Diana Riba: ‘Per més que el Raül passi trenta anys a la presó, el problema de Catalunya continuarà’

Diana Riba és la parella de Raül Romeva, el conseller empresonat en una presó espanyola. Pedagoga de formació, i ex-llibretera a Sant Cugat, ara és la tresorera de l’ACDC, l’associació que agrupa els familiars de presos i exiliats. Aquesta ha estat una setmana important per a ella, perquè dimarts va anar al Parlament Europeu d’Estrasburg, on treballava Romeva, a denunciar la repressió a l’estat espanyol. Allà va poder veure’n els antics companys del Grup Verd. VilaWeb la va entrevistar hores abans d’aquesta visita.

—Qui és Diana Riba?
—Ara sóc la dona de Raül Romeva. Sóc aquí per tot plegat. Perquè ell no té veu, i la nostra és molt important per a poder denunciar-ho. Dit això, vaig estudiar pedagogia i vaig estar uns anys dedicant-m’hi, però no tant de professora sinó fent estudis europeus sobre diferents mètodes educatius existents. Ara portava una llibreria infantil a San Cugat. Però fa uns mesos la vaig vendre. La raó té clarament a veure amb el procés, però amb més coses també, perquè no vénen mai soles. Quan ja feia uns anys que la regentava, la vida familiar havia canviat i els fills necessitaven més atenció. Van ser nou anys, i amb una sòcia amb qui ens enteníem molt. Vam veure juntes com ens naixien els fills. Perquè la Diana Riba també és mare de dos fills, el Noah i l’Elda.

—Diana Riba era una persona polititzada?
—No gens. Jo era molt activa en els col·lectius pròxims: de presidenta de l’escala de veïns a tresorera del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (CLIJCat), a presidenta de l’AMPA a l’escola, o m’he involucrat en els castells. Al final, això també és política. Però de poc abast. No m’atreveixo a fer grans anàlisis polítiques. No en sé.

—I, a Raül Romeva, com el coneixeu?
—En el trasllat de pis d’una amiga en comú. Carregant caixes!

—Fem l’entrevista a Estrasburg, seu del parlament europeu, on es farà un acte de denúncia.
—És molt emotiu tornar al parlament europeu, on el Raül va estar-se deu anys. Nosaltres n’hem passat deu creixent com a parella, i amb els fills, al voltant del parlament europeu. El Raül se n’anava cada dilluns i tornava dijous o divendres. I nosaltres també pujàvem a veure el pare o el marit. Molts dels presents hi hauran treballat i el coneixeran de molt a prop. Perquè era molt actiu dins el parlament. Costarà. Serà un retorn a una casa que havia estat nostre.

—En què creieu que ens hauríem d’explicar millor, a Europa?
—D’entrada, com que tots no tenim els mateixos orígens socials i polítics dins els estats membres, de vegades costa de posar-nos d’acord en què és nacionalisme i què no. El nacionalisme al centre d’Europa no té res a veure amb el nacionalisme a Catalunya. Per tant, d’entrada ens hauríem de posar d’acord en què vol dir la mateixa paraula, perquè si no, no ens entenem. Aquesta és una dificultat greu que tenim a Europa. Després n’hi ha una d’econòmica que no entén res dels drets civils i socials, com veiem amb les grans no-accions, com a Síria. L’Europa social ha de ser visible. I què no entenen, ells? Molt sovint no hem sabut explicar què som, d’on venim, què és Catalunya, quin és el nostre sentiment. I potser no s’ha sabut explicar la nostra història i relació amb Espanya. Quan dius a la gent que fa quaranta-tres anys hi havia una dictadura, no s’ho creu.

—La Diana d’abans de la presó, i la de després. Quin gran canvi hi ha hagut?
—A mi, el gran canvi ja em va començar quan el Raül es va presentar de cap de llista a Junts pel Sí. De cop, ens reconeixia tothom. Abans era eurodiputat i algú el coneixia, sí, però anaves a sopar tranquil. Després, ja no podies. Amb la presó, la gent se t’acosta, li fa il·lusió, i sempre ha estat en positiu. A nosaltres, no ens han dit res en negatiu.

—Ara tampoc?
—No. Bé, els mesos que va estar fora hi havia exigència. ‘Què penseu fer? Què voleu fer?’ Això ha estat de les coses més difícils d’entomar. Però tan bon punt va entrar a la presó de nou, hi ha hagut solidaritat. I ja es veu pel carrer. Els actes en què anem com a associació són una injecció d’energia. Potser aquests dies estem bé i en positiu perquè l’ACDC n’ha cobert vint-i-quatre. I això és energia. Aquí és on sabem que no estem sols. I on compartim allò que vivim. Perquè a dins de casa vius la realitat del dia a dia. La força de la gent ens aguanta.

