El dia que van sacrificar Jaume Alonso-Cuevillas

Jaume Alonso-Cuevillas fou apartat de manera fulminant de la mesa del parlament per part de la direcció de Junts quan tot just havia arrencat la legislatura. Les declaracions que va fer en aquesta entrevista a VilaWeb, en què qüestionava el sentit de la desobediència simbòlica, en va ser el detonant. Parlava de la “confrontació intel·ligent”, de no deixar-se inhabilitar per qüestions que estratègicament no tenen recorregut polític i en què el cost és més gran que el benefici. Aquelles paraules topaven amb el discurs de la flamant presidenta, Laura Borràs, que marcava una distància respecte del seu predecessor, Roger Torrent, tot proclamant la disposició a desobeir les resolucions de la justícia espanyola que fossin injustes i vulneradores de drets fonamentals i de l’autonomia del parlament.

I tot i que Cuevillas era la seva mà dreta a la mesa, i amb qui havia travat una gran confiança d’ençà de l’etapa al congrés espanyol, Borràs el va apartar perquè no es podia permetre ni la més mínima esquerda en el seu entorn per a acomboiar el discurs de la desobediència ferma i sense matisos davant de la injustícia espanyola. I per això era imperatiu de demanar, a començament de la legislatura, tant a Cuevillas com a Borràs com a qualsevol dirigent de Junts amb responsabilitats parlamentàries, com s’ho pensaven fer per a procedir d’una manera diferent de com ho va fer Roger Torrent amb el president Quim Torra. Com es podria activar una desobediència eficaç, que permetés de mantenir formalment l’escó d’algú a qui les autoritats espanyoles li volen retirar la condició de diputat i que tenen les eines coercitives per a retirar-li? Perquè hi havia un factor que tothom sabia però ningú no deia massa, almenys entre les files de Junts, que fou absolutament decisiu en la retirada de l’escó de Torra: la intervenció del secretari general, aleshores Xavier Muro, quan va executar l’ordre de la JEC després de la decisió del Suprem de no concedir mesures cautelars al president.

No hi va haver mai respostes clares, concretes i entenedores sobre aquesta qüestió fonamental en la presidència de Borràs. Ella mateixa, en aquesta entrevista a VilaWeb del mes de juny de l’any passat, responia: “És evident que no sóc partidària que, abans d’una sentència ferma, fins i tot essent aquesta sentència injusta, es puguin vulnerar els drets dels ciutadans. Perquè l’acta de diputat és la cosa més sagrada que tenim en el contracte amb els nostres electors. […] Voluntàriament, és evident que no retiraria mai una acta abans d’una sentència ferma d’una justícia que, en el context en què vivim, tenim mostres dia sí i dia també que té un biaix ideològic.”

En aquella altra entrevista a Alonso-Cuevillas, la que li va costar el càrrec a la mesa, ell tampoc no era gaire clar sobre aquesta qüestió, perquè deia que encara s’havia d’aprofundir en el debat jurídic. Sí que va ser més clar i rotund, en canvi, a l’hora d’afirmar que no era partidari de resolucions simbòliques que podrien comportar inhabilitacions, com pot passar ara amb Roger Torrent, Josep Costa, Eusebi Campdepadrós i Adriana Delgado, pendents de judici al TSJC. I, per això, Alonso-Cuevillas va pagar el preu d’haver parlat clar, d’haver exposat un pragmatisme que Borràs no es volia permetre en aquell moment.

