‘Ja n’estem tips’: bases de l’ANC expressen les sensacions després de la Diada

‘Si ens creiem allò que ens diuen i no ens creiem allò que veiem, serem partícips de la falsa realitat.’ Així resumeix Maria Jesús Xifró, de seixanta-dos anys, cap comercial a l’estat espanyol d’una empresa belga i membre de l’ANC de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), la sensació que ha tingut després de la manifestació d’aquesta darrera Diada. Hi va anar amb la família i amb la colla, com cada any, amb ànims, ‘gaudint-la, celebrant que ells encara no ens han guanyat’. I fou així: centenars de milers de manifestants aplegats entre la plaça d’Espanya i més enllà del passeig de Gràcia, omplien a vessar tota la Gran Via de Barcelona. Una gentada de més de dos quilòmetres. ‘La gent hi és, no cedim pas’, diu Pilar Balarriga, de seixanta-quatre anys i retirada, membre de l’ANC de Solsona i que també hi va ser. Està contenta d’haver vist que la capacitat de mobilització no s’ha pas ressentit d’una sensació –aquesta sí que sembla força generalitzada– de decepció envers els partits, d’un cert desànim veient que no hi ha manera que vagin ensems, i perquè no es té gaire clar cap on ha d’avançar l’independentisme d’ara endavant. A VilaWeb hem parlat amb vuit membres de base de l’ANC de diversos indrets del Principat, cadascú amb una mirada molt particular sobre el moment actual del país. Però tots fan valer, amb algunes observacions crítiques, l’èxit de la manifestació, i demanen i proposen maneres de transcendir la inacció política present.

‘N’estem fins als nassos, dels partits’, es queixa amb vehemència Aleix Creus, de l’ANC de Tremp (Pallars Jussà), quan li demanem pel paper dels partits independentistes ara com ara, tan sols quan falta un mes perquè es faci pública la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els presos. Es declara encara molt empipat per la pretensió de JxCat de pactar amb els socialistes al Consell Comarcal del Pallars Jussà fa uns quants mesos. Finalment la indignació ciutadana va acabar forçant l’acord amb ERC. ‘Ens vam haver de revoltar perquè pactessin entre ells’, diu Creus. I rebla: ‘N’estem tips. La gent continua igual, disposada a lluitar.’

És una percepció compartida per Eulàlia Gili, de setanta-cinc anys i retirada, de l’ANC de Palamós (Baix Empordà). ‘Era una Diada que ens tenia inquiets, hi havia cansament, però vam anar a la manifestació per dir als polítics que es posessin les piles perquè, si no, actuarem.’ Els mesos abans de la manifestació hi va haver un debat intern sobre el format. ‘Nosaltres vam demanar molt que no es fes cap performance i al final vam veure que en van excloure els polítics, que no hi havia festa ni música. Penso que es va aconseguir fer bé, i al final la gent cridava independència i llibertat, i no democràcia ni unes altres coses.’

‘Però qui ens escolta?’

El neguit per com pogués anar la manifestació i la satisfacció després de veure’n l’assistència són compartits també per Bibiana Larrosa, mestra logopeda retirada de seixanta anys i membre de l’ANC de Sabadell (Vallès Occidental). ‘Nosaltres teníem molta por. Estàvem inquiets per la resposta de la gent, i al final vam acabar venent tantes samarretes com l’any passat i organitzant el mateix nombre d’autocars.’ Per Larrosa la manifestació fou una manera de posar un termòmetre al moviment i comprovar que la temperatura encara és bona. ‘Confies en la gent, que al final em penso que és l’única cosa que tenim. Jo finalment m’he quedat tranquil·la per la resposta que s’ha donat. Però qui ens escolta? És una mobilització brutal, que ha aconseguit una gentada en un moment molt difícil, però et veus encaminat a fer-hi alguna cosa més, pacíficament, és clar, i a esperar la sentència.’

En canvi, Sílvia Ramos, de cinquanta anys, administrativa i una de les cares visibles de l’ANC de Vidreres (Selva), posa més l’accent en la sensació de desànim que hi va palpar, bo i destacant l’èxit de la mobilització per haver tornat a estar capaç d’arrossegar tanta gent. ‘Desànim, sí, perquè vaig tenir la percepció que molta gent que hi va anar ho feia perquè hi havia d’anar, perquè som conscients que aquest espai no el podem deixar a ningú més. Però quin objectiu hi ha ara? Estem desconcertats.’ Per a Ramos hi ha hagut una altra diferència amb relació a anys anteriors: ‘Durant molts anys rèiem de les xifres d’assistents que donaven, i enguany l’hem comprada. És aquest tarannà de poble colonitzat que tenim, amb complex d’inferioritat. Jo penso que va ser un èxit. Però noto que aquest cop no som capaços de canviar-los el relat. Però un fracàs? Amb l’estat en què estem, amb el desànim que hi ha, tenir aquest poder de convocatòria?’

