cossos i forces de seguretat de l’estat que s’atribueixen majoritàriament a la virulència de l’actuació que van tenir. Quan hom actua amb aquest excés de violència, que tingui una capsulitis o se li trenqui un dit, doncs no ho justifico, però és que pegaven la gent. És que hi ha imatges, vegem les imatges!’

Cuixart aprofundeix la denúncia, des dels policies fins al cap de l’estat. ‘Es veu en les imatges com agredeixen ciutadans que seuen en una escala, en posició de resistència pacífica no violenta i davant uns agents que no segueixen ni el més mínim protocol. Per aconseguir l’objectiu: unes caixes de plàstic! En molts casos, la policia se’n va anar i van continuar votant. O sigui, arriben, peguen ciutadans indefensos que exerceixen els seus drets fonamentals, i no impedeixen el referèndum. Però això què és? Els ciutadans es van sentir desprotegits. I després surt el rei d’Espanya el 3 d’octubre i ens diu que què és això que hem fet els catalans. Home, no!’ En aquest moment Marchena ja diu prou, veu que se li descontrola la sessió. Sent esmentar el rei espanyol, el mateix que fa una setmana va sortir a prendre part en aquest judici en una ingerència insòlita, i talla Cuixart, però s’adreça al fiscal. Li diu: ‘Vejam, intentem fer preguntes que, d’alguna manera, no li permetin… a l’acusat de repetir el que ha repetit una multitud de vegades.’

‘La meva prioritat ja no és sortir de la presó’

És a dir, Marchena demana al fiscal que impedeixi el discurs acusatori de Cuixart, que ja n’hi ha hagut prou. Fins a Felipe VI podíem arribar. I el jutge i el fiscal revelen una mirada compartida sobre com ha d’anar el judici, sobre la necessitat d’impedir que les defenses el portin cap al terreny on Cuixart l’ha tingut durant tot aquest matí. Ha estat colpidora, la seva declaració. Reveladora, fins i tot. Perquè ha deixat enrere qualsevol mena de mesura, de càlcul o de ponderació en les seves afirmacions. ‘Les meves declaracions davant el jutge instructor anaven vinculades a una voluntat de sortir de la presó al preu que fos. I aquesta ja no és la meva prioritat. Jo sóc un pres polític.’ Ha anat un pas més lluny que cap altre pres polític. ‘Després de cinc-cents dies de presó, la meva prioritat no és sortir de la presó. La meva prioritat és poder denunciar l’atac i la vulneració que hi ha de drets i de llibertats a Catalunya i al conjunt de l’estat espanyol.’ El fiscal Jaime Moreno s’havia quedat amb la pregunta a la boca. ‘La meva declaració davant el jutge instructor va ser condicionada per l’impacte emocional, que és molt gran quan entres a la presó i quan estàs convençut de la teva innocència, com ho continuo estant avui.’

És una declaració que ho canvia tot perquè situa el judici en una esfera absolutament política. No hi ha cap renúncia, ni cap paraula pensada perquè no el puguin acusar d’això o d’allò. Ha estat una reivindicació en majúscules de la desobediència civil. Ha presentat l’1-O davant del tribunal com ‘l’exercici de desobediència civil més gran que hi ha hagut mai a Europa’. Durant tot el matí ha aprofitat totes les preguntes de l’acusació per a deixar anar una pluja de dards constant que ha anat inflamant Marchena, que maldava per mantenir l’aparença garantista de neutralitat autoimposada que d’ací a poques hores veurem que només era aparença; ha denunciat que Espanya celebri el 12 d’octubre, el ‘Día de la Raza’; que el tribunal que el jutja sigui incompetent lingüísticament per fer-ho en català, que Ciutadans i el PP es manifestin amb l’extrema dreta; que la seu d’Òmnium hagi estat escorcollada una vegada durant el franquisme i dues recentment, durant aquesta causa general; que els van tancar les webs i els dominis sense ordre judicial, com fan a Turquia; que es va entrar a fer escorcolls en diaris, com el Vallenc, com fan a Turquia…

I ha portat Jaime Moreno a situacions grotesques, com la de provar d’argumentar una rebel·lió (per això li demana disset anys de presó) amb tot de piulets de Twitter en què Cuixart feia crides a ‘protegir, omplir i defensar’ els col·legis, a mobilitzar-se pacíficament, i amb un correu electrònic del 2017 que parlava de destinar cinc-cents mil euros a llonganisses el 12 d’octubre. Es referia a actes que normalment incloïen botifarrades. La manca de solidesa del relat acusatori ha portat fins aquí. I a l’advocada de Cuixart, Marina Roig, a projectar un vídeo d’un discurs de Cuixart el 20-S al vespre fent una crida molt clara als manifestants a aïllar els violents i a comportar-se pacíficament. La cara de la fiscal Consuelo Madrigal mirant el seu col·lega Jaime Moreno ho diu pràcticament tot:

