‘Diari 1965-1977’, un maó més de l’obra monumental de Josep Iborra

“Quan es va morir, nosaltres vam quedar sorpresos. Sabíem que escrivia molt, però no pensàvem que havia escrit tant.” Enric Iborra, crític literari, professor i escriptor, parla amb VilaWeb de l’obra del seu pare, Josep Iborra (Benissa, 1929 – València, 2011). Escrivia molt i publicava poc. Joana, la mare d’Enric i vídua de Josep, és qui sempre li va passar els treballs a màquina, primer, i a ordinador, després, i qui, a 87 anys, continua passant-los ara que, a poc a poc, els texts d’Iborra veuen la llum. “És qui més coneix i entén la lletra del pare”, diu Enric.

Josep Iborra escrivia tant perquè llegia molt i bona part de les notes de lectura han esdevingut pàgines brillants de crítica literària. Afortunadament, era prou ordenat guardant tots els papers que escrivia i ha estat relativament fàcil per als seus hereus accedir, classificar i editar una bona part de la seua producció assagística i dietarística que romania inèdita. La Institució Alfons el Magnànim ha marcat un ritme de publicació d’un llibre cada any. Ara presenta Diari 1965-1977 que se suma als dos volums d’Una literatura possible publicats l’any passat. I és previst que es publiquen diversos quaderns de pensament sobre els quals treballen els hereus i l’editorial pública.

Iborra era llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres i es va doctorar en Filologia Romànica amb una tesi sobre Joan Fuster. Va ser amic de Fuster mateix, de Garcia Richard i de Sanchis Guarner, entre altres intel·lectuals de la segona meitat del segle XX. És Sanchis Guarner qui l’any 1977 el cridà perquè treballés amb ell a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València. Va ser articulista, entre més, a les revistes Serra d’Or, l’Espill, Saó, el Temps i Revista de Catalunya. Entre els llibres que va publicar en vida, hi ha el recull de narracions Paràboles i prou (1955) i els volums d’assaig literari Fuster portàtil (1982), La trinxera literària (1995) i Inflexions (2005). Afers ja va publicar l’any 2019 el recull L’estupor, també un recull d’assaigs breus que ja formaven part d’aquest magma de manuscrits inèdits.

Una massa de manuscrits

A la nota preliminar de l’edició, Enric Iborra parla de “massa de manuscrits”. També s’hi refereix en la conversa que té amb VilaWeb per a comentar tota la producció manuscrita del seu pare. Diu que Josep Iborra era ordenat amb els seus papers. “Ell sabia on era cada cosa. Tot el que tenim són manuscrits. Els hem de transcriure a l’ordinador i després s’han de corregir. Ell no va deixar els llibres organitzats, sinó papers escrits que ara anem organitzant.” Enric recorda que el seu pare aprofitava qualsevol paper que li queia a les mans per a escriure. Fins i tot, els marges o la part de darrere de les targetes d’invitació que rebia. Però el gruix de l’obra que ara comença a transcendir són quaranta-set quaderns de diferents extensions i grandàries. Numerats i datats. El diari comença a partir del quadern número sis.

L’edició d’aquests texts la fa Enric Iborra. De manera impecable, segons que explica Vicent Flor, director de la Institució Alfons el Magnànim. “Gràcies a Enric ens arriben uns originals magnífics, que ens faciliten molt la tasca als editors”, diu. No debades, treballen amb volums ingents de material. D’una massa de manuscrits que, en aquest cas, conformen un volum de prop de mil pàgines. “No podíem dir que no, atesa la qualitat del que ens anem trobant en aquest diari inèdit. Som davant un escriptor d’una qualitat i d’un coneixement enciclopèdics sobre literatura i filosofia. Unes reflexions sobre la vida d’una maduresa que hem vist que s’havien de destacar.” Flor remarca també el fet que Iborra escrivia per a ser inèdit.

Fragments que construeixen un pensament sòlid

Els diaris són, per definició, texts fragmentaris. Això no obstant, en el cas d’aquest volum, hi ha unes certes recurrències temàtiques que ajuden a donar-li un perfum d’unitat. Iborra escriu més cap endins que cap enfora. Hi ha poques referències a la vida exterior. Reflexiona, sobretot, sobre allò que li suggereixen les lectures. En aquest sentit, hi descobrim pàgines de crítica literària. Iborra llegia Proust, Balzac, Tolstoi, Dickens, Diderot, entre molts més. Una biblioteca riquíssima que ha heretat i habita el fill, cosa que, diu, li facilita molt la tasca de situar l’obra. “Jo empre la seua biblioteca. Molts dels gustos literaris que tenia mon pare, els tinc jo també. Podem dir que habitem un mateix món literari. Potser hi ha la falta de distanciament humà, però el fet que els seus referents siguen els meus em facilita molt la feina.”

Quant a la qualitat de l’obra, Enric Iborra escriu al final del prefaci: “Reconec que jo no sóc el més indicat per a fer una valoració d’aquest diari. Estic convençut, però, que és una de les obres més importants que ha produït l’assaig literari en català del segle XX, en la forma lliure i flexible del dietari.”

Iborra evoca el pare com un melòman. Tenia una gran discoteca de música clàssica i li agradava escoltar-ho tot. Del renaixement a la contemporània. Recorda també que li agradava escoltar les òperes amb el llibret a la mà per anar seguint-ne la lletra. Això també ho contagià als fills. “Recorde que quan feien el festival Wagner, a l’estiu, enceníem la ràdio per seguir-ne les retransmissions. Fèiem audicions molt atentes i concentrades.”

Diu Enric Iborra que està convençut que el pare pensava que allò que escrivia no tenia interès per a ningú, que el seu món cultural i literari era un món caducat. “Jo crec que s’equivocava. Li interessava molt més llegir que no publicar. En va publicar alguns, és clar, però no tants com hauria pogut.” A Enric Iborra li reca no haver parlat mai d’això amb el pare, però cita el llibre de la correspondència que va mantenir amb Josep Garcia Richard, que era membre de la tertúlia íntima de Joan Fuster, on li explica que li interessava escriure i passar a una altra cosa, sense tornar-hi per donar-li forma. “Sentia, equivocadament, que el seu món literari ja era d’un altre temps, d’una altra època, i que en aquell moment, interessaven unes altres coses”.

Moltes més pàgines escrites

Joana continua passant a l’ordinador els texts del seu marit. El volum que ara es presenta s’acaba l’any 1977, quan Josep Iborra va interrompre l’escriptura del diari. Coincideix amb l’època en què començà a treballar a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat. Entre els anys 1990 i 1995 va tenir problemes de salut i, en comptes de fer un diari, va escriure quaderns. “Tenen un caràcter miscel·lani. Pels temes que toca, per les insistències en determinats temes. De la vida exterior en parla poc, però sí que hi ha alguna referència a les tertúlies amb Joan Fuster, a una visita que Josep Pla va fer a Gandia, però, sobretot, als quaderns hi ha reflexions morals, filosòfics i crítica literària.”

Laura Borràs i Enric Morera, a la presentació

El dietari es presenta avui al trinquet de Pelai amb l’assistència del president de les Corts Valencianes, Enric Morera, i de la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs. També intervindran el director de la Institució, Vicent Flor, i els escriptors Xavier Serra i Enric Iborra.