01.10.2016 - 22:00
|
Actualització: 02.10.2016 - 21:57
Benvolguts membres de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans:
Després de la controvèrsia pública que ha desfermat la proposta de canvis ortogràfics del IEC, la primera cosa que em demano és aquesta: calia? Vull dir: la gent els demanava, aquests canvis? Hi havia un clam dels professors de secundària, correctors, periodistes, escriptors, administratius, advocats…, de la gent que fa servir la llengua escrita habitualment, perquè l’acadèmia fes aquestes modificacions? Crec que no. Altrament, ho hauríem vist, ho hauríem llegit.
La simplicitat
Una de les raons que s’han fet públiques és que s’havia de simplificar l’ortografia perquè fos més fàcil d’estudiar-la. Això em fa demanar, respectuosament, en qui s’ha assessorat el grup promotor dels canvis. Quins professors de llengua han arribat a la conclusió que calia suprimir l’accent de vénen (o el de ròssa!) per a simplificar la vida dels aprenents de la llengua? Hi ha cap professor que torturi els alumnes fent-los memoritzar la llista de 150 diacrítics? (Igualment: hi ha cap professor que faci aprendre el quadre de combinacions pronominals binàries?) He fet de professor de secundària molts anys i no conec ningú que ho fes. Ningú.
Diguem-ho clar: l’ortografia és un trencacolls per a alguns alumnes, no pas per a tots. Però és que també ho és per a alguns professors, i suposo que per a alguns professors que examinen professors, i potser fins i tot per a alguns professors universitaris… Ara, si hom volia aplanar el camí als alumnes (i no alumnes) que tenen dificultats per a entendre’s amb l’ortografia, calia suprimir tots els accents, per exemple. És de sentit comú. I si algú no s’ho creu només ha d’entrar en una aula d’institut: un alumne incapaç d’aprendre’s que dóna duu accent probablement també és incapaç d’entendre quina és la síl·laba tònica d’un mot. I, si supera aquest escull, faltarà que hi pari atenció, que s’aprengui les normes d’accentuació i que les apliqui quan redacti un text. Potser ens falta saber ensenyar ortografia i no pas eliminar accents. Potser hem d’escoltar més els experts en didàctica de la llengua (en tenim de molt bons), abans de prendre decisions que poden semblar precipitades o capritxoses.
La coherència
Tanmateix, suposant que l’ortografia catalana enclogui una dificultat d’aprenentatge i que calgués passar el raor pels diacrítics, per què es proposa d’eliminar els que es fan servir més poc? Que eliminem sègle o cóm no li fa ni fred ni calor, a l’alumne. Probablement no sap ni què és, un cóm. Aquests accents no feien nosa a ningú. Si cal simplificar, si cal facilitar l’aprenentatge i estalviar esforç… per què no eliminem els accents de més i d’és, que són els que motiven més faltes (indubtablement)? Escriuríem «un mes mes tard» i faria lleig, i tant. Però no farà lleig escriure «una dona dona cops»? Hi torno: un alumne que no ha après que el verb dóna va amb accent, sap que la forma és és un verb i la forma es, un pronom? Ho sabrà escriure bé, d’ara endavant, gràcies a la reforma?
A banda aquesta contradicció inicial, no entenc a què respon la tria. Per què no es manté l’accent de vénen (del verb venir) si la parella és un altre verb (venen)? Per què, del verb ésser, se’n salva són (que s’oposa al substantiu son) i no se’n salva sóc (que s’oposa al substantiu soc, amb dos significats)? Qui ho diu que hi ha més confusió entre món/mon (binomi mantingut) que no entre ós/os (eliminat)? Per què se suprimeix l’accent de mòlt i no el de pèl? Hi ha ningú que hagi comprovat que a les escoles i instituts els alumnes s’equivoquen més quan han d’escriure mòlt que no pas quan han d’escriure pèl? Ho podem provar científicament? Em costa molt de creure.
(Un altre dia podem parlar de la resta de canvis: per què arrítmia sí i assimètric no? Quin criteri ha guiat aquests altres canvis?)
La utilitat
A la «Nota introductòria» que precedeix la proposta dels canvis, es diu que s’han mantingut aquests catorze diacrítics «per tal d’evitar, sobretot, males lectures amb la confusió entre elements gramaticals tònics i àtons». Però si la raó és ajudar a llegir bé, com és que es defensa que ‘el context ja aclareix el significat’? I si la raó és aquesta, per què no s’ha mantingut la diferència entre véns i vens, dues formes verbals amb pronúncia diferent en la major part de dialectes? O bé la diferència entre dóna i dona i tantes més?
El periodista Manuel Cuyàs deia una cosa molt assenyada: els diacrítics van ser pensats justament per a facilitar la lectura i l’aprenentatge, per a fer del català una llengua més precisa, més clara, per a evitar (unes quantes) ambigüitats. En català tenim una frase feta molt genuïna: «fer més nosa que servei». Doncs crec que els diacrítics tenen la virtut inversa: fan més servei que no pas nosa.
La llibertat d’aplicació
Si començo una novel·la amb la frase «Al peu de l’arbre hi havia un os», el lector no sabrà de què parlo. No ho sabrà fins que no li indiqui si és un os o és un ós. Però no ens hem d’amoïnar, perquè la proposta del IEC va acompanyada d’unes condicions d’aplicació: ‘Es contempla [sic] l’ús potestatiu de l’accent diacrític en paraules homògrafes no recollides en la llista, sempre que, a criteri de l’usuari, es pugui donar lloc a ambigüitats.’ Ho he entès bé? Puc començar la novel·la posant un accent a ós i, al paràgraf següent, quan ja no hi hagi ambigüitat, llevar-ne l’accent i tornar-me a encarrilar en la norma? Encara més: puc ‘inventar-me’ diacrítics? Puc diferenciar tens (adjectiu) de tens (verb) si em fa l’efecte que el context ho reclama? I puc posar l’accent a la forma que em sembli (téns o tèns)? No ho trobo seriós.
Les conseqüències
Bé, no us vull cansar. Per anar acabant, voldria saber si la Secció Filològica ha parlat amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre tots aquests canvis. Ho dic perquè fa molt poc que es va presentar el Diccionari Normatiu en paper, on els óssos duen accent, com els cóms i els sécs; on es conjuguen els verbs venir, donar i fer seguint les normes vigents (compte: la forma del passat féu –eliminada– és molt habitual al País Valencià). I, per una altra banda, s’hi avenen les universitats, amb aquests canvis? S’hi avé la Universitat de les Illes Balears, l’autoritat lingüística a les Illes Balears i Pitiüses? Tot plegat no serà una barrera que ens hauríem pogut estalviar?
I encara una darrera consideració: cada reforma ortogràfica fa obsolets els llibres que s’han publicat fins llavors. Això va passar quan es va eliminar, per exemple, el guionet de «ex-director» (per bé que ara el recuperem en part: escriurem ‘exdirector’, però haurem d’escriure ‘ex-director general’…). La qüestió és: s’ha mesurat l’abast històric d’aquest canvi? S’ha pensat en la quantitat de llibres que seran antiquats de cop i volta? Pagava realment la pena?
No sé acabar de cap més manera que tornant a citar la «Nota introductòria» (la negreta és meva): ‘En la redacció d’aquesta nova ortografia, la Secció Filològica ha volgut mantenir la seva tradicional actitud de prudència en qüestions ortogràfiques i de respecte per l’ortografia fundacional.’
De moment, no tinc més qüestions.