Perquè la presidenta volia marcar un canvi radical respecte de Torrent, i això volia dir la disposició a desobeir si feia falta per a defensar els diputats de les maniobres de la JEC, del Suprem o de l’òrgan judicial o administratiu espanyol que fos. Però per això calia preparar-se molt bé, jurídicament i políticament. És clar que una de les lliçons apreses de la tardor del 2017 és que convé no ensenyar totes les cartes a l’adversari, i que es pot entendre que els dirigents independentistes hagin de ser molt prudents a l’hora de dir o de fer segons què, perquè són permanentment sota l’amenaça de la repressió de l’estat espanyol. Però han tingut molts mesos per a tenir-ho apamat, perquè sabien que passaria, ara amb Juvillà i més endavant amb uns altres diputats, amb la presidenta Borràs mateixa; han tingut prou temps per a concretar un pla d’actuació consensuat entre els partits independentistes que, si calia, i tal com deia Borràs, passés per la desobediència, i que no s’acabés resolent com s’ha resolt el cas Juvillà, a corre-cuita i malament.

I de seguida que va arribar la primera prova de foc real, amb Pau Juvillà, ja es van veure indicis que no hi havia disposició a una desobediència que anés més enllà del que va fer la mesa que presidia Roger Torrent. Perquè d’ençà de la sentència condemnatòria de Pau Juvillà per part del TSJC, les declaracions de tots els dirigents independentistes, de la CUP a ERC, de Juvillà a Borràs, eren de fermesa declarativa a l’hora de dir que defensarien el seu escó, però en cap moment ningú, ningú, no va expressar el compromís d’anar més enllà. Borràs no va afirmar mai que en cas que hi hagués una resolució del Suprem que avalés la decisió de la JEC, una decisió de rebuig a la petició de mesures cautelars, mantindria l’escó de Juvillà. La frase que repetia Borràs quan el diputat de la CUP fou condemnat pel TSJC era: “La presidenta del parlament no té cap potestat ni voluntat de retirar-li l’acta.” La qüestió, tal com s’ha vist, era si tenia la capacitat de mantenir-li l’acta realment. El camí jurídic, a diferència del cas Torra, aquesta vegada ha estat més ben armat, més consensuat, fins i tot discursivament de cara a la galeria, però amb un mateix inconvenient de fons, fonamental, que no han reconegut en cap moment i que ha ensorrat el castell retòric quan ha arribat l’hora de la veritat: el paper dels funcionaris.

I ha estat en aquest moment delicat, gairebé en temps de descompte, que la presidenta Borràs ha recuperat Alonso-Cuevillas a primera línia, situant-lo al comandament de la de crisi per l’escó de Juvillà, tot presidint la Comissió de l’Estatut del Diputat. L’escena tenia una certa càrrega simbòlica, Borràs cedint la presidència de la reunió de la comissió a qui mesos enrere fou defenestrat per haver qüestionat la mena de desobediència que ella propugnava. El mateix que fou apartat de la posició de rellevància en la mesa l’any passat perquè havia deplorat la desobediència ineficaç pel balanç negatiu en el càlcul de costs i beneficis per a l’estratègia política independentista, ara era situat al timó per a resoldre una crisi greu que afectava els drets d’un diputat i la sobirania del parlament de la ingerència d’un òrgan administratiu espanyol, però sense incórrer en cap desobediència.

El dictamen que va negociar Alonso-Cuevillas amb els altres dos grups independentistes, ERC i la CUP, i del qual ha anat repetint que no estava pas gaire orgullós, és ben bé això: un intent d’utilitzar totes les eines jurídiques disponibles, la jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol i la del Suprem, per a la defensa de Juvillà. I, de fet, tant aquest dictamen com l’anterior que el parlament també va aprovar en defensa del diputat, permeten de fonamentar molt més bé que no en el cas del president Torra el recurs al Suprem contra l’ordre de la JEC.

Però l’estat espanyol juga amb una doble arma. La primera, que la llei és seva, i la pot recaragolar com vulgui. Això ho sap molt bé Alonso-Cuevillas, perquè és allò que han anat fent el Suprem, el TC i el TSJC d’ençà del 2017 –i de força abans–, i és allò que també ha fet la JEC, ara amb Juvillà i abans amb Torra. I la segona arma és la por; que la por faci efecte entre tot el funcionariat i els treballadors públics, que en tinguin tanta que fins i tot actuïn amb un excés de zel, com ha passat en el cas de Juvillà amb l’actual secretària general. Els darrers deu dies han estat un exemple de tot això.

