Diada 1978: quaranta anys de la mort de Gustau Muñoz a les mans de la policia

A dos quarts de deu del vespre de fa quaranta anys, Gustau Muñoz, de només 16 anys, va ser abatut a trets per la policia al mig del carrer Ferran de Barcelona. Van ser l’11 de setembre de 1978 durant una manifestació convocada pel Partit Comunista d’Espanya (PCE). Malgrat les confessions dels policies i d’uns quants testimonis, el cas va ser arxivat sense arribar a judici i mai ningú no va ser jutjat ni condemnat arran dels fets.

Però la insistència de la família, que ha aprofitat la porta oberta per la justícia argentina per a reparar crims del franquisme, ha tingut els seus fruits. El mes de juny van admetre a tràmit la querella de la família Muñoz i així va començar un recorregut judicial per a esclarir què va passar aquell Onze de Setembre.

D’entrada, l’havien refusada dues vegades, perquè la justícia argentina no considerava que aquell jove de setze anys fos una víctima del franquisme. Per què? Doncs perquè situen el juny del 1977 com a data de caducitat de la dictadura. I en el moment de l’assassinat de Muñoz, Adolfo Suárez presidia el govern espanyol. Però en el recurs de cassació, que finalment va reeixir, la defensa de Muñoz partia de la base que els crims de lesa humanitat no prescriuen i no tenen perquè produir-se exclusivament en un govern militar. Allò que es tipifica és el crim, no pas el règim polític que hi ha quan s’esdevé.

‘Vàrem demostrar que el sistema de repressió de la dictadura, format per jutges, fiscals i policies, era el mateix abans i després del juny de 1977. Eren òrgans vius sobre els quals no hi havia hagut cap depuració’, va explicar a VilaWeb Marc Muñoz, el germà. El fet de demostrar que hi havia una continuïtat del règim franquista després del 1977 no pot evidenciar la culpabilitat dels policies que van assassinar Gustau Muñoz, però sí que palesa que són punibles amb les mateixes condicions que els crims del franquisme.

Els agents presents al carrer de Ferran quan va ser assassinat ja han estat identificats. Quan el pare de la víctima en va reconèixer el cadàver el mateix dia, va presentar una denúncia per assassinat i això va originar tot un seguit de diligències als tribunals. En aquest procés es van recollir unes declaracions i es van identificar dos policies, però més tard la causa fou arxivada sense cap conseqüència per als autors de la mort.

Ara, amb l’admissió a tràmit de la querella, l’Argentina ja podrà demanar per via diplomàtica als jutjats que van fer aquelles diligències que hi enviïn una còpia de tot l’expedient. I, si escau i els presumptes autors són vius, citar-los a declarar. Llavors és quan començaran els entrebancs de la justícia espanyola, preveu Muñoz: ‘L’estat espanyol no col·labora mai amb les instruccions de l’Argentina. Només cal observar com ha actuat amb Billy ‘el Niño’ o el ministre franquista Martín Villa, reclamats per la justícia argentina i que a Espanya no han estat mai detinguts perquè declarin.’