Odi a la xarxa i normalització mediàtica a Madrid: així difon Vox el seu discurs

Ho capgiren així: “A qualsevol lloc on acudeix Vox, arriben els violents. Arriben les pedres, arriben els insults. Però jo vull dir als que ens insulten que no s’equivoquin. Nosaltres no som la causa del seu odi. Si nosaltres no hi fóssim, ells continuarien amb la seva violència, perquè l’odi el tenen dins.” Ho diu Santiago Abascal en un dels vídeos de propaganda electoral de Vox, que Ignacio Garriga ha compartit a Twitter. El partit d’extrema dreta fa una intensa campanya a les xarxes socials per a assegurar-se que entraran al parlament, com pronostiquen els sondatges. I aprofita les mobilitzacions antifeixistes amb què es troben a municipis d’arreu per a presentar-se després com a víctimes. És la seva pràctica habitual. Van a fer campanya a llocs on saben que trobaran contestació, amb una carpa o directament amb la presència de diputats al congrés espanyol i dirigents de Vox. Els Mossos d’Esquadra també hi són per impedir que hi hagi enfrontaments. Després editen vídeos suposadament heroics, on surten manifestants i agents de la policia, i els dirigents de Vox passejant pels carrers amb una actitud que pretén exhibir fermesa. Els comparteixen a les xarxes socials per a construir-se una imatge de valentia davant l’hegemonia independentista i per a prometre “llei i ordre”. L’acte en si no és important, sinó el relat que en fan. D’això va, en part, la campanya electoral de Vox.

No és res de nou. També ho va fer durant molt de temps Ciutadans, sobretot a Instagram amb vídeos similars. Però Vox recorre ara a una estètica molt més militaritzada, repetint les imatges de la policia i perseguint un efecte molt més radicalitzat que lliga amb la seva estètica i amb el llenguatge estrident de què fa gala als seus discursos públics el partit d’extrema dreta. Aquesta tarda, Javier Ortega Smith i Ignacio Garriga han estat a la plaça Major de Vic i s’han viscut moments de tensió entre els manifestants i la policia. Probablement, d’aquí a poques hores, algunes d’aquestes imatges ja formaran part d’algun d’aquests vídeos amb què Vox es fa propaganda. És un patró que es repeteix. Es vanten de presentar-se “als pobles més difícils” on diuen que “l’hostilitat és manifesta, visible i caracteritzada per la violència”, encara que es tracti de protestes pacífiques, i lloen els ciutadans que “enmig de la por” s’acosten a les carpes de Vox.

A Instagram, Facebook i Twitter és on tenen més seguidors: més de 622.000, 554.000 i 431.000 respectivament. A YouTube, 391.000. A Telegram, 54.000, i aprofiten el marge extra de privacitat que els dóna aquest canal de missatgeria per a organitzar les seves bases i simpatitzants perquè comparteixin continguts i etiquetes en hores determinades per a convertir-los en tendència. També són carn de vídeos de dubtosa procedència i de notícies falses (fake news), que troben ressò en més comptes que no tenen el logotip del partit, però que els fan d’altaveu. L’opacitat de WhatsApp no permet de saber a quants electors arriben per aquesta via. Poques hores abans que comencés la campanya electoral, Twitter va tancar temporalment el compte de Vox per “incitació a l’odi”, arran d’un piulet en què relacionaven immigració i delinqüència. Hi van veure una conspiració de les grans tecnològiques “propietat de multimilionaris”. “Tots intenten silenciar Vox”, va afirmar Abascal. Un altre cop el discurs del victimisme. Quan els van reactivar el compte, una setmana després, van organitzar-se per a convertir-se en tendència (trending topic) a l’estat espanyol, piulant que “Vox és imparable”. En aquest ambient de construïda hostilitat presenten la seva hipotètica entrada al parlament com si fos la reconquesta d’un espai usurpat. “Recuperem Catalunya. Recuperem Espanya”, diu el seu lema.

