11.11.2016 - 11:45
|
Actualització: 17.11.2016 - 10:21
‘La meva filla va morir l’any 1968 d’un coma diabètic, quan tenia només quatre anys’. Així ens ho explica la Carme Ciutat, que recorda que, en aquells temps, la diabetis era una malaltia molt complicada. Avui dia ho segueix essent. L’any 2013, la diabetis va ser la setena causa de mort a l’estat espanyol i es van registrar gairebé 10.000 defuncions per aquesta malaltia.
La filla de la Carme Ciutat va morir perquè el seu metge va decidir rebaixar-li la dosi d’insulina. Va entrar en un coma diabètic i d’allà no en va sortir. Actualment, això pot seguir passant, tot i que és més infreqüent gràcies als avenços en la prevenció i la conscienciació respecte de la malaltia. Avui dia es pot conviure amb relativa normalitat amb aquesta malaltia, tot i que s’ha de dur a terme un control molt rigorós i estricte per evitar complicacions col·laterals.
Aquest és el missatge que va transmetre ahir la OMS, en el Dia Mundial de la Diabetis. Vol conscienciar sobre el creixement que està experimentant la malaltia (sobretot la de tipus 2, el nombre de casos creix cada any), i remarca que és molt important el rigor i control en el tractament, sobretot per part dels mateixos pacients, per reduir l’aparició de les complicacions futures, entre elles -una de les més freqüents- la pèrdua de visió.
El dia a dia d’una jove amb diabetis
La Judith té 21 anys i li van diagnosticar diabetis quan en tenia 6. El bon control que ha mantingut sobre la malaltia no li ha privat de res més enllà del que suposa punxar-se insulina uns quatre cops al dia i controlar l’alimentació. ‘I tot i així, la dieta que he de portar, és la recomanada per a tothom. Per tant, no és res d’extraordinari’, explica. En aquest vídeo, explica com és el seu dia a dia com a diabètica.
Què és la diabetis?
La diabetis és una malaltia que es caracteritza per un alt nivell de glucosa a la sang per defectes en la capacitat del cos de produir o utilitzar la insulina. La insulina és una hormona produïda pel pàncrees per tal de controlar aquests nivells de sucre. Per tant, l’organisme d’un diabètic és incapaç de regular la quantitat de sucre perquè o bé no produeix suficient insulina o bé la resisteix (o ambdues).
Quan ingerim un aliment, es descompon i és emprat pel cos per obtenir energia. La glucosa, un sucre, entra a la sang. Aleshores, el pàncrees produeix la insulina, que transporta la glucosa del torrent sanguini als músculs, al greix i a les cèl·lules hepàtiques. Allà la glucosa s’emmagatzemarà o s’utilitzarà com a energia. Els aliments amb un alt contingut de sucre, doncs, estimulen l’alliberament d’insulina.
Però en les persones amb diabetis això no funciona així: el seu cos no pot mobilitzar la glucosa des de la sang fins a les cèl·lules per tal de cremar-la o emmagatzemar-la. El seu fetge produeix massa glucosa i la segrega a la sang perquè el pàncrees no produeix suficient insulina i/o les cèl·lules no responen de manera normal a aquesta hormona. És per això que han d’injectar-se la insulina de manera exògena, que ells no poden produir o processar, per tal de mantenir uns nivells adequats de glucosa a la sang.
Hi ha dos tipus principals de diabetis. La diabetis tipus 1 és més freqüent en nens i adolescents -en general en persones joves de menys de 40 anys-, i es dóna perquè el propi sistema immunològic destrueix les cèl·lules que fabriquen insulina. Tal i com diu el doctor Albert Goday, president de l’Associació de Diabètics de Catalunya i endocrinòleg a l’Hospital del Mar (Barcelona), en la diabetis de tipus 1 ‘el sistema autoimmune s’equivoca’. Aquest tipus de diabetis se sol anomenar també ‘insulinodependència’, perquè els qui la pateixen s’han d’administrar la insulina diàriament per via exògena (és a dir, enlloc de produir-la ells mateixos, se l’administren des de fora).
