Impacte a Madrid pel tomb sorprenent de Seoane i la desautorització als fiscals

Rosa María Seoane va arribar al judici contra el procés al Tribunal Suprem com aquell a qui han endossat un mort. Era secretària general d’Adif d’ençà de l’arribada al govern espanyol de Pedro Sánchez, però el mes de desembre passat, quan tan sols faltaven dos mesos perquè comencés el judici, va rebre l’encàrrec de representar l’advocacia de l’estat en l’acusació contra els dirigents independentistes. Era el mes de desembre de l’any passat, i arran de les demandes perquè aturés la deriva repressiva, Pedro Sánchez, incapaç d’influir mitjançant María José Segarra en els totpoderosos i altius fiscals de sala del Suprem, imbuïts d’una missió històrica, només era capaç de fer que l’advocacia de l’estat acusés de sedició, no pas de rebel·lió. Edmundo Bal, advocat de l’estat d’aleshores, no ho va acceptar, el van fer fora i va acabar essent candidat de Ciutadans. L’encàrrec de l’acusació per sedició va recaure en Seoane, que de cop i volta es va trobar en un judici històric d’una transcendència enorme.

Les primeres intervencions, en les qüestiones prèvies i en els interrogatoris als primers testimonis, van ser dolentes. Insegura, dubitativa, espessa i dispersa, era objecte de la mala bava de Marchena, que fins al darrer moment l’ha tractada malament a la sala, de vegades amb una actitud humiliant. Però Seoane va anar creixent i quan va saber trobar un lloc va passar la mà per la cara als fiscals, amb uns interrogatoris molt més ben preparats, més esmolats i detectant en cada testimoni els punts febles i els punts forts que ella volia adés evidenciar adés dissimular.

Era tan contundent que, juntament amb la seva companya Elena Sáenz, va semblar que l’acusació principal de les advocades de l’estat també era de rebel·lió. Perquè feia tota la impressió que anaven de bracet dels fiscals, mirant de posar en evidència el dispositiu policíac dels Mossos de l’1-O, provant de magnificar la resistència dels votants bo i presentant-la com una actitud d’agressivitat, de violència, atac i intimidació contra els agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil…

Quan arriba l’hora de la veritat

Els rumors al Tribunal Suprem, dins i fora, han estat extraordinaris aquests quatre mesos. I si n’hi havia que pensaven que la fiscalia podria rebaixar l’acusació de la rebel·lió a la sedició, el fet és que a Madrid més aviat pensaven que l’advocacia de l’estat potser podria reconsiderar l’acusació i endurir-la. O, si més no, que l’argumentació en l’informe final per a defensar la sedició no marcaria una línia divisòria tan contundent amb els fiscals com va fer ahir Seoane. L’advocada de l’estat va fer una exposició feixuga, monòtona, a voltes insegura, com si tornés a la versió d’aquells primers dies del judici. Però s’havia d’ajustar a l’acusació de sedició, i a l’hora de la veritat, que és aquella en què s’ha d’exposar l’informe final, Seoane s’hi ha ajustat. I com que la rebel·lió i la sedició són delictes incompatibles, que s’exclouen, l’afirmació de la sedició implica la negació de la rebel·lió.

És això que va fer Seoane ahir, negar la violència que demana el delicte de rebel·lió. Va traçar una línia divisòria amb els fiscals que va causar sorpresa i un cert desconcert a Madrid, i en alguns casos una profunda irritació. L’exemple més clar el trobem en el seu predecessor, Edmundo Bal, ara diputat de Ciutadans al congrés espanyol. En un article al diari ABC subscriu l’afirmació dels fiscals qualificant l’1-O de cop d’estat, i desestima que es pogués parlar de desordres públics, com feia Seoane. Diu que ‘afirmar a la sala de justícia que no hi va haver violència ofèn els servidors públics’, és a dir, els agents que van agredir els votants el dia del referèndum. I afirma: ‘No sé què em fa més mal, si un govern que pretén enganyar els ciutadans que ha de servir o que s’utilitzi l’advocacia de l’estat per dir que no hi va haver allò que tots hem vist que sí que havia passat […]. Avui l’advocacia de l’estat ha protagonitzat una de les pàgines més tristes de la seva centenària història.’