L’extrema dreta cerca vots sobretot a l’àrea metropolitana. Ha estat a municipis com ara Barcelona, Castelldefels, Sabadell i Badalona. Però fa actes a totes les demarcacions. Els seus candidats i diputats al congrés espanyol han estat a Girona, Lleida, Tarragona, Balaguer, Reus i Roses. Han fet actes de campanya a municipis on Plataforma per Catalunya havia tingut regidors, potser per a interpel·lar els seus antics electors: Santa Coloma de Gramenet, Mataró, Sant Boi de Llobregat i el Vendrell, a banda de Vic. Han posat carpes “informatives” a Cornellà, Sant Vicenç dels Horts, Vilafranca del Penedès, Sant Cugat del Vallès, Sant Joan Despí i Terrassa, entre més ciutats. També han cercat llocs especialment sensibles, com ara Ripoll, per a traslladar el seu discurs islamòfob. A les últimes eleccions municipals Vox tan sols va aconseguir tres regidors a Salt, però els resultats que va obtenir a les darreres eleccions espanyoles no és menor, encara que Catalunya fos un dels territoris on menys van convèncer l’electorat: poc més de 243.000 vots (un 6,3%). El darrer sondatge del CEO els dóna entre 5 i 6 diputats i la majoria dels vots li venen de Ciutadans. Semblen lluny de poder superar el 14-F els resultats del partit d’Inés Arrimadas, però és possible que quedin per davant del PP, amb la incògnita de l’impacte que hagi pogut tenir sobre el seu electorat frontissa la darrera confessió de Luis Bárcenas.

Aquesta vegada, a més, Vox es beneficia de la cobertura dels mitjans públics per la distinció que li han donat com a grup polític significatiu, d’acord amb els criteris de la Junta Electoral Central. Per aquesta raó, Garriga ha estat entrevistat pels mitjans públics catalans i espanyols, va participar en el debat electoral de RTVE i serà al de TV3. Alguns mitjans privats també els han donat veu. Al seu debat de candidats, La Vanguardia va incloure Garriga, que també va ser entrevistat a RAC1. El programa Espejo Público, d’Antena 3, també el va entrevistar i ha tingut una nodrida cobertura informativa als mitjans afins a la dreta espanyola. És en aquests marcs en què insisteixen en un missatge pamfletari i populista, que defuig la complexitat, i que es limita a criticar una suposada inseguretat als barris, a carregar i estigmatitzar la immigració amb proclames xenòfobes, a erigir-se en garant de la classe treballadora que més ha patit la crisi derivada de la pandèmia i a batallar contra l’independentisme. No tenen un programa electoral clàssic, sinó un simple decàleg.

Però el seu altaveu més important és el ressò que els proporciona el Congrés dels Diputats i, de retruc, la seva normalització com a partit a les institucions. Com a tercera força del parlament espanyol, amb cinquanta-dos diputats, han acaparat una notable presència mediàtica en la campanya per la decisió de facilitar a Pedro Sánchez l’aprovació del fons europeu per a la recuperació econòmica i social, a què el PP va votar en contra. Polèmica servida. Titulars, tertúlies i entrevistes a Vox a tots els mitjans espanyols. Perquè no és als mitjans catalans on Vox fa arribar el seu missatge. Aprofiten la presència de Garriga a TV3 i Catalunya per a editar vídeos a conveniència i difondre la part que més els convé, però el seu potencial electorat consumeix productes mediàtics espanyols. Podien esperar alguna cosa millor? Potser que el president espanyol els donés una pàtina de moderació per a criticar Pablo Casado: “Fins i tot el senyor Abascal li dóna lliçons de responsabilitat amb el país i de sentit d’estat.” A l’extrema dreta, de tant en tant, també li va bé que el PSOE l’ensaboni perquè el seu patriotisme no està en qüestió. Així fa campanya Vox.