02.03.2019 - 21:50
|
Actualització: 03.03.2019 - 23:48
Un judici polític o un judici tècnic? Aquesta és la dicotomia principal que es presentava mediàticament en relació amb les defenses els dies previs del judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. Les tres primeres setmanes han servit per a veure que en certa manera era una dicotomia falsa, perquè el component polític ho amara tot, i són precisament les acusacions que exposen els arguments i les preguntes més polítiques d’una manera més descarnada. També alguns dels acusats, quan han hagut de declarar, han fet una denúncia nítida d’aquest judici polític. Els advocats, en canvi, han anat trobant en les qüestions tècniques i en el contrast dels fets amb els testimonis els arguments més potents per a desmuntar el relat acusatori. Els fets, la realitat d’aquells dies, són tan contundents que cauen pel seu pes i de moment deixen desorientats les acusacions i els seus testimonis. Però això no vol dir que perdin el control. La mà de ferro de Marchena, que com més va més visible es fa, i el fet que faltin per desfilar els principals testimonis de les acusacions recomanen de mirar-se aquest desconcert amb molta prudència.
Justament ara vindran les declaracions dels testimonis de perfil més tècnic, després d’uns primers dies d’interrogatoris més aviat polítics. Les acusacions tot just ara comencen a jugar les seves cartes principals per a demostrar una violència rebel que és inexistent; els comandaments policíacs i els agents que van participar en les càrregues contra els votants de l’1-O i en l’assalt a la Generalitat del 20 de setembre són els testimonis de càrrec més importants de què disposen la fiscalia, l’advocacia de l’estat i Vox. Els veurem desfilar aquests dies vinents a la sala de vistes del Suprem. Però amb els dies que fa que dura el judici ja hem vist l’extraordinària dificultat que tenen per a demostrar una rebel·lió inventada. Aquesta és la primera gran conclusió.
1. La rebel·lió no apareix per enlloc
Si bé és cert que han de comparèixer encara tots aquests testimonis, la fiscalia ha estat incapaç de trobar i d’assenyalar la mínima prova concloent de violència i de malversació. Durant tots aquests primers dies de judici els fiscals han intentat fonamentar la suposada violència rebel en un munt de piulets dels dirigents del govern acusats o bé de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart en què feien una crida a la gent a manifestar-se pacíficament, a no caure en provocacions, a anar a votar l’1-O, a mantenir la determinació en els objectius polítics de la mobilització… És a dir, en crides i missatges que tenen a veure amb l’expressió d’uns drets tan fonamentals com la llibertat d’expressió, de reunió i de manifestació, criminalitzats permanentment. Les acusacions també han provat de demostrar que hi va haver violència perquè el 20-S es van fer malbé uns cotxes de la Guàrdia Civil i perquè, segons ells, van impedir que la comissió judicial que feia l’escorcoll al Departament d’Economia en pogués sortir. Les imatges que es van poder veure a la sala del Suprem van demostrar l’actitud no violenta aquell dia tant de Sànchez i Cuixart com de la munió de manifestants que s’hi van aplegar. La violència de què han parlat durant mesos d’instrucció el jutge Pablo Llarena, la fiscalia, la Guàrdia Civil i l’aparell mediàtic i polític espanyol no s’ha vist per enlloc.
