09.09.2019 - 21:50
|
Actualització: 10.09.2019 - 12:16
Moltes de les declaracions i els gests dels polítics catalans aquests darrers dies són, literalment, incomprensibles. O són més incomprensibles que no ho acostumen a ser, si ho voleu així. L’ús constant i poc ètic del doble llenguatge va arribant a extrems ridículs. Tant, que hi ha gent que ja no es creu res de res. No pots defensar una cosa i la contrària alhora sense que això passe factura.
És evident que des del 21-D hi ha dos eixos de debat sobre els quals gira gairebé tot: entendre si hi ha d’haver unitat o no i com hauria de ser aquesta unitat i saber com eixirem de la situació actual i en quina direcció, si té trellat continuar intentant de fer efectiva la república o si val més replegar-se tot esperant de ser més gent. Aquests darrers mesos, semblava que s’havien anat aclarint les coses i que, finalment, qualsevol ciutadà mitjanament informat començava a tenir una imatge clara de què pensava cada partit i cada secció i subsecció de cada partit. Començava a veure’s cap on tirava cadascú. Tanmateix, aquestes darreres quaranta-vuit hores, hem vist tantes declaracions contradictòries, tant d’ara blanc i ara negre, que, sincerament, tinc la sensació que tornem a estar tan confosos com abans.
La manera com es va llançar, la setmana passada, això que en diuen el Tsunami Democràtic, que encara no sabem què és, i alguns gests certament significatius, com el vídeo conjunt de Marta Rovira i Carles Puigdemont i la carta, també conjunta, de tots els presos i exiliats, semblaven imprimir un tomb a la situació, portar un canvi que permetia, si més no, d’imaginar la possibilitat d’una resposta conjunta a la sentència, d’un projecte ni que fos reactiu que encara podia abraçar tothom. Però, de sobte, com si els fes por que algú interpretàs que això era possible, han començat a aparèixer missatges extraordinàriament agressius en la línia contrària que tornen a burxar en la batalla partidista més acèrrima i tornen a posar en relleu no pas allò que ens uneix, sinó les divisions que bloquen des de fa dos anys, pel cap baix, el projecte independentista.
I la veritat és que l’única explicació que se m’acut per a entendre aquest comportament tan poc sensat és la por. Una por, en què coincideixen tots els polítics, d’allò que passe demà, sobretot durant la manifestació de la Diada. És per això que alguns poden treballar per desmuntar tot allò que significa el Primer d’Octubre i la unilateralitat i alhora eixir a parlar d’independència, pocs dies de la Diada, al costat dels altres, com si res. No fos cas…
Hi ha por de fracassar, evidentment, i per això es recuperen ben de pressa eslògans que saben que mobilitzen, fins i tot aquells que ja han deixat de creure en la mobilització. Hi ha nervis. Hi ha por de ser visiblement menys gent, enguany, i aquesta por la comparteixen tots els polítics, per raons diverses. O gairebé tots. Ep! No necessàriament per les coses que això significaria per al projecte republicà, sinó per les que significaria per a les seues expectatives electorals. Gens republicanes i ben autonòmiques.
He de dir, i ho diré clar, que a mi no em preocuparia gaire que demà no fóssem tants com en anys anteriors. Sobretot, perquè si acabàs essent així, tots sabríem que la causa seria el desànim creat per aquesta baralla de vol gallinaci en què ens tenen enganxats. Ara, dit això, també he de dir que no crec que n’hi haja menys, de gent, no crec que siguem significativament menys que l’any passat –llevat que la pluja acabe essent huracanada. La premsa unionista ja té el titular preparat i el gastarà siga quina siga la realitat, però estaria bé entendre que la Diada, per a una part de la població, s’ha convertit en un pride, en una autèntica festa ritual. I en conseqüència, mal que pese als qui hi van en contra, la realitat és que costarà molts anys que la Diada de Catalunya fracasse i no siga multitudinària, si és que mai arriba a passar, això. És per aquesta raó, en definitiva, que ara els partits espanyolistes, encapçalats pel PSOE, corren tots a desautoritzar-la i a dir que enguany ells ni tan sols hi aniran. Si no poden evitar-ne l’èxit, han d’estigmatitzar-la. La maniobra és de manual.
Però els partits independentistes també tenen por de les reaccions dels manifestants. De les reaccions anecdòtiques que no signifiquen, però que poden deixar imatges virals poderoses i de les que no ho serien tant. A començament de l’estiu, es van activar diverses iniciatives que en volien canviar el format i canalitzar, d’aquesta manera, el descontentament que s’observa en una part de la ciutadania. L’ANC va reaccionar apartant els polítics de la capçalera i, aparentment, en això ha quedat tot. Però ja veurem què acabarà passant demà i si el descontentament hi treu el cap o no.
El tracte que els manifestants dispensen als polítics, els crits, les consignes, la manera de comportar-se, fins i tot com vagen les convocatòries que es fan al marge de la concentració de l’ANC seran indicadors valuosos del pols actual del moviment independentista. I si no passa res, això mateix també serà significatiu.
Ara, que ningú no perda de vista que la Diada ha estat, del 2012 ençà, la veu de la gent i que molts Onzes de Setembre han canviat el rumb del país, desfent els plans elaborats als despatxos. Com cada any o potser més encara, la del 2019 té la potencialitat de seguir aquesta línia, aquesta tradició. Però que això passe o no dependrà, finalment, de la voluntat dels manifestants, de cadascú de vosaltres, de tots els qui omplirem els carrers de Barcelona. De manera que vosaltres trieu quin és el missatge que voleu enviar. Perquè la Diada és vostra.
PS. Potser l’exemple que demostra més clarament com, ara fa deu anys justs, la gent va canviar els plans dels despatxos és la consulta d’Arenys de Munt. Per això us recomane aquest article (‘La consulta d’Arenys de Munt, com la determinació d’un poble va despertar un país‘), que inclou a més la pel·lícula que VilaWeb va fer dels fets, un film de tretze minuts que, vist avui, ha d’aportar confiança fins i tot al més desencantat.
