30.08.2023 - 21:40
Avui se celebra el Dia Mundial de l’Obstetrícia. Fa relativament pocs anys que es va començar a parlar de violència obstètrica. Segurament, moltes de les nostres mares en van sofrir sense ser-ne conscients, o considerant-ho normal, com si fos un tràmit que calgués passar si parien en un hospital. Episiotomies, maniobres amb patiment fetal, ús de fòrceps, també comentaris despectius, menyspreu, voluntats anul·lades… Avui encara passa. Però, per sort, també hi ha una consciència més estesa.
Què vol dir exactament que un part sigui respectat? Quins drets tenen les embarassades? Els sabem? Les dones estan prou apoderades quan arriben a la sala de parts? I els professionals, tenen prou sensibilitat? Què és un pla de part i fins a quin punt és vinculant? I en cas d’haver sofert violència obstètrica, a qui es pot recórrer? També deu caldre aquesta sensibilitat en el món jurídic… Recuperem l’entrevista que va fer Bel Zaballa a Marta Busquets Gallego, advocada especialitzada en drets sexuals i reproductius en l’àmbit obstètric, en el pòdcast Ai mare. Busquets és membre de Dona Llum, Associació Catalana per un Part Respectat, que presideix del 2017 ençà, i autora, entre més llibres, d’una guia de drets per les embarassades titulat Mi embarazo y mi parto son míos (Pol·len Edicions).
—Què considerem un part respectat? A vegades sembla que ho relacionem amb un part natural, però no és ben bé així…
—Efectivament, hi ha molta confusió sobre què és i què no és un part respectat. Sovint es vincula l’activisme amb relació al part a favor d’un tipus concret de parts. Des de Dona Llum sempre hem d’aclarir que estem a favor de totes les opcions i que, òbviament, hi ha un activisme que té a veure amb la fisiologia del part –que es relaciona amb una tradició mèdica que històricament ha patologitzat i ha medicalitzat els parts–, però això no vol dir que només siguin respectats els parts que no siguin medicalitzats, o més respectats aquells amb menys intervencions. És a dir, hi ha usuàries que durant el seu embaràs, part o postpart necessitaran intervenció tecnològica incloent una cesària –una cirurgia abdominal major– i això no és obstacle en cap cas perquè aquest part sigui respectat. Les dones són persones de ple dret, són persones adultes, i això vol dir que tant en un context de baixa intervenció com en un d’alta intervenció, s’han de tenir en compte les nostres necessitats, què volem, quines pors tenim, quins desitjos tenim, què necessitem per a estar bé i poder gaudir del procés.
—Venim d’una tradició en què ens han infantilitzat un cop entrem per la porta de l’hospital.
—Aquí hi entren en joc moltes coses. És interessant de recuperar la resolució 71-170 de la relatora especial de les Nacions Unides. Hi ha tota una qüestió d’ideologia patriarcal, d’infantilització de les dones, d’aquesta creença que embaràs, part i postpart són processos d’abnegació, que impliquen un cert patiment en què al final tens una criatura sana i has d’estar agraïda. Hi ha també un procés fins i tot d’estandardització i tecnificació i burocratització de la medicina, és a dir, models d’hospitalocentrisme en què tot té lloc en un ordre determinat i hi ha poc espai per a la personalització o per a la individualització. Hem de fer un salt més i aplicar la perspectiva –a part de la de gènere– de drets humans. És a dir, estem preparats, com a sistema de salut a Catalunya o on sigui, per donar una atenció basada en drets humans? Òbviament, hem de disposar d’una sèrie de recursos, però després també hem de tenir en compte que al centre d’aquests processos hi ha persones, i hem de poder acompanyar-les de manera ideal. Ara mateix, crec que aquest enfocament costa.
—Potser costa perquè hi ha una mica de recel per part de cert personal sanitari a fer aquesta mirada. A alguns sembla que els ofèn el concepte de violència obstètrica.
—Passa que hi ha una cultura obstètrica determinada i hi ha una sèrie de dinàmiques hospitalàries i de gremi molt determinades. I sí, són dinàmiques que, estructuralment, en l’àmbit de drets de les usuàries, són complicades. Però també és veritat que hi ha molta gent a l’avantguarda dins el sector mèdic o el sector de llevadores, que intenta de revertir-ho. I, sobre això, es nota el canvi generacional. Hi ha persones que fa molts anys que s’hi dediquen i que és possible que se sentin violentades perquè, és clar, els dius que, en algun moment, han fet mal a algú. Però això forma part del creixement humà. A mi també em resulta molt dolorós acceptar que, en algun moment, he tingut actituds racistes o grassofòbiques, però hem de revisar-nos. La societat evoluciona i la cultura mèdica també canviarà.
—La teoria sembla fàcil, però quan t’hi trobes a la pràctica, tot és molt diferent… Quins drets tenim, com a embarassades que hauríem de saber al moment del part?