—Com porteu el tema de les visites a la presó?
—El tema de les vistes depèn de cada família. Tenim dret de quaranta minuts a la setmana de vidre, amb el locutori. Una comunicació familiar i una d’íntima al mes. Jo no hi vaig mai cada setmana pels quaranta minuts. Cedeixo el torn a alguns altres familiars, amics, etc. Jo hi vaig cada quinze dies. Una setmana si, una setmana no. Vaig sempre a l’íntima i la familiar. La visita dels quaranta minuts, en canvi, la cedeixo. Els fills tenen nou i dotze anys i ells mateixos diuen: ‘mare, no compensa per quaranta minuts’. Aquesta és una altra barbaritat d’aquest procés: es vulneren tots els drets dels infants. Una, la presó provisional és fora de lloc. I dos, que no es pensi en algunes altres mesures, com la polsera, l’arrest domiciliari o, en últim recurs, en la presó al costat de casa…

—Com porteu la influència dels advocats? Com a figures que us entren de cop i plens de poder, potser?
—Ara com ara no podem veure la judicialització d’aquest cas com un procés judicial normal. La nostra vida no solament és l’advocat qui l’impacta. La realitat política pot influir en les nostres vides. Vius al dia dia i t’hi adaptes. Cada setmana canvien la nostra causa. Van començar amb rebel·lió i malversació de cinc milions. I ara es veu que és sedició i malversació de dos milions. I d’aquí un mes no sabem on estarem. Nosaltres estem molt centrats en nosaltres i la mobilització ciutadana. Perquè la mobilització ens dóna un altre suport, que és l’econòmic. En aquest moment, tots els desplaçaments, tant a les presons com a l’estranger o en algun cas beques als infants, es poden pagar gràcies a la solidaritat del poble Catalunya. Advocats? Admiració més que no pas nosa.

—Coses que aneu veient que no esperàveu veure mai de la vida?
—Totes. Nosaltres esperàvem una inhabilitació, embargaments massius, grans bestieses, diguem-ne, d’abús. Però no esperàvem la judicialització de la política. Això ens ha desbancat, a tots, emocionalment parlant. Però alhora és molt trist perquè no duu enlloc. La via judicial no resoldrà el tema polític de Catalunya. Per més que el Raül passi trenta anys a la presó el problema de Catalunya continuarà estant allà. A mi, em tocarà viure això, que a sobre no duu enlloc i no solucionarà res. Fa molta tristor. Esperem que la presó i l’exili serveixin per retornar o construir una futura democràcia mot més forta.

—Quin és el gest, persona, afecte que us ha impressionat més positivament?
—M’han emocionat molt alguns pares de l’AMPA de l’escola, clarament amb visions polítiques molt diferents , i que s’han compartit d’una manera humana espectacular. Hi ha hagut gent de deu.

—I la gran decepció?
—Clarament, grans amics que he tingut a la vida i que viuen a Madrid. Ni una trucada. Silenci absolut. Hi ha un problema de separació entre Catalunya i l’estat espanyol amb aquest relat tan extremista sobre els catalans. Es pensen que els amputem un braç. Estem molt allunyats de qualsevol debat serè.

—Us podeu trobar amb periodistes que us preguntin sobre la violència.
—Doncs és clar que el Raül no ha agafat mai cap pedra. Tota la trajectòria ha estat des del pacifisme, des de la defensa dels drets dels pobles i des dels drets humans.

—Res més a afegir?
—Els drets dels infants són molt importants. A nosaltres, el cas de l’assalt a Blanquerna de Madrid ens ajuda molt. Van estar sentenciats a tres anys i mig de presó, però aquells pares no van entrar perquè tenien fills menors. I ho agraïm. Perquè els nens no en tenen cap culpa. El jutge, amb l’agressió puntual, va tenir clar que el dret del menor passava davant de tot. La sensació que els nostres fills són diferents, quan no hi ha ni sentència… La llibertat, al Raül, la hi neguen sense aportar cap prova. És difícil quan els fills et diuen: ‘per què ha entrat? Què ha fet?’ No li han trobat cap bitllet per anar a Hawaii, ni ens han enxampat passant la frontera amb el cotxe. Anava cada setmana al jutge, o sigui que la vulneració dels drets és terrible. Per a tothom. Perquè tots tenim infants. Hi ha dos néts: els de Carme Forcadell i Dolors Bassa.

—Heu fet un curset de dret.
—I penitenciari. Et puc dir un piulet que vaig fer públic. Vaig a una comunicació especial, i una dona, en entrar, em diu que feia deu anys que era a Estremera. Quan en vaig sortir va veure que era família del Raül. I va parar en sec. I diu: ‘on vius?’ ‘A Catalunya’. ‘I què fa aquí, el Raül? Això és que no ho has fet tot correcte’, diu. ‘Has de fer això, això, això. Perquè jo – diu– cada vegada que he canviat de casa, a ell, l’han canviat de presó.’ Dins el sistema penitenciari, la mobilitat és normal en funció de la unitat familiar. Ella no ho podia entendre, què hi feia a Estremera.

—Durant el procés judicial podeu entrar a les vistilles?
—No. No ens deixen. Ni a la sala d’espera. Ens deixen a fora a la vorera.

—Llarena és de Sant Cugat. Hi heu coincidit mai?
—Jo no l’he vist mai. I seria dur. Penso que, fes com fes, mai no seria prou. Mira, millor no dir res.