Perquè la retirada efectiva de l’escó de Pau Juvillà s’ha esdevingut abans i tot de la resposta del Tribunal Suprem a la petició de mesures cautelars contra l’ordre de la JEC. Abans, doncs, del moment en què Torra fou desposseït del seu escó. En aquest cas la JEC es va treure de la màniga un termini de cinc dies amb què va voler fer pressió a Borràs i, de retruc, al personal administratiu del parlament. Tot i que no era un requeriment formal, l’incompliment del qual pogués comportar denúncies per desobediència a la fiscalia, sinó que era una petició de comunicació en cinc dies de les mesures preses per a retirar l’escó de Juvillà. Un acord de la JEC, això sí, vestit convenientment amb l’advertiment de “conseqüències jurídiques”, una maniobra sense precedents que va encomanar de seguida la por entre els funcionaris dels quals depèn que un diputat pugui exercir com a tal.

Vet ací el punt clau del dictamen que va coure Alonso-Cuevillas en una negociació complicada amb la resta de grups: la definició de la línia roja de la desobediència, entesa com “la preservació dels funcionaris de qualsevol mena de responsabilitat penal i comptable per a la qual puguin ser perseguits”. La seva entrada en joc ha servit a la pràctica per a preparar una no desobediència. El seu propòsit ha estat més aviat de cercar la manera de fer encaixar la defensa de l’escó del diputat de la CUP en l’estructura legal espanyola, i d’ací en va sortir aquest dictamen, que potser servirà per a demostrar que allò que pretenia la JEC no s’ajustava a la llei, però que no ha evitat Juvillà perdi l’escó.

En el ple de dijous Borràs no va fer res que la JEC ni cap organisme espanyol pensés que podia ser una desobediència, perquè Juvillà no hi va poder participar, arran de la negativa de la presidenta a acceptar-li la delegació del vot. Fou Alonso-Cuevillas qui va aconsellar-la que de cap manera acceptés la delegació del vot de Juvillà, per les conseqüències penals que podria tenir. Ho explicava ell mateix l’endemà en una entrevista a la SER, en què acusava la CUP d’haver parat un parany a Borràs quan van demanar la delegació del vot de Juvillà: “Era evident que això només tenia per objecte d’enviar la presidenta Borràs no sé si a la paperera de la història o a la paperera del codi penal. I li vaig dir: ‘Laura, fes el que vulguis, però jo crec que això no té cap sentit, et deixen absolutament sola, assumiràs tu totes les conseqüències penals i ja construeixen el relat que només és escenificació perquè acabaràs fent el mateix que el president Torrent, cosa que no és certa, però el meu consell és que no acceptis de cap de les maneres aquesta delegació del vot.'”

Alonso-Cuevillas demanava, l’abril de l’any passat, que es pensés i es preparés molt bé el moment de fer cap desobediència, que estratègicament tingués sentit, que no es cremessin més dirigents polítics independentistes a la pira de la repressió espanyola. I el van fer fora, allò que deia grinyolava, molestava. Però en el fons els qui el van fer fora compartien aquells arguments, i amb el pas del temps ho han anat reconeixent. Tant és així que Borràs l’ha recuperat precisament perquè fos la veu pública de l’execució de la defensa d’un escó que implicava evitar desobediències i inhabilitacions estèrils. Un joc d’equilibris entre el voler, el poder i el semblar que davant la maquinària de l’estat espanyol s’ha demostrat que no porta enlloc. Però en el fons per part de Borràs ha estat com reconèixer que el primer d’abril de l’any passat Jaume Alonso-Cuevillas tenia raó. I, a l’hora de la veritat, ningú no ha anat més enllà.