La diabetis tipus 2, en canvi, és més comuna en l’edat adulta. Es caracteritza perquè el cos no utilitza la insulina amb l’eficàcia que hauria de fer-ho. Aquest segon tipus de diabetis és metabòlic: es produeix per la incapacitat del cos de respondre a la insulina normalment per obesitat, colesterol o tensió alta.
També hi ha la diabetis gestacional: és el nivell de sucre alt en la sang que es presenta en qualsevol moment durant l’embaràs en una dona que no té diabetis. Es calcula que hi ha un 50% de probabilitats que la mare o el fill tinguin diabetis en el futur i per això també és necessari un control molt rigorós.
Els símptomes
Se sospita que una persona pot patir diabetis quan té ‘els símptomes de les p’: poliúria (orinar moltes vegades), polidípsia (set excessiva), polifàgia (molta gana) i pèrdua de pes (en el cas de la diabetis tipus 1).
El diagnòstic es confirma amb un anàlisi de sang, comprovant els índex de glucosa (que en una persona sana oscil·la entre els 90 i els 120 mg/dL), per via venosa o fins i tot amb una punxada al dit. Anys enrere, també es feia amb un anàlisi d’orina. Segueix sent fiable, tot i que menys precís.
El tractament actual de la diabetis
El tractament de la diabetis de tipus 2 consisteix en modificar l’estil de vida (fent dieta i exercici físic) i, en ocasions, prendre fàrmacs per via oral. Les persones que pateixen diabetis de tipus 1 també han de fer exercici i vigilar què mengen. A més, s’han d’injectar insulina cada cop que ingereixen hidrats de carboni, és a dir, són insuinodependents. En total, són uns 4 cops al dia, una abans de cada àpat -esmorzar, dinar, sopar- i una abans d’anar a dormir per controlar les possibles pujades que hi puguin haver mentre es dorm.
És important que les punxades d’insulina siguin rotatòries: s’han de combinar les zones dels braços, cames, panxa i zona baixa de l’esquena per evitar que apareguin quists i que la insulina no faci efecte. També s’ha de tenir en compte que cada agulla no pot fer-se servir més de 3 vegades perquè, sinó, podrien infectar-se i fer ferides.
S’han de pesar els aliments per saber exactament la quantitat de carbohdirats que s’ingeriran i poder adequar la dosi d’insulina. Tenir una rutina d’horaris d’ingesta és recomanable per mantenir uns nivells estables, així com fer esport.
El procediment a seguir per mesurar-se la glucosa comença per punxar-se el dit amb una agulla i extreure’n una goteta de sang. Aleshores, aquesta es col·loca en una tira reactiva que va dins el glucòmetre, i ens indica els nivells de sucre en sang. A part de punxar-se abans de cada àpat per saber la dosi d’insulina a injectar-se, també es poden punxar després de les menjades per comprovar si la insulina injectada és la correcta (és a dir, es comprova si els nivells de sucre són adients). També és necessari punxar-se abans de fer esport.
Els nivells normals d’insulina, en una persona no diabètica, oscil·len entre els 90 i els 120 mg/dL. Quan un diabètic es punxa insulina és perquè té hiperglucèmia (nivells de glucosa en sang molt alts i necessita tornar-los a la normalitat). Si té hipoglucèmia (nivells molt baixos) no s’ha de punxar perquè menjant alguna cosa ja li pujarà la glucosa. Amb la injecció d’insulina s’aconsegueix el procediment que fa una persona sana quan menja: aquesta la secreta de manera automàtica i els diabètics se la punxen de manera exògena.
El cost del tractament
L’instrumental és compost pels bolígrafs d’insulina, les agulles pels controls, les tires reactives pel glucòmetre i el glucòmetre. Tot això ho proporciona el CAP amb cost zero, a excepció de la insulina, que la Seguretat Social en subvenciona un 90%. Cada caixa d’insulina val uns 50 euros i conté 5 bolígrafs. Cada bolígraf dura, més o menys, un mes (tot depèn de la quantitat d’insulina que s’hagi d’injectar cada pacient). Per tant, la despesa que un diabètic ha d’assumir cada mes oscil·la entre els 10 i els 15 euros.
