05.09.2018 - 22:00
He de dir d’entrada que no sóc dels qui s’estripen la camisa amb els afers festius que anomenem tradicionals. És a dir, no crec ni defenso el liturgisme festiu a ultrança, sobretot si és un impediment per a la transversalitat social de la festa, per a la inclusió, per a ampliar la mirada de la festa a nouvinguts o no tant. Per tant, considero que la festa i els elements que la integren poden tenir flexibilitat, sobretot si això és en benefici de tots plegats i dóna un sentit contemporani a la celebració.
Però sí que defenso l’observació acurada dels contexts, de l’espai, del temps, dels continguts i significats, i de l’entramat humà que la sosté i la fa possible, per prendre decisions sobre alteracions, canvis, etc. Hi ha manifestacions o elements festius que, per les condicions específiques, tenen una gran versatilitat i és possible de fer-les aparèixer en cerimònies i espectacles diversos. I n’hi ha que no.
Després d’aquesta introducció, vull parlar de la conferència de premsa de dilluns, en què Elsa Artadi va anunciar que la Flama del Canigó seria present en els actes de celebració de la Diada d’enguany. Artadi va descriure un itinerari partint del parlament, passant per la plaça de Sant Jaume i pel Born –on els presidents Torra i Torrent durien la flama–, fins que finalment seria lliurada a un ‘missatger’ que duria la ‘llum’ com a element simbòlic dins el Palau de la Generalitat. I això seria el punt de partida de tota la performança amb actors, artistes, músics, etc.
Sona bé, oi? Hi ha qui ho deu trobar encertadíssim i tot. Jo, i vull deixar clar que opino a títol totalment personal, ho trobo totalment fora de lloc. En primer lloc, pel context, l’espai, el contingut i l’ús que se’n fa, perquè en aquest cas la Flama del Canigó es converteix en un element escènic allunyat del significat que li és propi i al servei d’un espectacle. Oimés quan hi ha una flama de la resistència a Cardona, totalment contextualitzada en les coordenades de la celebració de l’Onze de Setembre i que hi va com l’anell al dit.
El segon motiu va relacionat directament amb un punt importantíssim, que és l’entramat humà que la fa possible i la sosté. Prop de quatre-cents indrets del país, amb els seus equips de focs, fan possible el miracle de la Flama del Canigó cada 23 de juny. Aquest teixit associatiu de base treballa any rere any per fer arribar amb entusiasme la flama als municipis, als barris, etc. i encendre les fogueres de Sant Joan.
Aquesta classe d’organització és molt singular i, enxarxada de molts anys enrere, fa que la Flama del Canigó sigui de tothom i de ningú. La majoria d’aquests equips, com aquell al qual pertanyo, han sabut que la seva flama, la de tots, arribaria a Barcelona per les declaracions de la conferència de premsa esmentada. A alguns no els ha fet ni fred ni calor i a alguns altres, sí, i patim i molt per la seva instrumentalització.
Ignoro quines raons han pesat més en la balança a l’hora de prendre la decisió de donar aquest paper concret en la diada –per mi, del tot discutible– a la Flama del Canigó. L’excepcionalitat del moment que vivim no pot ser-ne el motiu. Estic segur que no hi ha cap mala intenció, però sí que hi veig una certa frivolitat en la decisió i un desconeixement de què significa globalment la flama.
Només hi veig un aspecte positiu, a tot plegat: la possibilitat que aquesta presència singular de la Flama del Canigó a Barcelona, en la diada d’enguany, serveixi per a difondre-la i promocionar-la una altra vegada, que prou que ens cal; utilitzar aquest altaveu enorme que és la celebració per canalitzar-ne el missatge, el simbolisme. Però qui ho farà i com?
Crec que, una vegada més, la meva expectativa de somniatruites no es complirà.
I, com sempre: Visca la Flama del Canigó! Visca els Països Catalans!
