Serà difícil per al president Salvador Illa d’aguantar tota la legislatura amb la mateixa màscara de l’Home Invisible. No pas perquè l’oposició independentista –ja inexistent– l’hi faci caure, sinó perquè el vent del món se l’endurà. La proposta del PSC per a Catalunya és la supressió de tot debat polític intel·ligent. De l’eliminació del pessebre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona fins a les entrevistes que fa el president sense deixar cap titular –atenció: un president que, els cent primers dies de govern, no dóna cap titular sucós ni centra cap debat–, tot aquest desert és un càlcul: si no fem soroll, persistirem. Són repressors en essència, l’objectiu és el silenci. El problema d’aquesta anàlisi és que és feta en clau catalana: volen adormir el país just quan el món es desperta i, és clar, si els veïns fan gatzara costa més que la son arribi. Una cosa és liquidar tot allò que passa dins les institucions, i una altra de ben diferent, liquidar tot allò que passa fora.

Illa és un president molt més feble en relació amb els seus propis ciutadans que no pas Donald Trump, per exemple. La polarització –tant que la criticaven els socialistes durant el procés– reforça el debat i, per tant, les conclusions, mentre que l’endormiscament el banalitza i, per tant, lleva substància a les conclusions. La cosa més probable és que el segon mandat de Trump causi molta més contestació als Estats Units que no pas el primer d’Illa a Catalunya: de fet, com recordava Aaron Glantz fa uns dies a The Guardian, entre el 2016 i el 2020 l’oposició a Trump entrà en una certa ebullició que dugué canvis de fons, amb el sorgiment del moviment Me Too, amb els esclats dels Black Lives Matter o, fins i tot, en les afiliacions de base al moviment de Bernie Sanders, mal que després no reeixís. Ara bé: com que el suport a Trump ha anat pujant de preu –per la campanya en contra, per la seva pròpia radicalització–, ara que ha guanyat és més fort que mai. El preu del suport a Illa, en lloc de pujar, no deixa de baixar.

Som en un moment anàrquic que costa d’interpretar perquè, una rere l’altra, s’amunteguen transformacions molt fugaces, sense descans al cicle informatiu, però hi ha un fil que les relliga totes: és molt fàcil perdre el control de qualsevol situació. La tragèdia de la gota freda a l’Horta Sud sembla un exemple de manual. El president Carlos Mazón mira d’estabornir la població tot sembrant confusió, però ja no té a l’abast les eines per a censurar ningú. Pot haver esborrat el piulet on afirmava tan fresc que la tempesta amainaria a les sis de la tarda, però no pot esborrar l’alerta roja de l’AEMET a les set del matí, ni eliminar el correu de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer avisant a migdia que els cabals es desbordaven. La premsa madrilenya pot fer passar l’enfangada de Felipe VI com un bany de masses, però ni els veïns de Paiporta, ni bona part dels mitjans catalans, ni de bon tros la premsa internacional no s’ho creuen. Ni l’allau de voluntaris ni els crits a la manifestació que havia de ser silenciosa no s’han pogut frenar.

Aquesta operació per a tancar Catalunya de nou al galliner i congelar-la, aliena al món, va funcionar després del 1939, però d’ençà d’aleshores ha canviat una cosa essencial: la globalització de la conversa. Les xarxes socials i la velocitat de l’hemeroteca acorralen Mazón com no van ser a temps d’acorralar Francisco Camps. La campanya de Trump és molt més fèrtil perquè, malgrat tenir la majoria de grans cadenes en contra, selecciona bé els pòdcasts que li recomana el seu fill de divuit anys, i s’hi deixa fer entrevistes de tres hores, mentre Kamala Harris s’ho juga tot en aparicions al Saturday Night Live. S’ha ampliat el camp de batalla i la fiscalització és més fàcil que mai. Per això els uns, amb Elon Musk al capdavant, reguen els llocs de trobada amb desinformació, publicitat, vídeos absurds i algorismes embrutidors, i els altres se’n van per evitar de rebre crítiques i continuar pontificant sense interacció, amb un teclat d’ivori, sense debat. Per això uns s’abstenen a les eleccions i uns altres a les xarxes. 

La davallada de la fe en la democràcia que les enquestes acrediten a tot Occident té tan sols una part bona: tiba la corda dels debats, i de les posicions, i això també perjudica els hipòcrites que, com el PSC, en nom d’aquesta mateixa democràcia, malden per drenar-la fins que s’assequi. Avui, amb el canvi climàtic, la freqüència i la intensitat de la pluja és més imprevisible, i més sobtadament brutal. Els anys vinents, Illa podrà intentar mirar cap a una altra banda tant com vulgui en els afers espinosos, però els grans debats –la immigració, els lloguers, els desastres naturals, les expressions d’injustícia que espurnegen una nit i s’allarguen, després, setmanes als carrers– li sobrevindran, cabalosos, i la conversa s’encendrà, com s’ha encès a Washington i a València, i a ell l’enxamparan potser no pas dinant, però callat i sense autoritat.