Diana Riba: ‘He passat més estona llegint el llibre d’en Raül que no pas ell i jo junts, aquests mesos’

Quedem amb Diana Riba per parlar del llibre Esperança i llibertat, de Raül Romeva, que avui presenten a la Casa Capell Roger Torrent, Jenn Díez i Laura Pinyol. Les primeres paraules sobre el llibre són com petites pedretes que marquen el camí dels sentiments profunds. Descriure com ha descobert més coses del seu home llegint el llibre que parlant defineix la duresa de la presó en l’àmbit més íntim. Però això dura pocs minuts. Diana Riba, amb la seva alçada, la seva jaqueta groga, la seva paraula decidida i un riure que no es fa pregar, desgrana amb agilitat un discurs polític sobre la vida que l’obliguen a dur i que ella agafa com un combat a guanyar. Un combat que també vol portar al Parlament Europeu com a candidata d’ERC.

—Quan vau llegir el llibre per primera vegada, què vau pensar?
—El que m’ha passat llegint el llibre és que he passat més estona amb en Raül llegint-lo que no pas ell i jo junts en deu mesos. Això és difícil de pair. Llegir el llibre m’ha fet adonar de la falta de comunicació amb el meu marit. Hi ha coses que explica, de vivències de la presó, de llibres que ha llegit, que les he sabudes a través del llibre. Jo i en Raül teníem moltes converses sobre els llibres. Parlàvem de què llegíem, ens recomanàvem llibres… Llegir el llibre també ha estat la vivència de la incomunicació, d’aquesta realitat tan crua que és la presó. Els espais de trobada són molt curts, molt limitats. Set trucades de vuit minuts la setmana per a parlar amb tothom..

—Un dels càstigs explícits de la presó és privar d’aquesta comunicació el pres i el seu entorn..
—En la comunicació no hi ha espai per a la calma, no hi ha silencis… Segurament hi ha més paraules en aquest llibre que les que m’ha pogut dir ell durant aquests mesos. Ara, el llibre és molt Raül.

—Què voleu dir que ‘és molt Raül’?
—En Raül és sempre una persona molt positiva, que busca sempre la manera d’avançar. Per això ha fet un llibre cap al creixement i no cap al retret. Això és molt significatiu del seu caràcter. Ell sempre ajunta la part millor de tothom per constatar que és amb la diversitat i l’aprenentatge que avancem i que amb el retret o l’ancoratge cap a experiències passades ens quedem congelats. Com diu el llibre, esperança i llibertat.

—Ja que ell no pot ser aquí, podeu explicar-lo, el llibre?
—Durant tot el llibre barreja dues veus, la de l’experiència dins la presó i la de l’anàlisi política. És un llibre molt àgil, que et fa entrar molt dins el relat… Una de les coses que la presó no els pot prendre és la capacitat de fer anàlisi i llegir. En el llibre parla de les lectures que ha fet aquests mesos. Ho fa d’una manera molt dinàmica, molt àgil. Fa apunts d’altres pensadors… El llibre et transporta molt al que hem viscut, al que vivim i al que viurem.

—Escriu cap novel·la?
—Ara està molt centrat en el judici, però segur que ja té alguna idea al cap.

—Va ser difícil de decidir que seríeu candidata a les eleccions europees?
—En moments excepcionals, hem de prendre decisions excepcionals. La veritat és que la repressió que vivim, dins de casa, és el motor que et porta a prendre aquestes decisions. La decisió ve d’aquest canvi de vida que ens van fer. A mi ara m’ha tocat passar a primera línia, però no és difícil pel fet de fer-ho, sinó per la situació que vivim.

—Però se us ajuntarà tot: judici, campanya..., els dos fills.
—Tenir en Raül a la presó em dóna molta energia. Ell, jo i els nens som una pinya. Nosaltres sempre intentem pensar que si estem tots bé ens enfortim. Ara en el nostre nucli familiar hi ha una necessitat molt clara i la vivim tots intensament. La falta de llibertat la patim i la fem nostra per anar al Parlament Europeu a denunciar-la.

—L’altre dia Pedro Sánchez va rebre una bona lliçó al Parlament Europeu. Sembla que no s’ho esperava.
—No els hauria de sorprendre. És a la boca de tothom que Espanya té un problema i un conflicte amb la diversitat que té dins el seu estat, i que no hi ha propostes per a impulsar una solució. La qüestió de Catalunya és a molts racons del Parlament Europeu; en Raül hi va ser durant deu anys, l’Oriol Junqueras, dos i mig. Tota la feina que van fer de construir ponts com a polítics és allà. El tarannà hi és molt present i va quedar clar en les declaracions d’eurodiputats com Ska Keller o Bover. Molts diputats europeus han vingut a veure’ls a la presó. Sánchez ha de saber que és una de les qüestions importants que té sobre la taula i ha de tenir propostes polítiques. És evident que no en fa.

