17.05.2021 - 21:50
|
Actualització: 18.05.2021 - 11:27
Ahir es va celebrar el Dia de la LGBTIfòbia i abans-d’ahir, el Dia de la Família. Dues diades successives, gairebé simultànies, que mostren el collage inquietant de les nostres diades internacionals. I després nosaltres ens representem a les xarxes com podem. Volem una societat diversa i inclusiva, on totes les diferències siguin reconegudes, però continuem promovent models de família idealitzats i emblanquits que no tenen res a veure amb les desviacions i complexitats reals de les nostres relacions. Que són mutants, fins i tot mig difuses. És curiós com celebrem una diada rere una altra, publicant els nostres al·legats respectius, buscant la fórmula magistral per a fer-los feliçment encaixar, i ens mengem les contradiccions amb patates perquè llibertats sí, però la família de sang que no me la toquin, perquè continua essent la unitat indissoluble de la societat i pobret d’aquell qui no la tingui heretada o construïda; o no l’admiri i respecti sobre totes les coses.
La família és allò que volem. Heteros i no heteros. I la fem gran i inclusiva perquè volem la diversitat, però sobretot la família, i si ens fessin triar potser elegiríem la tribu dels gens perquè aquesta sí que és incondicional, i autèntica, i per sempre. I els humans ja sabem que si hi ha res que desitgem és això, viure plens de certeses. Qüestionar la família és de desagraïts o egoistes i això no està bé. I de tan clar que ho tenim, vés tu i supera-ho. I refia-te’n, de qui ho posi en dubte, perquè segur que exagera o vés a saber quin trauma té. Ens costa molt de parlar d’això sense semblar uns desvergonyits o uns insensats. I crec que precisament perquè ens costa hi ha espais sempre sense “ocupar”. Com diu Sara Ahmed, la família, en la nostra societat, és promesa de felicitat, i ho tenim tan interioritzat que no volem aigualir la festa a ningú. Avui ho farem una mica. Perquè, com diu també ella, si aquest article t’aixafa la guitarra, no et preocupis, segurament la gràcia serà precisament això.
Diuen les dades dels observatoris contra l’homofòbia que durant la pandèmia la violència que més ha pujat ha estat la violència LGTBIQ+ dins la família. I, ara que hi penso, segurament que les accions violentes que s’han comptabilitzat deuen haver estat flagrants, perquè, si no, no sé com ho comptarien. Si ja és difícil de detectar la violència al carrer, a l’escola o als mitjans, imagineu-vos entre quatre parets. On les joves tenen un vincle de supervivència afectiva i econòmica amb pares i mares, i a sobre, moltes vegades, no tenen ni còmplices, ni aliats, ni espais segurs on parlar. Com ho fa un infant per dir a una mestra que el seu pare o la seva mare no l’accepten? Com ho fa un menor per passar per alt la jerarquia familiar, assumir un maltractament i esbombar-ho fora de casa? O, més i tot, com és capaç de detectar-lo enmig d’un context en què els petits saben que els grans ho fan tot per al seu bé.
Durant la pandèmia aquestes agressions han estat més invisibles que mai. Molts han tornat a l’armari. La gent gran, per evitar de ser discriminada a casals o residències. Els joves tancats a l’habitació buscant algun refugi digital per trobar-hi escalf entre els semblants. La cosa és més fotuda sobretot per a aquests col·lectius, de més edat o menys, que no tenen a l’abast formes legals de denúncia, o tenen problemes de mobilitat o de connexió digital; o bé tenen alguna dependència econòmica que no els permet de llançar-se al buit i acudir a la justícia. Encara que ens sembli superat, les famílies continuen essent un pou opac on és difícil de saber què passa.
Que la violència més preocupant estigui amagada no vol dir que les violències s’hagin eradicat en els espais públics, és clar. Perquè són dues esferes desgraciadament connectades. En un camp de futbol es continua cridant “marieta” al qui falla el gol. A la colla castellera, al qui no té força, o que vigilem que aquell que se sap que és homosexual no s’arrapi massa, o que mira aquelles dues que sembla que són parella, i ja hi som amb la xafarderia. Continua havent-hi, a més, persones doblement estigmatitzades per alguna raó que s’hi afegeix. Els sords i cecs, els qui tenen alguna malaltia mental, els qui tenen sida o alguna infecció de transmissió sexual, els immigrats i refugiats. Els trans, sobretot. A més de les dones lesbianes discriminades també pel gènere i l’orientació sexual, que, segons les dades, continuen tenint salaris un 22% més baixos que els dels homes.
Han passat trenta-un anys des que l’OMS va despatologitzar l’homosexualitat. Va ser el 17 de maig de 1990. En aquests anys han canviat moltes coses, però n’hi ha que no. Segons els observatoris comunitaris, la meitat dels països europeus estan estancats pel que fa a la reivindicació de drets LGTBIQ+, i els analistes ho relacionen directament amb la pujada de l’extrema dreta i amb la reivindicació de models tradicionals de família. Els Estats Units, el Brasil, Hongria, Itàlia, Turquia, Polònia i l’estat espanyol tenen representants polítics que promouen polítiques LGBTIfòbiques. I encara costa de declarar-les ara, també, formes clares de feixisme.
Els vincles entre la política i la LGBTIfòbia domèstica continuen vius en el nostre dia a dia. Aquests ideals penetren a les cases, passen de generació en generació, i quan això cristal·litza entre quatre parets que n’és de difícil, de posar-hi remei. Ningú no se n’assabenta, i els genocidis més grans, sí, passen en silenci, en qualsevol cuina o menjador de la vora.