‘Potser ens hem d’avançar’

Qui va viure la Diada d’una manera ben diferent fou Laura Carreres, de trenta-vuit anys, autònoma i membre de l’ANC de Farners (Selva), que enguany no va voler participar en la manifestació, i va anar a la concentració de la tarda davant el parlament. ‘Jo era molt crítica amb el format de la manifestació, no volia que fos un altre Onze de Setembre com els altres, necessitava que hi hagués un canvi, per donar un missatge directe als polítics, per dir-los que ja no anem junts agafats de la mà, que ens enganyen, que no podem continuar així. Pensa que molta gent que va anar a la manifestació se sentia amb l’obligació d’anar-hi, perquè no semblés que fallaven, o per què diria Espanya, o per si a escala internacional es veia que l’independentisme ja no sortia al carrer. Perquè no semblés que l’independentisme havia fet figa. Jo ho miro diferent, m’és igual què diran els de fora; jo vull donar un missatge als de dins.’

Carreres també destaca que la manifestació fou un èxit de convocatòria, i aplaudeix el discurs de la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, que criticava que els partits es discuteixin ‘per engrunes’ i que facin ‘passos enrere’. I insisteix que cal que hi hagi un canvi en la manera d’encarar la mobilització: ‘Potser no hem d’esperar que passin les coses, sinó que ens hem d’avançar. Necessitem moltes coses, també els partits, que han fet passes enrere i sembla que tornin a l’autonomisme. Però l’independentisme no ha caigut, és més fort que mai, som aquí, però no ens tornaran a comprar amb un plat de llenties.’

‘Els hem de dir que es preparin’

És el gran debat entre els membres de l’ANC amb qui hem parlat: com redreçar el rumb? ‘Hem de fer coses diferents, que siguin més contundents, hem de ser capaços d’organitzar-nos’, diu Eulàlia Gili. ‘Hem de buscar respostes, i abans de la sentència, no pas després. Els hem de dir que es preparin perquè no acceptarem res que no sigui l’absolució, i que si els condemnen això creixerà. Prou d’anar a les presons a consolar-nos, anem davant les delegacions del govern espanyol, cada setmana, o cada dia que decidim, a dir-los que s’han equivocat amb aquest judici farsa.’ I qui ho ha d’organitzar això? ‘No ho sé. Si no ho fa l’ANC acabarem fent-ho com sigui, com vam fer l’1-O.’

També ho veu així Maria Jesús Xifró: ‘La gent ens hem d’apoderar, com vam fer l’1-O. Vam assegurar que el referèndum es fes, i potser hauríem de fer igual quan hi hagi la sentència, és a dir, que allò que organitzin els polítics, nosaltres ho tirem endavant agafant-ne les regnes.’ Veu també la necessitat que algú assumeixi el lideratge. ‘Tenim molt assumida aquesta necessitat que algú ens digui què hem de fer, ens costa el fet de no trobar un lideratge. Potser per a molta gent aquest lideratge és a Waterloo, però des d’allà… Necessitem també un lideratge aquí.’ I no el veu pas. ‘Som gent pacífica que voldríem fer-ho tot de manera dialogant, però ens adonem que els nostres representants, que són els que haurien de fer-ho, minimitzen la fita, no compleixen els nostres desitjos i aspiracions. I és clar, agafar les regnes cadascú de nosaltres, assumint els sacrificis pertinents, costa molt si no hi ha aquest suport institucional.’

‘Hem de perdre la por de criticar els nostres’

Els partits hi han de ser, diu Jordi Serra, un enginyer industrial retirat, de setanta-cinc anys, de l’ANC de Sitges (Garraf). ‘Crec que els partits són un instrument que no té alternativa, són de què ens hem dotat per  desenvolupar l’activitat política. Decebut amb els partits? Bé, amb la manera com actuen, sí. Perquè el moment és tan excepcional que demana una solució excepcional, i en aquest moment això és una unitat absoluta.’ Sobre el paper dels polítics, Eulàlia Gili és d’un altre parer, i s’expressa de manera més contundent: ‘Si continuen com fins ara, haurem de demanar que n’escombrin les cúpules, si cal. Hem de perdre la por de dir als polítics a la cara què pensem, perquè fins ara hi havia allò d’anar amb compte, per la repressió, perquè els hem de cuidar. Però s’ha acabat el bròquil. La gent no vol tenir més paciència amb els polítics, ens prenen el pèl.’

Sílvia Ramos també troba que cal expressar més obertament la crítica als partits, i demana de superar ràpidament la fase en què opina que es troba ara mateix l’independentisme, la del desengany: ‘Encara no hem après a criticar obertament els nostres, ni amb prou energia. Perquè, com que els considerem els nostres, ens fa cosa. Hem de ser capaços de criticar la gent que no compleix. S’ha fet molta feina en aquest país i tens la sensació que la llencen a les escombraries. Nosaltres hem fet un procés, que és el de dol, i ara fem el del desengany, que espero que no duri gaire. Hem de revertir les dinàmiques de partit, de veure quin és el partit hegemònic i qui té més cadires. I la repressió ha funcionat. Aquesta situació no es pot allargar. Haurem de fer sacrificis? Segur.’

I per a tots, hi ha el convenciment que el moment de la publicació de la sentència serà determinant. Per Bibiana Larrosa, ‘ens ho juguem tot, o bé ser capaços de tirar-ho endavant o de plegar i donar-ho per perdut. Veig que hi ha molta gent al meu entorn que diu que vol fer coses, que vol sortir, però aquestes coses s’han d’organitzar.’