Bal parla de tot allò que s’ha pogut veure al judici. És remarcable que tant els fiscals com les advocades de l’estat consideressin definitives les seves conclusions tan sols uns quants minuts després de la projecció dels darrers vídeos de les defenses; els escrits ja eren a punt, i tant els feia què poguessin ensenyar aquelles imatges. Seoane va dir durant el seu informe que, havent escoltat tots els testimonis i experts durant el judici, arribava a la conclusió que no hi havia pas la violència necessària per a poder parlar de rebel·lió. No negava pas que la violència rebel pogués ser intimidatòria i sense armes, tal com va dir que havien ‘exposat de manera brillant els fiscals’. Una petita ensabonada just abans de dir que no es podia parlar pas de violència a Catalunya la tardor del 2017. ‘En un delicte de rebel·lió, la violència o l’amenaça d’utilitzar-la ha de tenir un caràcter nuclear i ha d’aparèixer com a idònia perquè tingui resultat. No podem considerar provat que la violència hagi estat un dels elements estructurals del pla dels acusats com a mitjà per a atènyer els seus objectius.’

Aquest és el primer factor diferencial amb la rebel·lió. L’altre, el bé que protegeix en el codi penal l’una cosa i l’altra. En el cas de la rebel·lió, és l’ordre constitucional i la unitat territorial de l’estat espanyol; en el cas de la sedició, el compliment de les lleis i les accions judicials. ‘D’això que va dir l’advocada de l’estat a allò que van dir els fiscals hi ha un món’, escriu la periodista Bea Parera a El Confidencial. Conclou que ‘Seoane va culminar amb aquest informe el cop de timó imposat per Pedro Sánchez contra el criteri del qui fou responsable penal de l’òrgan, Edmundo Bal. L’estat va baixar de la rebel·lió per a pujar a la sedició en plena negociació del pressupost. Va reclamar penes molt més baixes i les va confirmar la setmana passada en les qualificacions de la vista oral’. En efecte, l’advocacia de l’estat demana 12 anys de presó a Junqueras, 10 a Forcadell, 11 i mig a Romeva, Forn, Turull, Rull i Bassa, 8 a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i 7 a Vila, Borràs i Mundó, aquests darrers sense acusació de sedició, sinó per malversació.

Crida l’atenció que, en l’exposició de l’informe final, Seoane pràcticament no esmentés el 20 de setembre de 2017 i es concentrés en els incidents del primer d’octubre, segurament per fer més visible l’oposició, la distància, que volia marcar amb els fiscals. El cronista de Voz Pópuli Alejandro Requeijo ho fa notar, i posa en relleu en aquest article que Seoane ‘entrés en la pugna [amb els fiscals] per a defensar la seva posició bo i atacant l’estratègia de la cadira del costat, sense esperar que sigui el tribunal que ho decideixi’.

