El dia que Pedro Sánchez em va fer dos petons

Aquest dilluns vaig viure un cara a cara amb Pedro Sánchez. Ens vam acabar saludant amb dos petons. Suposo que voleu un context, oi? Aquí el teniu: jo era a Madrid, a l’Instituto Cervantes, a l’edifici del que fou el Banco Español del Río de la Plata. Hi vaig anar com a escriptora i actriu catalana, convidada pel poeta i director de la institució, Luis García Montero. Aprofitant que se celebrava el Dia Europeu de les Llengües, es va presentar l’edició del poema Grito hacia Roma de Federico García Lorca traduït a les vint-i-quatre llengües oficials d’Europa, més el basc, el gallec i el català. No és que menystingués el poder de convocatòria de la Cervantes, però una servidora, quan fa actes públics, sempre tendeix a pensar que serà un esdeveniment relativament íntim al qual acudirà poca gent. Amb aquesta tranquil·litat de pensament, m’esperava dilluns, en una saleta contigua a l’antiga cambra cuirassada de l’antic banc, al soterrani, on hi ha les caixes de seguretat que ara s’anomenen La Caja de las Letras. Ja no s’hi guarden diners, sinó objectes culturals que grans personalitats de la cultura hi han dipositat emulant una càpsula del temps.

Jo anava movent la boca per assegurar-me de tenir una bona dicció i murmurava els versos quan, tot d’una, se m’acosta un home de protocol i em demana que no em mogui de la saleta que és a punt d’arribar el president. Quin president? Li demano. El president d’Espanya, Pedro Sánchez…, em deixa anar. Coi, quin ensurt! No me n’havien dit res. A mi el que realment em feia il·lusió era conèixer un dels meus mites, el director i actor Juan Diego Botto, que també actuava a l’acte, i no pas el president d’Espanya. O fugia de l’acte a la francesa, o em tocaria empassar-me el protocol i encaixar-hi la mà.

Abans de continuar amb l’anècdota, deixeu-me fer un apunt. L’any 2001, el Consell d’Europa, amb el suport de la Unió Europea, va establir que cada 26 de setembre se celebrés el Dia Europeu de les Llengües, amb la intenció de reivindicar-les. Un gest de bones intencions, sens dubte. Però, ai, les bones intencions…! Els fets construeixen realitats i són inapel·lables, i per això les paraules en són geloses, perquè massa sovint els mots només es fan servir per a vestir de gala les intencions, però després no saben aterrar amb justícia a la realitat que pretenen representar. Vint-i-dos anys després del naixement del Dia Europeu de les Llengües, el català encara malda per esdevenir la vint-i-cinquena llengua oficial. Durant aquests darrers vint-i-dos anys, els diferents governs al capdavant d’Espanya, els que es fan dir demòcrates i d’esquerres i els que ja no s’avergonyeixen de no ser-ho, han compartit un comú denominador: un recel inesborrable cap al nostre parlar. Sí, ara, per pur interès polític, per desesperació, han reparat l’anòmal veto de les llengües cooficials al Congreso, però sense deixar d’acusar-nos de separatistes que amb la nostra llengua posen en risc la democràcia i sotmeten els pobres castellanoparlants.

L’any 2018, un 26 de setembre, em trobava a la seu de l’Instituto Cervantes de Brussel·les. En aquella ocasió, Luis García Montero ens va convidar, a en Joan Margarit i a una servidora, a recitar-hi els nostres versos respectius en català. Aleshores feia gairebé un any del Primer d’Octubre. Aquell dia, amb en Luis, vam parlar sobre la independència de Catalunya asseguts a la majestuosa escalinata de l’ambaixada espanyola a Brussel·les. Em va dir que entenia el nostre clam, i va lamentar que el govern del PP no hagués fet més que atiar el foc. Li vaig comentar que havia trobat a faltar veus de la intel·lectualitat de l’esquerra espanyola alçant-se contra la violència que vam rebre aquell octubre. Em va donar la raó i em va dir que mouria fils en aquest sentit. Suposo que l’esquerra caviar madrilenya no va fer-li gaire cas. Va fer autocrítica i em va demanar que jo també en fes. En ocasions anteriors, després de recitar junts, havíem conversat sobre política. No sempre estàvem d’acord, però dilluns passat, quan el vaig sentir parlar a la Cervantes de Madrid, vaig reafirmar-me en la convicció que tenia davant una d’aquelles persones que desitjaries que governés un país: un home culte, intel·ligent i realment demòcrata que entén que cal que les bones intencions es materialitzin amb polítiques fermes de defensa aferrissada de les llengües i de les identitats. En el seu discurs, va recordar que Federico García Lorca, un dels grans exponents de la interculturalitat, el 1926, mentre preparava l’edició del seu Romancero Gitano, es va declarar “furibund catalanista” per defensar la cultura catalana i en una ocasió va signar dient: “Presidiario en potencia. Visca Catalunya lliure!” Ell, el poeta andalús assassinat pels feixistes el 19 d’agost de 1936, el mateix dia que a mil quilòmetres de distància assassinaven també Ánxel Casal, l’editor del seu darrer llibre publicat en vida que contenia sis poemes escrits en gallec.

El seu Grito hacia Roma, escrit l’any 1929, és un crit contra el papa Pius XI que amb els Pactes del Laterà estrenyia vincles amb Mussolini. Ja en aquell moment, Lorca ens advertia que amb el feixisme no s’hi pot pactar, perquè les conseqüències sempre les paguen els més dèbils. Ell, com tants altres, va acabar en una fossa comuna. Alguns d’aquells cossos no es trobaran mai, alguns altres s’exhumen avui, després d’una tardança infame que demostra que ens toca de pertànyer a un país bona part del qual duu el feixisme al seu ADN, i l’altra part defensa la multiculturalitat, mentre adverteix que si acaba governant l’extrema dreta serà per culpa dels secessionistes. En tot això penso mentre Baltasar Garzón, José Manuel Albares Bueno, Carmen Calvo i Pedro Sánchez mateix s’atansen per felicitar-me per la meva lectura en català. Penso en la flaquesa i la fragilitat de les bones intencions. Mentre em fan dos petons, em ve al cap allò que els he dit abans de llegir el poema: “No diu res bo d’un home, ni d’una dona, tenir por d’una llengua.” I en una fugida divertida de pensament, entre tant gest protocol·lari, penso encara dues darreres coses: una, em vaig descuidar de posar unes calces netes a la maleta i duc les mateixes que ahir. I dues, demà, a VilaWeb, escriuré sobre tots vosaltres.