—Va fer impacte. A vegades no es valoren gaire aquestes accions…
—La pressió europea és important. No és la primera acció que hem fet, n’hem fet moltes. L’acció de les fotografies de tots els represaliats, tant presos com exiliats, va ser impactant. Entre tots hem d’anar posant sobre la taula que aquest conflicte, com explica en Raül al llibre, només es pot resoldre de manera política, en una taula i negociant, amb els mitjans democràtics i polítics que tenim, no en l’àmbit judicial.

—Hi ha veus del sobiranisme que consideren que algunes mobilitzacions són banals i innecessàries. Què en penseu?
—Tot suma. Hi ha molts agents actius que fan una confluència d’accions i d’energia i això fa que tot vagi endavant. L’Associació dels Drets Civils diem sempre, a totes les mobilitzacions que anem, que és en aquests actes on veiem que no estem sols, és el punt de trobada i de denúncia. No hi ha cap acte ni cap acció que no sumi. Això és obvi, però hi ha unes veus que pretenen minoritzar aquesta tasca… En Raül explica molt bé què ha significat per a ells aquesta mobilització. Ho constata en forma de cartes, que no són homogènies, que arriben de diversos punts del territori, fins i tot europeu o mundial, i de persones que vénen d’entorns diferents, fins i tot d’ideologies molt diferents. No podem pensar que som un sector petit i minoritari.

—L’Associació en l’àmbit personal també és una ajuda.
—L’associació ens ha donat tant a les famílies com als exiliats i als que són a la presó i als que són en llibertat provisional, un lloc on compartir l’experiència que vivim. Els familiars no ens coneixíem i hem pogut compartir aquesta experiència i fer denúncia. L’associació ens proporciona aquesta unió amb el poble que ens dóna suport.

—A les eleccions europees pujarà l’extrema dreta.
—Sí, pujarà i hem de fer decantar la balança cap a una Europa molt més social i justa. En aquestes eleccions les forces d’esquerra hem de saber explicar la importància que la gent hi participi per evitar que passi això.

—Fareu d’altaveu de tot això que passa?
—Al Parlament Europeu esperem trobar moltes aliances, com va passar amb en Raül Junqueras, Badia i Tremosa, per a poder denunciar i explicar què passa. La meva feina serà marcada per la denúncia de la vulneració d’aquests drets.

—A punt de començar el judici, com ho encaixeu, que el problema dels trasllats no s’hagi resolt. Precisament en el llibre s’expliquen molt bé les horribles circumstancies dels trasllats de tots els presos.
—En Raül explica molt que els trasllats són la part fosca i temuda de tot intern i explica aquests trasllats a l’Audiència i al Suprem, però també el trasllat cap a Catalunya. És un dels moments que haurem de tornar a viure, aquests trasllats. I també nosaltres haurem de tornar a anar cap a Madrid. Tot això barrejat amb un judici que farà tornar vermell l’estat espanyol perquè les unes acusacions es fonamenten en uns fets que no han existit. Però nosaltres ho haurem d’afrontar dia a dia. Quan tens la presó a la teva vida no pots fer cap pla.

—Teniu esperances que aquesta denúncia que la presó preventiva és una vulneració dels drets de la defensa faci cap efecte?
—L’estat sempre ha dit que ho tindran tot a l’abast perquè no hi hagi cap vulneració del dret de defensa. Ho han dit i repetit. I arribem al dia i ells continuen a la presó. Amb un judici tan llarg, amb tantes hores, amb tantes persones, és que si ets a la presó el dret de defensa queda vulnerat.

—Ho podeu explicar?
—Ells no podran seure al costat del seu advocat al judici, i si estàs en llibertat sí que hi pots seure; no podran anar amb l’advocat a dinar per preparar la sessió de la tarda. Cada vegada que surtin de la sala, hauran d’anar al calabós de l’Audiència Nacional. Al vespre, quan tornin cap a la presó, es trobaran amb unes restriccions d’horaris: allà a dins tot és un rellotge. L’advocat ja no hi podrà anar perquè ja hauran de ser a la cel·la. Tot això és una vulneració flagrant del dret de defensa; per això pensàvem que arribaríem a judici amb la llibertat condicional, però no ha estat així.

—Us ho pensàveu?
—No és que hi confiéssim, però si et diuen que miraran de fer els possibles perquè no es vulnerin aquests drets… En canvi, veus que fan tot el contrari.

—Us queda cap esperança?
—Les famílies sempre tenim una llum d’esperança, sempre la veiem, és inevitable. I més en un cas d’injustícia tan gran, sempre creus que passarà alguna cosa. Però som a les portes del judici i ells són dins la presó i no ho podem veure de cap més manera. Al final la situació d’empresonament depèn de l’estat, del Ministeri d’Interior, que quan vulgui pot fer un canvi.

—I les vostres visites també es complicaran…
—No sabem a quin centre aniran a parar ni quin règim penitenciari tindran. Si les visites són entre setmana, hauran de ser el dilluns perquè ja no hi haurà cap més dia. Haurem de veure com s’ajunta el règim penitenciari i el règim de visites familiars amb el judici. Els mil cinc-cents quilòmetres d’anada i tornada no els traurà ningú. Ni l’absentisme escolar dels nens per a anar a veure el seu pare.

—Els drets dels nens també en surten malparats.
—Sí, això és molt reglat i es continua vulnerant. La presó preventiva no hauria de ser per a casos com aquest.