—D’entrada, si no sabem els nostres drets és encara molt més difícil posar-los en pràctica. Per mi el gran titular seria el dret d’autonomia i de consentiment informat. Es relaciona amb uns altres drets humans. De fet, els drets en l’àmbit sanitari es denominen drets de tercera generació fonamentals. Té a veure amb la integritat del propi cos, com decidim viure la nostra vida. Vivim en societats capitalistes, la llibertat s’entén en termes de consum, però la llibertat té a veure, per exemple, amb la manera com em relaciono amb el meu cos i la meva salut. Aleshores, principalment, jo tinc dret que m’informin de per què s’han proposat o no certes intervencions durant l’embaràs, el part i el postpart: què implica fer-les, quins possibles riscos tenen, quins beneficis tenen, què se n’espera, si tinc cap condició específica, incloent-hi l’opció de no fer res. I jo, amb tota aquesta informació, prenc decisions sobre què és més adient per mi.
—Això deu ser més complicat en moments de risc.
—No hi ha cap opció exempta de risc. Primer cal fer una diferenciació important entre risc abstracte o teòric. Això és una cosa de patologia contrastada, és a dir, tenim un diagnòstic d’aquesta patologia que duu associats uns riscos determinats. Amb tot el que tinguem a sobre la taula, prenem una sèrie de decisions. Totes les decisions poden tenir riscos i, com que la medicina no és una ciència exacta, es considera que cada persona ha de poder decidir amb quins riscos se sent més còmoda. Com que cada dona és diferent, i a més cada dona, a cada maternitat, pot viure un procés diferent –perquè no és igual si tenim experiència prèvia o no, si hem passat per una cesària o no, si hem tingut un part amb violència obstètrica o no, si he tingut pèrdues gestacionals o no–, doncs és lògic que potser en diferents moments necessitem tipus de cures diferents. I és important tenir present això i que el sistema estigui preparat per a acompanyar aquesta diversitat. Aquest per mi seria el dret més rellevant, el fet que tenim dret d’estar informades, que se’ns informi, que puguem decidir i què ens acompanyin aquestes decisions de manera amable.
—És a dir, que es respectin també les decisions que prens. Però a vegades et trobes hospitals que t’obliguen a seguir els seus protocols.
—Totalment, ho diu la llei, ho diuen diferents tractats i convenis internacionals com el Conveni d’Oviedo, ho diu la llei d’autonomia del pacient 41-2002 espanyola. Els protocols són un document organitzatiu o guia per als professionals, perquè ens trobem en hospitals molt grans on treballa molta gent diversa i s’intenta unificar criteris. Però, en qualsevol cas, els drets fonamentals de les dones sempre van per davant. I és en aquest moment que sovint ens infantilitzen: hi ha una pressuposició que no som racionals, que no decidim bé, etc.
—Aquí hi ha una relació desigual: l’embarassada, en una situació de vulnerabilitat, i el personal sanitari, en una posició d’autoritat.
—I és aquí on un s’adona que no es criminalitzen les mateixes opcions. Sovint les decisions que tiren més cap a un embaràs, part i postpart de baixa intervenció o des d’un qüestionament a la tecnificació són més qüestionades. Hi ha decisions que, precisament perquè qüestionen l’estructura o el punt de partida, molesten. I crec que és important de posar de manifest que no totes les decisions molesten de la mateixa manera.
—Quins drets més tenim? Ens podem negar a una intervenció?
—Òbviament, el dret del consentiment informat ha de contenir el dret de dir que no. Si jo no tingués dret a rebutjar la intervenció que se’m proposa estaríem davant un dret buit de contingut. La llei d’autonomia del pacient espanyola ens diu que podem atorgar el consentiment per representació. Vol dir que una altra persona, segurament un familiar nostre, atorgaria el consentiment si jo no estigués conscient, si estigués incapacitada, en alguna crisi psiquiàtrica aguda que no em permet estar connectada amb la realitat, o motius de salut pública que normalment tenen a veure amb infecció greu. Fora d’aquests supòsits, en teoria no es pot fer. A Espanya, que és un país que es presenta com a pro-drets, l’argument que s’utilitza és el bé del menor. Diuen que el fetus és un menor. I, precisament, la gran amenaça patriarcal sempre cap a les mares ha estat que els passi alguna cosa a les nostres criatures. Nosaltres som les primeres guardianes del seu benestar.
—Un altre dret que tenim i que està bé de saber-ho i ser-ne conscient és el d’estar acompanyades en tot moment.
—Sí, la qüestió de l’acompanyament sempre és un dret que em fa una mica de ràbia perquè no és legislat com a tal. En la qüestió de l’embaràs hem d’acudir també a instruments internacionals, per exemple resolucions de l’Organització Mundial de la Salut, que emet una sèrie de recomanacions. Em sembla boig que hàgim de tenir normes per a dir que s’ha de tractar la gent amb dignitat, sense discriminar ni aplicar violències. A l’anterior Carta de Drets i Deures del Pacient de Catalunya sí que es deia clarament que les persones usuàries podien anar acompanyades. Després es va fer una petita reforma en què això es va matisar, però efectivament tenim instruments per a sostenir clarament que una dona embarassada de part pot estar acompanyada. A més, és important saber que tot allò que no és prohibit, en teoria, és permès.
—Parlem del pla de part. Què és exactament i com funciona?
