10.09.2019 - 21:50
|
Actualització: 11.09.2019 - 10:42
Arreu del món tothom celebra un dia a l’any el dia de la nació. I hem de suposar que quan tanta gent diversa i diferent, de tants llocs, coincideix en una cosa és que l’invent necessàriament ha de tenir un sentit.
He dit tothom i he dit massa, potser. No sé de cap dia de la nació del Regne Unit –potser perquè el Regne reconeix que en realitat el formen quatre nacions, que aquestes sí que tenen dia– ni conec el dia de Dinamarca, tot i que sembla que el dia de la constitució en fa la funció. La resta, més o menys, he observat que fan servir tots un dia per a afermar la consciència col·lectiva, que és d’això que va l’invent. El dia de la nació és el dia en que la nació es reconeix a ella mateixa i es mira a la cara dient-se el que és.
És clar que cada nació ho fa a la seua manera. És el 14 de juliol i el 12 d’octubre que fan els nostres veïns-opressors (i quines efemèrides tan dissonants que celebren l’un i l’altre i quantes coses expliquen!) o ho és la commemoració de la data de la independència que, una mica per tot, és el dia triat amb més entusiasme com a dia de la nació. Tret, és clar, que encara no hi hages arribat, que aleshores t’agafes a allò que pots per crear un mite, per ajudar precisament a construir el projecte que vols ser –el dia de Sant Joan al Quebec, l’any nou al Kurdistan, la Pasqua de bascos i irlandesos o el dia de la mort de Sant Olaf a les Fèroe, per posar tres exemples de ben diferents.
Al nostre país, la cosa es complica per la tradició confederal. I de moment ens hi hem de resignar. L’Onze de Setembre del Principat coexisteix amb el Nou d’Octubre valencià i amb el 31 de desembre mallorquí, amb els dies de les altres illes, amb la Diada de Meritxell andorrana i amb la commemoració del Tractat dels Pirineus a Catalunya Nord. S’han fet de vegades intents per trobar una diada de tots i per a tots però han fracassat. Sant Joan, si fa no fa, es pot invocar com la festa nacional dels Països Catalans i això té una lògica i respon a una realitat compartida. Però una festa nacional no és una diada, encara que una diada puga ser una festa en part, puga tenir dins seu elements festius.
I no és una festa perquè una diada és, sobretot, una peça més en l’entramat mental que fa que un col·lectiu de persones es represente a si mateix com una nació, és a dir, com un espai col·lectiu autoreferenciat i sobirà, que té dret de governar-se per si mateix. Les diades nacionals van d’això i són això i l’Onze de setembre ho ha estat de manera insistent al llarg de la història: en llibertat o en clandestinitat, celebrat massivament o fet en petit comitè.
Diuen els historiadors que l’origen de la commemoració de l’Onze de Setembre com a Diada de Catalunya és del 1886, cent setanta-dos anys després de l’ocupació borbònica de Barcelona i setanta-quatre després de la pèrdua de la independència del Principat -el 1812, quan Napoleó decideix que passa a ser part de França. Si això és així, doncs, i no tinc raons per a dubtar-ne, avui serà la 133a vegada que milers i milers de ciutadans del Principat, i no solament de ciutadans del Principat sinó de catalans de tot arreu, expressarem amb les formes més diverses la voluntat de ser d’aquesta nació de la qual ens sabem part. La voluntat de ser aquesta nació que tanta i tanta gent diversa tant ha fet per bastir.
Hi ha qui pensarà que cent trenta-tres anys ja són massa, però jo crec que és més sensat mirar-s’ho al revés: cent trenta-tres anys són la prova i la constatació de la resiliència i la determinació del nostre poble, de la tossuderia. El senyal impossible d’amagar que ací hi ha un problema polític major per resoldre, que persisteix quan Espanya ja ho ha intentat tot i de totes les maneres, des de la monarquia i des de la república, des de la dictadura i des de la democràcia, des de la revolució i des de la reacció. Des de l’amabilitat i des del bastó. Sense èxit.
Bona Diada, doncs. Bon dia de la nació.
PS. M’ha arribat de seguida un correu d’un subscriptor preguntant si no m’he equivocat amb això de 1812. No. El Principat va ser independent del 1810 al 1812, gairebé un segle després de l’ocupació de Barcelona pels Borbons, que precisament commemora la Diada. Una altra cosa és que això s’haja volgut amagar i menystenir, cosa que entenc en el cas dels espanyols però no en el nostre.
De fet han estat sis les repúbliques catalanes proclamades fins avui. La primera república catalana és la pionera, la de Pau Claris que amb l’ajut de França, dura onze anys: entre el 1641 i el 1652. La segona, proclamada també amb l’ajut de França, va de l’any 1810 al 1812. El 1873, Baldomer Lostau proclama una tercera república catalana dins Espanya que només dura dos dies. Francesc Macià el 1931 proclama una república independent, la quarta, que dura molt poques hores i que acaba fusionant-se dins la república espanyola durant vuit anys. Amb tot, Lluís Companys el 1934 també proclamarà una república, la cinquena, durant els anomenats ‘Fets d’Octubre’. La sisena, finalment, serà proclamada el 27 d’octubre del 2017, al Parlament.
-Deixeu-me que us recomane especialment avui les opinions de Julià Jodar, (‘Llarga vida al moviment!‘) sempre tant dur, incisiu, elegant i constructiu, avui comentant el neoautonomisme dels partits i la de Gemma Pasqual, recordant Llorenç Giménez, la mort recent del qual tant ha trasbalsat sobretot el País Valencià.
-I encara una última cosa. Una novetat d’aquesta Diada, ací teniu la guia, és l’espai on es vol que tanta gent com siga possible abandone les empreses vinculades a l’IBEX i es canvie a empreses respectuoses amb el projecte de país. Humilment deixeu-me recordar que aquest projecte també el necessitem en els mitjans i oferir-vos la subscripció a VilaWeb com a alternativa a la premsa unionista.