‘I ara, què?’, semblava dir Madrigal. Ella ha estat qui ha interrogat tot seguit Carme Forcadell, d’una manera molt agressiva, gairebé insultant, amb una falta de respecte que en cap moment no ha aturat Marchena. El president del tribunal té màniga ampla amb els fiscals, deixa que formulin preguntes capcioses, sobre reflexió i pensament polític, com si fossin fets incriminatoris. El judici polític el poden fer els fiscals. Consuelo Madrigal, ex-fiscal general de l’estat, una dona del PP, ha demanat a Forcadell si es pensava que era la intèrpret suprema del Tribunal Constitucional i si ella és qui declara quins són els drets humans. No és només la forma, també és el fons. Forcadell, que ha començat amb una veu tremolosa i insegura, amb els llavis premuts i molt seriosa, ha anat exercint una estratègia de defensa sòlida, basada en la defensa d’aquests drets fonamentals que Madrigal volia ridiculitzar. Tot allò que la fiscal menyspreava, Forcadell ho realçava i ho dignificava, és a dir, la inviolabilitat parlamentària, el dret del pluralisme polític, de la llibertat d’expressió. Uns drets que ella va voler fer respectar com a presidenta del parlament i que va fer valer per damunt de tot; és a dir, que es pogués debatre de tot, que es pogués parlar del debat sobre el procés constituent.

Forcadell deixava clar que no participava en la direcció ni la definició de cap estratègia política. ‘Em vaig limitar a fer la meva funció de presidenta del parlament.’ Defensant-se, avui, ha defensat també la dignitat de la figura de la presidència del parlament, quan Madrigal l’ha menada a una comparació insolent. La fiscal li ha demanat si, ja que deia que no hi havia d’haver límits en el debat parlamentari, seria capaç de permetre’n un sobre l’esclavitud d’éssers humans. I Forcadell l’ha tallada en sec: el límit és el respecte pels drets humans. La defensa de la dignitat des de dues posicions i dos estils diferents: els de Cuixart i el de Forcadell; des de la paraula forta i el gest expansiu de Cuixart al rigor reglamentari de Forcadell. Els drets humans al centre, novament. Una jornada per a la història, per a vergonya de l’estat espanyol.

VIST i SENTIT

El periodista amenaçat i insultat per policies

Aquest matí a la sala de premsa i als passadissos del Suprem hi ha hagut un cert rebombori quan s’ha sabut que Aitor Álvarez, periodista de la cadena Ser, havia denunciat públicament que uns agents de la policia espanyola l’havien insultat, amenaçat i sacsejat quan mirava d’entrar a la zona acordonada del tribunal. Avui ha volgut accedir-hi per la plaça de las Salesas, per on sempre ho havia fet, però li ho han denegat. ‘Els he respost que no podia ser, perquè havia d’entrar en directe … Llavors m’han començat a insultar, a sacsejar i a dir que si tenia problemes mentals. M’han arrencat el telèfon de la mà i me l’han penjat’, ha explicat Álvarez. Més informació.

MÉS INFORMACIÓ

Crònica d’Andreu Barnils: El dia que Jordi Cuixart ens va alliberar

QUÈ PASSARÀ DEMÀ?

Amb Cuixart i Forcadell s’ha acabat la fase de declaració dels acusats, i demà comença la llarga fase de declaració dels testimonis. N’hi ha mig miler. Començaran a declarar els polítics, començant pels que ha demanat Vox. La primera declaració prevista és la de Joan Tardà (10.00), seguida de la de Roger Torrent (10.30), tot i que el president del parlament ja ha fet saber al Suprem que no hi podrà anar perquè ha de presidir la sessió plenària a la cambra, que és demà mateix. Tot seguit, Artur Mas (11.00), Soraya Sáenz de Santamaría (11.30) i Cristóbal Montoro (12.00). L’ex-president espanyol Mariano Rajoy obrirà, en principi, el torn de la tarda, a les 16.00, i el seguiran Marta Pascal (16.30), Núria de Gispert (17.00), Eulàlia Reguant (17.30) i Antonio Baños (18.00).

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
• Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
• 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
• Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
• Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
• Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya