Només dialogaran si hi ha violència que impossibiliti el diàleg

  • Un estat en cerca d'una excusa que li permeti de no negociar sense remordiments ni crítiques internacionals

Martí Estruch Axmacher
28.10.2019 - 21:50
VilaWeb

Juan Priede Pérez va morir d’un tret al clatell al bar Gure Txoko d’Orio el 21 de març de 2002. Era regidor del PSOE i el va matar ETA. Disset anys i mig més tard, després d’uns dies de protestes als carrers de Catalunya, majoritàriament pacífiques i certament multitudinàries, un company de partit diu a la portada de La Razón: ‘A Catalunya la violència ha estat de més impacte que al País Basc.’ No és un company qualsevol, és el ministre d’Interior espanyol en funcions, Fernando Grande-Marlaska. Aquest.

En aquesta comparació ministerial, on són exactament ETA, els GAL i els centenars de víctimes? On han anat a parar Intxaurrondo, les tortures i la calç viva? Què se n’ha fet dels segrestos i els cotxes bomba? I del patiment de milers de famílies? Tenint en compte que no és ignorància, com es pot ser tan cínic? Com es pot mentir d’una manera tan descarada que fins i tot els lectors de La Razón devien aixecar les celles?

L’afirmació de Grande-Marlaska va rebre crítiques generalitzades d’arreu. Una de les més simbòliques va ser la de la filla d’Ernest Lluch, que també havia estat ministre socialista i va ser assassinat per ETA a Barcelona l’any 2000. Rosa Lluch li recriminava que banalitzés el terrorisme i insultés les víctimes. Aleshores Marlaska va rectificar i va mirar d’arranjar-ho tot dient que només es referia als desordres públics al carrer. Ei, recordem la kale borroka? Si fins i tot les protestes dels miners d’Astúries van ser més violentes que l’actual revolta catalana. I deixem de banda qui inicia (remarco el verb ‘iniciar’) aquests dies els incidents violents als carrers de Barcelona, que no veig pas gens clar que siguin els independentistes…

La violència del País Basc, que sí que ho era, va durar dècades i no pas uns quants dies i prou. I durant anys els van dir que la condició per a dialogar era que deixés d’haver-hi morts. Que sense violència es podia parlar de tot; i tot, evidentment, incloïa l’autodeterminació i la independència del País Basc. Quan després Catalunya vol parlar d’autodeterminació i d’independència i ho fa de manera radicalment pacífica, es troben acorralats en la pròpia mentida, en la falsa promesa que van fer i que òbviament tampoc no van complir al País Basc quan ETA va deixar de matar.

Ho explicava molt bé Arnaldo Otegi en una entrevista publicada abans-d’ahir aquí mateix, a VilaWeb: ‘Aquest és un estat amb tota una arquitectura construïda per enfrontar-se a la lluita armada d’ETA: legislació i tribunals d’excepció, guerra bruta, tortures. Quan desapareix la lluita armada d’ETA (perquè nosaltres fem desaparèixer la lluita armada de l’equació), l’estat no té arquitectura nova per a enfrontar-se a una estratègia pacífica, democràtica i de desobediència civil. I continuen amb la que ja tenien. Van fer-ho al País Basc i ara l’apliquen mimèticament a Catalunya. És a dir: abans tot era ETA i ara tot és sedició. Per això apliquen l’article 155, fan canviar seus d’empreses, detenen joves i empresonen per haver posat urnes. És la repressió.’

Mentre nosaltres destinem esforços i energies a crear escenaris de diàleg i negociació, i maneres d’arribar a un referèndum civilitzat i acordat, o imposat per actors internacionals, uns altres es neguen a dialogar i negociar i miren de crear un clima de violència a Catalunya, real o inventat, per poder tornar a dir que mentre hi hagi violència no es pot dialogar. És tan simple i tan pervers com això. I de tantes ganes que en tenen, ho anuncien a les portades dels diaris encara que no tingui cap ni peus. És allò de repetir una mentida mil vegades, que defensava Goebbels…

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor