Diana Riba: ‘Indults? Com a familiar, la primera reacció no és de felicitat’

La pedagoga Diana Riba (1975) és eurodiputada per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i membre de l’Associació Catalana de Drets Civils (ACDC), organització que aplega familiars de presos polítics i exiliats. Riba és la parella de Raül Romeva, el conseller d’Afers Exteriors condemnat a dotze anys de presó, reclòs als Lledoners. VilaWeb parla amb la senyora Riba per comentar la petició d’indult presentada per l’advocat Jufresa, a qui ella no coneix, i que afectaria els membres del govern català empresonats. Riba és escèptica, recorda que els indults són individuals i la solució hauria de ser col·lectiva. Però, a més, acaba alertant del gran enduriment de les condicions dins les presons amb què s’han trobat Romeva i la resta de presoners. De poder sortir a treballar a no poder sortir ni un dia de la presó, i rebre menys visites que mai. Portaven des del Juliol amb tots els vis-a-vis cancel·lats, fins que ahir divendres es va reactivar el servei.

—El senyor ministre de justícia diu que comencen a tramitar-se els indults. Reacció?
—Indults? Com a familiar, la primera reacció no és de felicitat. És de precaució. No deixem aflorar els sentiments positius fins que no siguin ferms. Després de tres anys, ja n’hem après. Veurem com acaba. Podem no posar traves a solucions concretes, unipersonals, però ha de ser un camí per a una solució global. Perquè no puc ser plenament feliç si en Raül és a casa, però he d’acompanyar a la presó una altra família. Recordo que hi ha judicis a punt de començar. És a dir: ens van dient que hem d’acompanyar més famílies, ja sigui d’en Jové, Salvador, o Villatoro? Per tant, cap oposició a solucions personals, però que siguin un camí per a arribar a la solució final. I gran part de la mobilització darrera ha estat ‘Sit and talk’. Per tant, negociació, i si pot ser amnistia per a tothom. Benvinguts els petits passos que es facin per començar a desfer aquest problema que tenim sobre la taula, però a mi l’indult no m’accelera cap emoció. Se m’accelerarà quan vegi que ell surt per la porta definitivament. I a escala col·lectiva, quan vegi que ningú no està pendent de judici. I de judicis, n’hi ha de pendents.

—Per exemple?
—Per exemple, en Raül, com la resta de presos polítics, són en la causa del Tribunal de Comptes. Els demanen milers de milions. Indult, sí, molt bé, però aquest judici ens pot enfonsar econòmicament a ell, a mi, als meus fills i a tots. Òmnium parla de 2.850 persones represaliades l’11 de setembre. He fet comptes per sobre, i a mi ara em surten 600 persones que esperen judici, de les quals més d’una desena tenen imputació de presó. Per tant, ells només són la punta de l’iceberg. Hi insisteixo: no ens oposarem a resoldre coses. Però hem de mirar en gran. Hem de resoldre-ho tot.

—L’indult actual el demana l’advocat Jufresa. El coneixeu?
—No. No el conec. Sé que hi ha més demandes pel camí. Algun sindicat ha demanat el de Dolors Bassa. I n’hi ha més. Nosaltres l’indult no l’hem demanat, i entenc que té força que ho demanin col·lectius. I la societat. Nosaltres no ho hem pres en condieració. Recordo el primer any, que se’n va parlant tant, que deien que no s’acceptés l’indult. Però l’indult ni l’acceptes ni el deixes d’acceptar. Te’l donen o no te’l donen. T’obren la porta. Si públicament el demanes, suposo que deu tenir alguna facilitat més. Però no és ni necessari. L’indult el dóna el govern. I cada any en dóna. Se n’han donat molts.

—Hauran de demanar perdó si el volen rebre?
—No. L’indult es dóna als presos per situacions personals.

—Valoreu-me què es pot fer des de l’anomenat ‘govern més progressista de la història’? Poden fer moltes més coses pels presos, o estan lligats per la judicatura? Com ho veu Diana Riba?
—La valoració va en la línia de la pregunta: tenim un govern per una banda i un poder judicial que mana per un altre. Sembla que el poder judicial no sigui controlat per ningú. Sembla. A Europa molts no entenen que passi, perquè vénen d’un espai democràtic. Alguns van començant a agafar poders en espais tan perillosos com el judicial i al marge del govern. Així i tot, pots tenir un poder judicial que va en una altra direcció, però tu com a govern pots fer coses per resoldre el conflicte. O pots fer coses per anar-lo complicant encara més. Aquests darrers cinc anys en trobaríem molts exemples. Aquest govern tan progressista hauria de fer de govern progressista. I entomar el programa que té sobre la taula. Sense retrets, ara han d’anar endavant. S’han de començar a fer gestos polítics, a banda els judicials, que ja entenc que la problemàtica judicial a Espanya és molt gran.

—Raül Romeva ha perdut tots els permisos i graus que tenia. I del juliol ençà, menys visites que mai.
—Havíem començat a tenir el segon grau, després el 100.2 i a mitjan juliol va aprovar el tercer grau. Doncs de  cop i volta, a final de juliol, el tribunal suspèn el tercer grau i tornen a la presó. De fet, no el suspenen. És en suspens. Hem d’esperar a veure què diu el TS. En qualsevol cas, mentrestant es queden sense cap mena de permís. Tornar cap enrere amb aquesta virulència és molt dur, en l’àmbit personal. És tornar cent per cent a la presó. Costa molt d’entendre que després de tres anys de presó no puguem transitar per aquest camí penitenciari. La suspensió del tercer grau va ser una galleda d’aigua freda sobre la possibilitat que puguin ser tractats com qualsevol altre pres. Que puguin accedir als graus com qualsevol altre pres. Aquest és el xoc personal: et diuen que no tindràs els drets de la resta de presoners. Ja van tenir un judici injust. Ara també un règim penitenciari injust?