L’Alba Mena, que té 19 anys i té diabetis des dels 16, explica que, quan feia poc que li havien diagnosticat la malaltia, se li van acabar les tires reactives un dissabte. Encara no tenia del tot dominades els terminis i les dosis, i aquell dia la seva infermera no treballava. Va anar a la farmàcia a comprar-les sense recepta, i una caixa de 50 tires li va costar 50 euros. ‘Tenint en compte que cada dia se’n fan servir unes 4 o 5 i no són reutilitzables, si no les proporcionessin al CAP de forma totalment gratuïta, els costos de ser diabètic serien molt alts’, declara. En la mateixa línia, la Judith Micó relata que si no fos per les subvencions públiques, una caixa d’insulina costaria al voltant dels 500 euros. En conclusió: s’ha de ser molt curós, sinó la malaltia sortiria encara més cara.
D’altra banda, els instruments més moderns no estan finançats. El Kay Westphal, de 23 anys, creu que la Seguretat Social hauria de subvencionar també aquests aparells més nous perquè són els que milloren la qualitat de vida d’una persona diabètica.
La diabetis en els joves
Es pot curar la diabetis?
Hi ha pacients esperançats en què es trobi la cura de la diabetis i d’altres que ja s’han resignat en què serà una malaltia crònica amb la qual hauran de conviure sempre. Mentrestant, la investigació no cessa. Per exemple, amb els fons recaptats per La Marató de TV3 el 2015 s’impulsaran 34 projectes de recerca sobre la diabetis i l’obesitat. Els 57 científics que hi participen es dedicaran a avançar, en els pròxims tres anys, en els coneixements dels tractaments, les causes i la curació de la malaltia. Aquests estudis establiran xarxes de recerca entre diversos equips, tant catalans i espanyols com internacionals.
Sigui com sigui, tractament de la malaltia evoluciona any rere any. Avui dia comptem amb eines terapèutiques molt millorades. Antigament només hi havia un tipus d’insulina, per la qual cosa els tractaments no podien personalitzar-se com ho estan avui dia. I per últim, els glucòmetres (com els entenem ara) només existien en les sales d’endocrinologia de l’hospital.
En els últims 30 anys, les innovacions s’han basat en investigar amb cèl·lules mare i en crear pàncrees bioartificials (màquines que saben llegir el nivell de sucre en sang i que administren directament la insulina). Aquests avenços ja són una realitat a Europa. Amb tot, la malaltia continua suposant un esforç molt important per part del pacient, de la seva família i de l’equip sanitari.
I tot i que no existeix una cura a curt termini, sí que s’han superat etapes importants en el coneixement, la prevenció i el tractament de la malaltia i de les complicacions que se’n poden derivar. Per exemple, ara ja és una realitat, en alguns casos, de poder mantenir els nivells de sucre en sang controlats sense necessitat de punxar-se. Això és possible gràcies a uns adhesius que actuen com un sensor. De moment, però, aquest avenç no és encara cobert per la Seguretat Social.
‘Obre els ulls a la diabetis’
L’eslògan del Dia Mundial de la Diabetis, que es celebra el 14 de novembre, és ‘Obre els ulls a la diabetis’, per tal de conscienciar els pacients que han de revisar-se periòdicament la vista perquè la malaltia pot afectar-la. La manca de control de la malaltia pot provocar complicacions a llarg termini que afecten principalment les petites artèries de la retina, del cor i dels ronyons. Per exemple, a Catalunya, la diabetis és la segona causa més freqüent d’insuficiència renal crònica.
D’altra banda, aquesta malaltia també és una causa important de ceguera en els països industrialitzats. Segons la Federació Internacional de la Diabetis, dels 415 milions de persones al món que tenen diabetis, una tercera part desenvoluparà algun grau de retinopatia diabètica: és una afectació de la retina i pot arribar a ocasionar una pèrdua greu de la visió. Com que no acostuma a ocasionar molèsties visuals, és molt important que els pacients segueixin revisions oftalmològiques freqüents per tal d’evitar aquesta complicació de la malaltia.