—Així com els protocols, d’acord amb la llei, no tenen validesa jurídica com a tal, els plans de part sí que entren dins del que la llei en diu “instruccions prèvies” o, en el cas de Catalunya, “voluntats anticipades”. És un document que funciona com un consentiment informat anticipat sobre el procés sanitari pel qual s’haurà de passar. Legalment és vinculant i s’hauria de seguir. Òbviament també te’n pots desdir. És per veure una mica què necessites i prestar una millor assistència.
—Per tant, no és un formulari que et donen des de l’hospital i que hagis d’omplir.
—No. Però t’explicaré una cosa: hi ha un article on s’explica que es van analitzar tots els plans de parts que proposen els mateixos centres i la conclusió va ser que són insuficients perquè van adreçats a les opcions amb les quals l’hospital se sent còmode.
—Com a professional, s’ha trobat dones a qui no els hi hagin respectat el pla de part o dones que hagin volgut portar a la justícia un cas de violència obstètrica o de part no respectat?
—Sí. És que al pla de part no s’hi dóna prou importància en l’àmbit d’operadors jurídics o operadors mèdics. Les necessitats de la dona i les sensacions s’acostumen a portar a un lloc molt subjectiu de “és que ella es va sentir maltractada i encara hauria d’estar agraïda”. És una manera de pensar patriarcal que s’ha de canviar de mica en mica.
—Com a advocada, heu portat algun cas de violència obstètrica?
—Sí, n’he portat i en porto bastants. Normalment, se centren en la mala o bona praxi, que això seria també un altre tema perquè de vegades costa explicar que, encara que hi hagi hagut bona praxi en l’àmbit clínic, es poden haver vulnerat els drets humans a una persona. Un dels casos més mediatitzats és el de la dona d’Oviedo que va voler donar a llum a casa i va acabar escortada per la policia, per ordre judicial de l’hospital, on va acabar parint per cesària sota anestèsia general.
—En l’àmbit legislatiu, què es considera violència obstètrica?
—Doncs, per exemple, a Catalunya es posa molt d’èmfasi en les intervencions justificades o injustificades però, sobretot, en el consentiment informat. És a dir, amb el fet que com a dona se’m prengui la capacitat de decidir sobre el meu cos, sobre la meva capacitat de prendre decisions en l’àmbit sexual i reproductiu. I aquí també hi entra l’avortament.
—De fet, volia saber quina és la vostra opinió sobre la darrera regulació de l’avortament voluntari.
—Han tornat al model anterior i també intenten solucionar el problema l’objectiu de consciència. S’ha eliminat el període de reflexió de tres dies i la majoria d’edat –de fet, la llei d’autonomia del pacient estableix que l’edat en l’àmbit sanitari per a atorgar consentiment o no acostuma a ser els setze anys. També intenta resoldre la qüestió de l’objectiu de consciència, que a mi em sembla bastant pervers, perquè sempre s’utilitza en contra dels drets fonamentals.
—Per acabar, m’agradaria que m’expliquéssiu una mica com heu viscut les vostres maternitats, també en relació amb tot això de què hem parlat: el respecte durant els processos d’embaràs, part i postpart.
—Vaig tenir una primera experiència d’embaràs, part i postpart bastant naïf. Jo pensava que els aspectes problemàtics eren, per exemple, fets com l’avortament. A més, la societat espera de mi que sigui mare; per tant, si estic embarassada, tot bé. El pare de les meves criatures és de Suècia i allà tenen un model totalment diferent del d’aquí i ho comprava molt. Al principi, fins i tot me’n reia que els suecs només tinguessin llevadores, que no tinguessin ginecòlegs, que només els fessin una eco… Però després resulta que totes parien superbé: sense cap instrumental, la majoria sense epidural… I, en canvi, aquí a Espanya tot eren fòrceps, induccions… Vaig acabar parint en un centre públic aquí a Barcelona, que era en aquell moment, fa nou anys, l’únic de dos que tenia protocol de part fisiològic. Va ser una merda. Vaig pensar: això era el millor que tenia el sistema per a mi i per a la meva filla? Doncs no m’ha agradat. I aleshores vaig entrar a Dona Llum i, en el segon embaràs, part i postpart ja vaig decidir donar a llum a casa amb una llevadora.
—A vegades passa que l’experiència del primer part influeix en la decisió de tenir més criatures o no.
—Sí, però com que a mi sempre tothom m’havia dit que no podria tenir-ne… Els metges em deien que no em quedaria embarassa pels meus ovaris poliquístics i, en canvi, em vaig quedar embarassada sense esperar-ho. Després també em van dir que no podria parir perquè tenia l’arc del pubis baix i, en canvi, vaig tenir un part vaginal d’una criatura de quatre quilos. Per tant, em vaig sentir guanyadora en molts sentits. Aleshores, amb vista al segon embaràs, tenia molt clar que volia un part domiciliari. Em vaig fer molt pocs controls, vaig fer-me només una analítica de sang per trimestre i una ecografia en tot l’embaràs. La resta estava bé i, per tant, no va caldre fer cap altra prova. I res, vaig donar a llum a casa el meu segon fill de cinc quilos a la setmana quaranta-dos.