—Al final el tercer grau depèn de l’estat espanyol. El van fer caure. Però el 100.2 depenia de la Generalitat. Doncs l’estat va trobar la manera de fer-lo caure.
—Voldria matisar-ho: no és que hagin trobat la manera. És que directament és il·legal això que han fet. El jutge sentenciador no pot posar-s’hi, en això. El 100.2 no és cosa seva. No han trobat cap esquerda, perquè no n’hi ha cap. És il·legal. El xoc gran no és que suspenguin el tercer grau, que sovint passa. No dic que sigui lògic en aquest cas, quan la jutgessa et fa un escrit i una defensa tan clara del tercer grau. Però a vegades passa. Però això que han fet amb el 100.2 és il·legal. La meva reacció va ser: ens diu que això queda així fins el 2030? Cap canvi fins el 2030? És això? Ens quedem sense passos intermedis, permisos graduals, petits avenços, camí progressiu com la resta de presoners? Fer-me aquesta pregunta per mi ha estat més dur que la sentència de dotze anys.

—En aquests moments, quin és el dia a dia de Romeva a la presó?
—Ara no surt mai de la presó perquè no ha complert el quart de pena. Des que començà la covid-19, les presons són més estrictes. Tenen els presos tancats dins cada mòdul i han perdut el poliesportiu i la zona comuna. Tenen el pati, tenen trucades i tenen cel·la.

—I visites?
—Per la covid des del juliol havíem perdut les tres menes de vis-a-vis. Per tant, fa dos mesos que no ens abracem. No ell i jo: amb ningú, que no ha tingut vis-a-vis per a familiars (pares, germans), ni de convivència (amb nens menors) ni íntims (parelles) durant tot aquest temps. De tot això, ara no hi ha res [Ahir divendres s’ha reactivat un vis-a-vis al mes] Fins ara tot hem quedat reduït a quaranta minuts els cap de setmana a través d’un vidre. El locutori. I el vidre és molt intens. Tant que a Soto del Real et donen un paper que diu: ‘Si us plau, si tens fills menors, no els portis al vidre.’

—Per què?
—Perquè fa molt d’impacte en els nens petits veure i no poder tocar. Els meus fills, Elda i Noah, van anar-hi un cop, al vidre d’Estremera, i em van dir mai més. Ara tenen 12 i 14 anys, i entenen que de tant en tant s’hi ha d’anar, però no volen anar cada cap de setmana darrere un vidre. És molt difícil que s’entengui si no es viu, però amb un vidre entremig la comunicació és una altra cosa. Tot un altre món. I l’altra cosa són els 40 minuts. El locutori amb vidre són 40 minuts. El vis-a-vis, hora i mitja. En una hora i mitja pots tenir diferents moments dins la conversa. En 40 minuts, passes revista: com ha anat el col·legi? Com va per casa? Repasses coses. No construeixes. No generes vincle. Amb un vidre i 40 minuts no pots generar cap mena d’intimitat. Ni treus cap sentiment. Això sí, ara amb la covid tenen més trucades. I les fan servir. Es parlen cada dia amb el seu pare. Són set minuts i hem après a dir adeu i tot abans que ens tallin. Hem entrat en una normalitat de l’absència.

—El conseller Romeva treballava tres dies per reforçar els acords de Dayton, de la guerra de Bòsnia, i la relació Barcelona-Sarajevo. Treballa fora gràcies a l’aplicació del 100.2.
—Doncs ara, sense 100.2, no poden tenir contracte laboral. Per tant, en Raül ara no té feina. I ja veurem què passa. La presó t’anul·la la projecció de futur. Si a sobre te la prenen quan la tenies, és un cop molt dur. Transitem des de fa tres anys amb aquesta situació d’inestabilitat, tant emocional com de projecció. És cruament la nostra realitat. És així.

—Raül Romeva, com es troba?
—Aprens que l’ésser humà té una fortalesa immensa. I t’adaptes. Tenen moltes ganes de continuar denunciant-ho i treballant-hi. Tenen molt clar perquè són a la presó. Ho tenien molt clar el primer dia i ho tenen molt clar ara. Tenen una mirada col·lectiva, no una mirada personal. Això té conseqüències en el seu estat d’ànim, també. Tenir un objectiu clar i col·lectiu et dóna més força. Tornen a ser molt forts.

—Res a afegir?
—Una frase: la repressió té això. No tan sols que et tanquen, sinó que et fa parlar només de la presó. I no del projecte polític que tenim sobre la taula. Parlem tot el dia, i m’hi incloc, de la presó, i molt poc del projecte. M’agradaria que insistíssim a parlar del perquè som aquí i on volem anar. És el que ha fet en Raül en el seu darrer llibre, Ubuntu, la República del bé comú, guanyador del premi Irla, a punt de sortir. Hi parla de com construir una societat on prevalgui el bé comú per sobre de l’individualisme. D’això també n’hem de parlar, del projecte. De perquè som aquí i on volem anar.