Rebel·lió o sedició?, es demanen molts dels articles d’avui a la premsa de Madrid. Però i l’absolució? On és l’alçament, que és allò que sí que tenen en comú tant la sedició com la rebel·lió? Qui i on ha demostrat que els acusats ‘s’alcessin’? Les defenses s’encarregaran la setmana vinent d’explicar que l’obsessió de tots, durant anys, fou d’avançar en aquest procés polític justament sense fer ús de la força (sedició) ni de la violència (rebel·lió); sense que hi hagués cap ‘alçament’ (rebel·lió i sedició). Però la jornada d’ahir fa pensar que és possible que no hi hagi cap escapatòria.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
• Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
• 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
• Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
• Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
• Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
• 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
• Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
• Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
• Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
• Dia 10, 4 de març: El primer gran trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre
• Dia 11, 5 de març: El perill real de Pérez de los Cobos i el martiri d’Enric Millo
• Dia 12, 6 de març: La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen
• Dia 13, 7 de març: Per què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies?
• Dia 14, 11 de març: Xavier Melero desactiva dos artefactes perillosos a la sala del Suprem
• Dia 15, 12 de març: Desesperació al Tribunal Suprem amb ‘un tal Toni’
• Dia 16, 13 de març: La presa de pèl de Marchena amb el patiment d’un testimoni a la sala
• Dia 17, 14 de març: Les revelacions de Trapero commocionen el Suprem i desarmen la rebel·lió
• Dia 18, 19 de març: Els guàrdies civils pateixen al Suprem per les mentides i per l’arbre enverinat
• Dia 19, 20 de març: Com s’escaparan les defenses del parany en què les fa caure Marchena?
• Dia 20, 21 de març: El poder de les mirades d’odi dels catalans
• Dia 21, 25 de març: Marina Roig fa que el fiscal Zaragoza es mossegui l’ungla: un guàrdia civil trontolla
• Dia 22, 26 de març: Baena demostra per què és perillós per a Marchena i per al judici sencer
• Dia 23, 27 de març: El mirall europeu entra al Suprem i Marchena esclata
• Dia 24, 28 de març: L”artefacte incendiari’ d’un guàrdia civil al Tribunal Suprem
• Dia 25, 2 d’abril: Una puntada de peu als testicles que Marchena no pot menystenir
• Dia 26, 3 d’abril: Ferran López sorprèn amb Puigdemont i fa el testimoni més transcendent del judici
• Dia 27, 4 d’abril: Quan Melero diu prou a la fatxenderia de Zaragoza i a la mentida de Vox
• Dia 28, 9 d’abril: Un mal moment d’un policia espanyol revela el gran parany als Mossos l’1-O
• Dia 29, 10 d’abril: Les rialles al Suprem amb els testimonis dels policies amaguen un pla
• Dia 30, 11 d’abril: El gest enutjat de Benet Salellas, la paciència al límit dels advocats amb Marchena
• Dia 31, 15 d’abril: Així ho han anat cuinant al Suprem: cap a una condemna amb mentides impunes
• Dia 32, 16 d’abril: La gravetat de la tenalla entre Marchena i Madrigal contra Marina Roig
• Dia 33, 17 d’abril: L’ombra de la tortura empaita els caps policíacs de l’1-O
• Dia 34, 23 d’abril: Vox i el bluf de les ‘armes de guerra’: vergonya a la sala, triomf al bar
• Dia 35, 24 d’abril: Un mosso per la República ajuda a revelar l’autèntica cara de Manuel Marchena
• Dia 36, 25 d’abril: La tarda en què David Fernàndez va revolucionar el judici al Tribunal Suprem
• Dia 37, 29 d’abril: Lluís Llach cohibeix el mal geni de Marchena i remou els fantasmes del Suprem
• Dia 38, 30 d’abril: La força de les llàgrimes ofegades al Suprem i el presagi d’un jutge que remuga
• 5 de maig: La premsa espanyola ja escriu la sentència, i així tracta les víctimes de l’1-O
• Dia 39, 6 de maig: El testimoni enverinat d’un mosso fa perillar la defensa de Jordi Sànchez
• Dia 40, 7 de maig: La revelació de Joan Bonanit al Suprem, o com els votants guanyen els fiscals
• Dia 41, 8 de maig: Un Marchena com més va més irritable comença a caure en errors importants
• Dia 42, 9 de maig: Mala maror al Suprem amb el policia espanyol independentista i el futur incert del judici
• Dia 43, 13 de maig: El dia que Àlex Solà no es va deixar humiliar per Manuel Marchena
• Dia 44, 14 de maig: El dia més vergonyós del judici, la gran patinada de Marchena
• Dia 45, 22 de maig: Dos professors desmunten en mitja tarda l’estratègia dels dos-cents policies al Suprem
• Dia 46, 23 de maig: La tarda que els advocats van fer marxar un guàrdia civil del Suprem
• Dia 47, 27 de maig: L’eurodiputat Junqueras, el gran maldecap de Marchena en l’acabament del judici?
• Dia 48, 28 de maig: Desconcert total al Suprem: la fiscalia s’embolica amb vídeos exculpatoris
• Dia 49, 29 de maig: Un silenci estremidor a la sala i uns ulls com taronges dels magistrats
• Primer de juny: Els fiscals menystenen quatre mesos de judici i s’emboliquen amb una reunió decisiva a Palau
• 2 de juny: La maniobra dels fiscals perquè els presos triguin anys a sortir de la presó
• 4 de juny: Sense escapatòria: així és el camí del càstig que els fiscals dibuixen a Marchena