—Els Lledoners, que ha significat?
—Més qualitat, perquè no hem de fer tants quilòmetres, ni aquest estrès que arribaràs tard perquè el temps és molt just. Treure aquesta tensió de sobre fa que la qualitat de les visites sigui millor i que el poc temps que tenim sigui de més qualitat.

—Sou pedagoga… Us puc demanar com ho heu viscut amb els vostres fills?
—Aquí hi ha dues qüestions. Una, és la injustícia de tenir el teu pare a la presó sense haver comès cap delicte i que alhora s’engloba amb uns fets col·lectius. Els meus fills també viuen aquest fet col·lectiu i això ajuda i acompanya. És un camí que hem decidit de fer com a societat. I ells ho entenen i això ajuda a tirar endavant. El cas de la presó la primera vegada en Raül els el va poder explicar. Després va viure un temps a casa, que els va poder preparar per a la segona vegada. Els nens també viuen les coses com les viuen els adults. Nosaltres veiem en Raül a la presó i els nens veuen que està bé i que és un moment determinat de les nostres vides. Saben que el pare sortirà, que continuarem endavant i que farem tots els projectes que tenim. Un dels reptes més grans que tenim com a família i també com a societat és la concepció del temps en aquest procés.

—No us entenc gaire bé, què voleu dir?
—Com vivim el temps? Què vol dir curt, llarg… Quan vius el temps en la distància, pot ser més curt o més llarg. Quan el vius des del present, el temps és molt llarg i els minuts són hores. Això és el que ensenyem als nostres fills. Això és un moment de la nostra vida, un moment que ha tingut el sentit que ha de ser i després continuarem endavant. Una altra cosa és la realitat penitenciària. Com més realitats que tenim al voltant, és una realitat que no ens ha de fer por. Al revés. Va bé conèixer-la per a poder avançar. En Raül també ho explica al llibre. Hem de fer més visible aquest entorn que existeix a la nostra societat i el tenim amagat i el desconeixem. L’hem de fer nostre. Algú ens hauria d’ajudar a trobar una paraula que definís això que vivim. La presó no és cap pèrdua. No els hem perdut perquè hi són, però tampoc no és l’absència d’algú que se’n va uns quants dies perquè no hi pots tenir comunicació, amb ell. Aquest entremig, com que no en parlem mai com a societat, no tenim les paraules. Però les presons són plenes d’éssers humans. A casa nostra busquem la paraula que expliqui això que vivim. Encara no l’hem trobada. Ens falten eines per a agafar-nos.

—D’on la traieu, la força per a parlar així?
—Quan vius un moment com el que vivim, la força et surt de dins. És la força de tenir uns fills que han de veure el seu pare a la presó sense que hagi fet res, és la força de la gent que vivim aquest procés que vam començar fa anys. No ens podem aturar, som a mig camí.

—Sentiu impotència o ràbia?
—No gaire, no… Al principi, sí, però és un camí que també has de fer individualment per estar millor. Ho hem de viure com a societat i nosaltres ho hem de viure també com a família. Ho viurem i ens en sortirem, i quan ens en sortim serem molt més forts.

—Heu fet un canvi radical. Éreu llibretera, vàreu vendre la llibreria…
—Som en un moment radical i ens hem d’arromangar. Hem de fer el camí que ens ha tocat de viure.

—I el dolor?
—Com més esperança tinguem, com més aprofitem aquest aprenentatge, com més ens aixequem i continuem caminant, més positiu serà per a tots i més solucions trobarem. Des del dolor és molt difícil de construir.

—Quines expectatives teniu, sobre el judici? Creieu que la societat espanyola, si el veu per televisió, potser reaccionarà?
—Què serà el judici per a la societat espanyola només ho podrem dir en el futur. El que és clar és que s’hi juga la democràcia i els drets bàsics d’una societat. Tindrà un impacte claríssim i hauria d’interpel·lar tots els demòcrates. Es va fer aquest relat jurídic fictici per tenir-los a la presó i aturar el procés, però quan comenci el judici, que ja entrem en proves i testimonis, es veurà com aquest relat es va desfent i ha d’acabar en absolució, perquè no hi ha delicte.

—Tal com són aquests jutges, és difícil d’imaginar que acabi amb absolució.
—Ja ho veurem, però també és difícil que no hi acabi si no hi ha proves. Ho haurem de veure.

—Us fa por una sentència condemnatòria?
—Amb els meus fills i en Raül, sempre diem que per a afrontar això hem d’esperar, de moment. No podem pensar en futurs incerts que no sabem cap a on ens duran. Ara ens toca preparar-nos per a un trasllat i un judici. El final del judici és lluny, primer ens toca viure’l. Nosaltres a l’horitzó hi veiem la llibertat.

—Voleu afegir res?
—El resum d’això de què hem parlat durant força estona és la frase d’en Raül que diu què aquest procés no serà fàcil, ni ràpid, ni indolor. És el resum d’això que vivim. És un gran llibre de reflexió política del moment. Els presos, els podem trobar en els textos. Llegim-los.