Un dia negre per a l’estat espanyol

Va, no sigueu burxetes… Un mal dia el pot tenir tothom. Ahir l’estat espanyol les va passar magres i, tot i que fa més de tres-cents cinquanta anys que ens maltracta, no hem de ser insensibles. Imagineu-vos com li devia quedar el cos a Rajoy o al seu estrateg, Jorge Moragas, després d’una entrevista a Raül Romeva al programa d’entrevistes més prestigiós de la BBC, d’una carta signada per desenes d’eurodiputats demanant al ministre de Defensa espanyol que retirés l’amenaça de fer servir l’exèrcit i de l’exposició del procés d’independència al Congrés dels EUA a càrrec d’una delegació del govern català. Ei! No deu ser pas fàcil d’aguantar-se dret després de tantes victòries de l’equip rival en un sol dia.

I tot plegat, poques hores abans d’una nova demostració de força popular de l’independentisme. Què deuen fer els màxims responsables del manteniment de la unitat i destí de la pàtria espanyola cada Onze de Setembre des de fa quatre anys? S’ho miren? S’agafen el dia lliure? Miren ‘La guerra de les galàxies’ des de la primera part a l’última en sessió contínua? Potser fan una cacera, a veure què troben? No deu ser gens de fàcil viure enganyant, ni de viure enganyat. Al cap i a la fi, són gent intel·ligent i amb ulls per a veure-hi. Si cada any la diada els deu haver estat una tortura, no em vull imaginar com la viuran enguany, després de tot això que va passar ahir.

‘No veig cap motiu perquè els catalans no puguin decidir si volen ser part d’Espanya, tal com tanta altra gent té el dret de prendre les seves decisions’, va dir el president de la subcomissió d’Afers Europeus del Congrés nord-americà, Dana Rohrabacher, un home que havia escrit els discursos del president Reagan. I això que va dir és molt més que allò que van dir Merkel i Cameron que, com explicava Amadeu Altafaj, van fer ‘serveis mínims’. Tenint en compte que són els màxims representants d’estats membres de la UE i dirigents de la mateixa família política, les declaracions de Merkel i Cameron són tota una benedicció per al procés català. Al pobre Margallo ja li deu haver sortit una úlcera estomacal nerviosa.

Certament, tenen mala peça al teler si la seva esperança blanca és algú com Felipe González i les seves anades i vingudes… Si l’Espanya diferent que ens ha de convèncer ens diu feixistes i té un passat amb motxilles tan carregades com en González, ja poden cercar un mocador blanc per dir-nos adéu ara que salparem. Tot l’episodi del Felipe González entre El País i La Vanguardia valdrà la pena de tenir-lo ben retallat i guardat per recordar-lo d’ací a uns anys, quan tot sembli llunyà.

I és clar que algú em pot dir que Felipe –l’ex-president; no pas el rei modernitzador desaparegut– no és l’esperança blanca perquè aquest càrrec l’ocupa Pablo Iglesias. Però és que a cada sondatge que publiquen queda més avall Podem! I això el deu posar molt nerviós, al polític de moda de fa un any que havia vingut a guanyar deixant tot el programa ideològic pel camí. Potser aquests nervis –en veure que la moda va passant– poden explicar que ahir a Rubí fes un dels discursos més etnicistes que s’han fet en molt de temps a Catalunya.

‘Aquesta gent que té pares andalusos i avis extremenys ha d’ensenyar les ungles i anar a votar per fer fora Mas i Rajoy’, va dir el progressista. S’entén que els qui tinguin pares neerlandesos i avis gallecs han de votar Junts pel Sí? I els qui tinguin pares menorquins i avis bretons, què han de fer? Votar la CUP? Seria d’agrair que el senyor Iglesias pengés a la web de Podem –aquests que van plegats amb uns que diuen que són hereus del PSUC– una taula de doble entrada amb orígens familiars i candidatures del 27-S. Així seria més fàcil de saber què ha de votar cadascú.

No sé què més dir. O jo no hi entenc gens o ells ho fan tan malament com poden o saben. Resulta sorprenent allò que indiquen algunes dades que es poden extreure dels estudis del CEO i el CIS. En la resposta sobre les raons que tenen els favorables a la independència, la qüestió identitària és un percentatge mínim, insignificant i marginal. En canvi, entre els partidaris de la unió amb Espanya, aquesta qüestió és la raó de més pes. I deu ser això, que cerquen les declaracions de Felipe González i Pablo Iglesias: apel·lar a la identitat per interès electoral i d’estat. Ja se sap que una cosa és dir-se progressista i una altra, ser-ho.

Bona Diada a tothom!