2. On són els responsables de la violència real?
Ben altrament, els acusats i les defenses han sabut assenyalar que l’única violència d’aquells dies va ser la del govern espanyol, tant per les garrotades dels policies com per l’evidència d’una premeditació en un desplegament repressiu sense precedents que bandejava tota mena de diàleg, de mesura i de proporció que pretenia originar un clima de tensió i de violència en la societat catalana. Els testimonis de Mariano Rajoy, de Soraya Sáenz de Santamaría i de Juan Ignacio Zoido han permès als advocats dels acusats de sotmetre’ls a uns interrogatoris duríssims, dels quals no han sortit gens benparats. Perquè els han assenyalats, amb dades i amb documents, com a responsables d’un dispositiu policíac extremadament violent i que no complia els requisits de proporcionalitat i de manteniment de la convivència ciutadana que tant la magistrada del TSJC com el secretari d’estat de seguretat, José Antonio Nieto, van demanar els dies previs a l’1-O. Aquests testimonis no han servit pas per a donar informació que incriminés els acusats, malgrat els discursos de ‘murs humans’ i de ‘violència contra la policia’ que no es van cansar de repetir; en tot cas han servit perquè tothom qui els podia seguir de manera íntegra conclogués que ells eren responsables d’una violència que sí que vam veure. N’eren responsables polítics, però en el judici es van espolsar les puces del damunt, bo i assenyalant el coordinador policíac de la jornada del referèndum, Diego Pérez de los Cobos, i uns altres ‘comandaments operatius’ com a responsables del disseny. No serà fins que no declarin, de la setmana vinent endavant, que (potser) no en podrem treure l’aigua clara.
3. Els paranys, errors i males arts de la fiscalia
Un altre element recurrent aquests primers dies de judici han estat els errors de la fiscalia. Alguns, a causa d’una manca de preparació, fins i tot per desídia. Consuelo Madrigal va proposar dijous al jutge Marchena i a Zoido de projectar a les pantalles de la sala el document de l’ordre de la magistrada Mercedes Armas per a tancar els col·legis de l’1-O, quan n’havien parlat durant pràcticament una hora i ja l’havien projectat just abans que ella hagués de fer l’interrogatori. Ni se n’havia assabentat. El fiscal Fidel Cadena parlava de la ‘Confederació de Mitjans Audiovisuals’… El fiscal Jaime Moreno, en l’interrogatori a Jordi Cuixart, no sabia distingir una web d’una llista de distribució de missatges per WhatsApp… Hi pot haver desconeixement i desídia, sí, però també hi ha la voluntat de fer caure els acusats en un parany o directament d’enganyar el tribunal. Per exemple, quan el fiscal Moreno mateix va dir que, en un correu electrònic enviat a Marcel Mauri, Jordi Cuixart li demanava una campanya ‘més bèstia i potent’. Com si ‘bèstia’ fos incriminatori de res… Però és que ni tan sols hi apareixia aquest adjectiu. En algunes altres situacions, els fiscals han omès les parts de les respostes dels acusats a diverses entrevistes periodístiques que canvien totalment el significat d’allò que pretenen de dir i que demostren la voluntat d’encaminar tota l’acció política d’aquella tardor del 2017 per la via pacífica.
4. La criminalització de la manifestació, la protesta, la llibertat d’expressió
Una altra pràctica habitual dels fiscals ha estat la de pretendre que les crides a manifestar-se i a protestar demostraven la voluntat d’originar una violència tumultuària i rebel. Ho van intentar manta vegada en els interrogatoris a Jordi Sànchez i a Jordi Cuixart. Provaven d’argumentar una rebel·lió amb tot de piulets de Twitter en què Cuixart feia crides a ‘protegir, omplir i defensar’ els col·legis, a mobilitzar-se pacíficament, i amb un correu electrònic del 2017 que parlava de destinar cinc-cents mil euros a ‘llonganisses el 12 d’octubre’, referint-se a actes que normalment incloïen botifarrades. Tot això, presentat com si fossin proves de la violència. Les manifestacions són criminalitzades; els manifestants són presentats com ‘murs humans’ i es considera punible que hi hagi manifestacions espontànies i que siguin multitudinàries. ‘Tothom qui convoca una manifestació vol que sigui multitudinària, també aquells que van anar a manifestar-se a la plaça de Colón’ deia Cuixart. Els fiscals fins i tot recriminaven als consellers acusats que no haguessin desconvocat la manifestació del 20-S, com si això fos una facultat que ha de tenir un govern, com si això es pogués fer. La llibertat d’associació és criminalitzada. I també la llibertat d’expressió, el pluralisme polític i la inviolabilitat parlamentària quan Carme Forcadell és acusada d’haver permès de debatre el procés constituent al parlament o que es tramitessin lleis com la del referèndum i la de la transitorietat.
