El dia que el PP va guanyar el debat de TV3

“No som a les croades ni vostè ni jo som cavallers templers”, ha etzibat el candidat del PP, Alejandro Fernández, al de Vox, Ignacio Garriga, quan aquest últim encara mastegava un pompós llenguatge islamòfob i de reconquesta. Molt a contracor del PP, aquest fragment no sortirà als vídeos que el partit d’extrema dreta compartirà a les xarxes socials com a propaganda electoral. Però Fernández ha estat l’únic candidat que ha tallat en sec el discurs racista i enllaunat de Vox durant el debat a TV3 i Catalunya Ràdio. En depèn, en bona part, la supervivència del seu partit a Catalunya, i el candidat del PP ha sortit a arriscar-se. Si és que als debats hi ha d’haver un guanyador, que no sempre passa, es podria dir que Fernández ha aconseguit dos dels objectius principals amb què qualsevol cap de cartell voldria sortir d’un desafiament com aquest: esgarrapar l’adversari amb qui comparteix vot fronterer i dubtós (Vox i el PDECat, especialment), refermar l’elecció del que ja estava convençut (no fos cas que es deixés seduir per la perícia dialèctica de cap altre candidat) i potser pescar algun indecís.

L’extrema dreta pot rebentar qualsevol discussió política. El debat ha estat força endreçat fins que Garriga ha trencat el joc amb un discurs que no entén en complexitats i cerca, amb una retòrica inflamada, el vot espanyolista més radical i alhora el dels treballadors més colpejats per la crisi i la precarietat, sense escrúpols ètics i atiant l’odi a la immigració. Així ha estat en el prime time televisiu, i així serà quan es constitueixi el nou parlament, sense que la majoria de les forces polítiques hagin trobat encara la manera de desmuntar el seu discurs. “Diu que tancarà TV3 i no para de venir a TV3”, li ha deixat anar Fernández, furgant en les contradiccions de qui vol eliminar l’autonomia de Catalunya però, alhora, pretén ocupar un escó al parlament.

El frec a frec al podi

Dos candidats han rivalitzat per a exhibir un clar perfil institucional: Pere Aragonès i Salvador Illa. El candidat d’ERC ha defensat la gestió del seu govern i ha cercat contínuament el cos a cos amb el del PSC. “Entre el PSOE i Catalunya, vostè sempre tria el PSOE”, li ha retret, volent desmerèixer l’autonomia amb què governaria si arribés a la presidència. Aragonès ha volgut esprintar en la pugna que, segons els sondatges, mantenen ERC, el PSC i JxCat per a guanyar les eleccions. I ho ha fet amb xifres, retraient a Illa la desconeixença del detall i indirectament donant valor al bagatge que li ha donat la vice-presidència per a entomar una crisi econòmica i social. Aragonès somreia quan els adversaris el situaven momentàniament al centre, com a focus de crítiques per la gestió al govern, i insistia en la idea que només ell pot aplegar aliances que vagin des dels comuns a la CUP. Un titular: pretén vincular la seva eventual investidura amb un acord de pressupost. Ell és un home d’estabilitat, venia a dir, que ho vol tenir tot lligat des del començament.

Aquesta vegada la resta de candidats no han regalat a Illa la centralitat que cercava. Malgrat ser, probablement, el més interpel·lat, no ha aconseguit repetir l’efecte del debat a RTVE: el “tots contra Illa” no funcionava enmig d’una discussió més polièdrica, amb rèpliques encreuades i objectius divergents d’uns candidats que sabien que s’hi jugaven molt. “Tothom s’adreça a mi i no puc contestar”, ha al·legat Illa. “Menys fums! Aquí rebem tots”, li ha contestat, àgil, Fernández, acabant-li de desmuntar un intent poc reeixit. Illa ha provat d’erigir-se en futur president enumerant les propostes del seu programa en cadascun dels àmbits del debat i amb el perfil institucional heretat de la cartera ministerial. Només baixava a la brega quan l’anaven a trobar. Per exemple, quan Aragonès li ha demanat que deixés clar que no seria investit ni per activa ni per passiva gràcies al vot de l’extrema dreta. Illa ho ha repetit unes quantes vegades: “Ni per activa, ni per passiva, ni per perifràstica.” Però no s’ha compromès explícitament a no sotmetre’s a la investidura si les sumes no li surten sense Vox. Al contrari, Illa promet fer tot allò que Inés Arrimadas no va gosar fer.