5. La denúncia dels observadors internacionals
Una anomalia notable en aquest judici és el tractament dispensat als nombrosos observadors internacionals de diverses entitats de prestigi i d’una llarga trajectòria de defensa dels drets humans que volen seguir-lo de ben a prop. No es poden acreditar de tal condició i han de fer cua ja a primera hora del matí al carrer per poder entrar-hi com a públic. De la criminalització dels drets fonamentals que hem apuntat més amunt, els observadors ja n’han donat compte. I també del fet que el tribunal no hagi facilitat cap sistema de traducció simultània al català per permetre als acusats d’expressar-se en la seva llengua. Més queixes: que hi hagi hagut jornades maratonianes que perjudiquen el descans que haurien de tenir els presos i que el tribunal no informi del calendari de declaracions dels testimonis més enllà d’una setmana abans, amb el perjudici que significa per al dret de les defenses.
6. El canvi d’actitud de Marchena
Aquestes denúncies dels observadors tenen a veure amb la manera com Manuel Marchena porta el judici. Hi ha un factor que ho condiciona tot i que afecta directament els drets de les defenses de poder fer el judici en igualtat de condicions: el calendari. Un calendari supeditat, d’entrada, a les eleccions municipals i europees del mes de maig i, ara, sobretot, a les espanyoles del 28 d’abril. Marchena vol tenir vist per a sentència el judici abans de la campanya del 28-A, de manera que n’accelera el ritme tant com pot. No solament habilitant les hores més enllà de les vuit del vespre per a allargar, si escau, les sessions, sinó també programant setmanes de quatre o cinc dies de judici aquest mes de març, matí i tarda. I encara més: tallant i delimitant molt el marge de maniobra dels advocats de les defenses, especialment d’aquesta tercera setmana endavant. Si els primers dies, conscient que totes les mirades requeien en ell, estava obsessionat a exhibir-se dialogant i garantista, esgrimint dia sí i dia no doctrina del Tribunal Europeu dels Drets Humans, ara que ha començat la fase més feixuga i més tècnica del judici, Marchena ha canviat. Ara limita molt més la capacitat de les defenses d’interrogar els testimonis i, contravenint el seu criteri inicial, veta la projecció de vídeos durant els interrogatoris als testimonis. L’expressió de la cara i els gests van canviar de sobte arran de l’incident amb Eulàlia Reguant i Antonio Baños, que es van negar a respondre a les preguntes del partit d’extrema dreta Vox. Per la pressa i per convicció, Marchena s’ha llevat la màscara.
7. Un aparador de l’extrema dreta
Efectivament, una altra gran anomalia d’aquest judici és la presència com a acusació popular de Vox. No únicament ho han denunciat Baños i Reguant, també testimonis com Gabriel Rufián, Xavier Domènech, Ada Colau i Albano-Dante Fachin, i acusats com Dolors Bassa, Raül Romeva i Jordi Cuixart, que s’hi han referit explícitament per condemnar-ho. Conscient de l’escàndol, Manuel Marchena n’ha volgut lligar curt els advocats i els primers dies han tingut un protagonisme gairebé nul, també pel fet que els acusats no els han volgut respondre. Però ja en la fase testifical han anat tenint més pes, més presència i més minuts, que aprofiten per lluir-se en un aparador immillorable pocs mesos i setmanes abans d’unes eleccions determinants en què el partit d’extrema dreta té esperances de fer el gran salt.
8. Espanya no s’ho mira, però hi ha escletxes
La proximitat de la campanya electoral ha estat el gran pretext dels principals mitjans espanyols per a deixar en un segon pla el judici contra el procés. Després d’un any llarg de farcir els programes i els informatius de les televisions i les portades dels diaris de la investigació judicial i policíaca contra el procés, ara tots aquests espais n’han relegat el moment decisiu, el del judici. Un judici que, vist per l’independentisme, havia de servir per a fer saber a l’estat espanyol i a la resta del món quins són els seus arguments, com és la persecució política i la repressió amb què l’estat espanyol ha respost a un envit de naturalesa democràtica. Els mitjans internacionals se’n van fer ressò especialment la primera setmana, i es van publicar editorials de mitjans anglosaxons duríssims contra l’estat espanyol, per la vergonya que significa el judici per si sol, el fet de fer seure al banc dels acusats els membres d’un govern, dos dirigents de la societat civil mobilitzada i la presidenta d’un parlament democràtic. A l’estat espanyol el judici és un tema secundari, però omple força pàgines de diari. I, tot i que les principals televisions i els diaris de la dreta fan una lectura parcial i esbiaixada de què s’hi diu, hi ha una premsa que assenyala les contradiccions del relat acusatori, la incompetència de la fiscalia per a demostrar la rebel·lió i la criminalització de la mobilització social. Són periòdics com ElDiario.es i Público. Però fins i tot El País ha publicat uns quants articles que critiquen amb duresa la fiscalia, que assenyalen la responsabilitat de Zoido d’un dispositiu policíac desproporcionat i que es demanen on és la rebel·lió i la violència. Una rebel·lió i una violència, això sí, que aquest mateix diari va ajudar a inventar i a construir mediàticament durant molts mesos.
9. La presència de Puigdemont al judici
Hi ha un protagonista en aquest judici que no és a la sala, i que no hi serà perquè Manuel Marchena no ho ha pas volgut. És el president Carles Puigdemont, el principal dirigent de la majoria dels qui seuen al banc dels acusats. A les sessions del judici se’n parla molt, però no declararà. I això que les defenses havien demanat que hi declarés com a testimoni. Però no. Ni com a testimoni ni com a acusat, perquè la justícia espanyola no en va aconseguir l’extradició per rebel·lió i perquè va renunciar a jutjar-lo per malversació per l’escàndol que hauria significat el contrast que el principal dirigent no pogués ser acusat de rebel·lió i els altres membres del seu govern sí. Una altra anomalia. Tot i que Pablo Llarena, després de la humiliació de Slesvig-Holstein, no el va voler jutjar per malversació, els fiscals no es cansen de referir-s’hi com el ‘pròfug rebel’. Aquests darrers dies Puigdemont hi ha estat molt present, a la sala de vistes, perquè Iñigo Urkullu va detallar el paper de mitjancer amb Mariano Rajoy que li va encarregar. Un paper que Rajoy tenia del tot oblidat. Rajoy i Urkullu van poder dir-hi la seva (qui més qui menys) sobre la negociació i els contactes del setembre i de l’octubre amb Puigdemont. Però Puigdemont no ho podrà fer.
10. Continua el calvari per a les famílies
A part els acusats, qui es ressent més que ningú d’aquest judici són els familiars. Van amunt i avall, cada dia de judici, matí i tarda, amb un aspecte cansat, amoïnats. Durant les sessions són relegats a la part de darrere dels bancs del públic, darrere de les autoritats i de la premsa. I quan Marchena ordena que ‘abandonin la sala’ per un descans, corren fins a la zona acordonada que els separa de la sala de vistes pròpiament dita on es fa el judici. En aquella línia, en aquell espai estret i vigilat, aprofiten els dos minuts que els donen els agents de policia per a abraçar-se, fer-se petons, agafar-se la mà i bescanviar quatre paraules i un somriure. Són dels pocs moments que poden passar junts, tot i que moment de vegades, durant els descansos, també poden trobar-se amb els acusats estones més llargues. Per als familiars és un calvari, una altra vegada, el desplaçament cada setmana a Madrid per haver d’assistir al judici. I el ritme intens de les sessions que ha imposat Marchena limita molt les visites a què tenen dret cada mes a la presó. Els dies que hi ha judici, a la presó de Soto del Real no deixen fer trucades als presos. ‘Una de les coses més dures del judici és l’aïllament emocional’, deia Josep Rull aquesta setmana.
DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC
- Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
- Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
- Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
- 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
- Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
- Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
- Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
- 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
- Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
- Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
- Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