Si Aragonès i Illa exhibien ànsia per projectar-se de facto com a possibles presidents, Laura Borràs ha tingut en canvi un paper més discret en la pugna. Perquè una cosa és actuar com a tal, i amb l’exhibició pràctica intentar convèncer l’electorat, i una altra és dir-ho com si fos gairebé un desig. I és així com ho ha fet Borràs. Agafant-se als sondatges, la candidata de JxCat ha constatat que és l’única amb possibilitats reals d’esdevenir la primera presidenta, cosa que ha enfurismat Jéssica Albiach i Ángels Chacón, que li ha retret que era una “candidata tutelada” per Carles Puigdemont. La presidenciable de Junts ha perseguit menys que els altres el cos a cos amb els adversaris i no ha espremut el temps amb la rapidesa d’alguns. I això que Borràs ha deixat anar el titular informatiu de la nit: si és presidenta nomenarà conseller de Salut Josep Maria Argimon, actual secretari de Salut Pública.

Carlos Carrizosa ha agitat l’espantall del tripartit, com també ho ha volgut fer Borràs. Però, en aquesta campanya, Ciutadans no reïx a fer creïble el discurs que el 14-F no hi ha res escrit, diguin què diguin els sondatges, i ja es conforma que els contraris a la independència sumin un escó més. El candidat de Cs ha tastat la descol·locació amb què probablement es trobarà al nou parlament, amb Illa ocupant el paper principal en el bloc anomenat constitucionalista i Vox i el PP fent-li la tenalla per l’extrem. Malgrat tot, ha intentat d’erosionar el PSC: “Són la marca blanca del nacionalisme a Catalunya”, li ha dit.

Menys bregada en el debat parlamentari que la resta de candidats, Dolors Sabater ha cercat l’empatia amb la gent del carrer: “Me’ls escolto i em poso a la pell dels qui segueixen aquest debat.” A diferència del que va fer Carles Riera a RTVE, Sabater no s’ha encarat a Vox i ha mirat que fos el moderador qui tallés Garriga. Tampoc no ha arrencat el compromís de la resta de forces per a recuperar una quarantena de lleis retallades o suspeses pel Tribunal Constitucional. Per una altra banda, la cap de cartell dels comuns, Jéssica Albiach, ha provat de marcar Aragonès tot cercant la contradicció en la seva idea d’obrir el govern a JxCat, CatECP i la CUP, i presentant-se novament com l’única defensora del tripartit. Ha culpat el PSOE de les polítiques del govern espanyol que podrien perjudicar-la electoralment, com ara l’encallament de la llei per a regular els lloguers. I també ha mirat de punxar unes quantes vegades Borràs, estirant el clàssic antagonisme anticonvergent que ja caracteritzava Iniciativa i que ara cohesiona els comuns.

Chacón ha esgotat una de les últimes oportunitats per a aconseguir representació a l’hemicicle. Recordant l’ascendència d’Artur Mas, ha posat el focus sobre l’eliminació de l’impost de successions, la defensa de la concertació la lluita contra les ocupacions de pisos. Fernández li ha recordat que va ser consellera del govern de Quim Torra. Era un retret perquè, segons que ha argumentat, no va fer llavors això que promet ara. Sembla que el PP ha vist un filó en el votant de dretes que, perdut en la fragmentació del vell espai convergent, es pot sentir desemparat i sense representació al parlament després del 14-F. Potser és també per això que Pablo Casado (ara que li convé desmarcar-se de Mariano Rajoy per l’impacte de la confessió de Luis Bárcenas i el judici per la caixa B del PP) assegurava a RAC1 que no va compartir la manera com Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría van afrontar l’1-O. Ara diu que les porres s’havien d’haver evitat. Tres dies de campanya i a votar.