No tan sols hi ha en joc la feina dels treballadors d’À Punt

Si res no ho impedeix, un dia de final de maig, probablement el dijous més acostat al diumenge dia 28, o potser un altre dia, això tant se val, a À Punt hi haurà un debat entre els sis candidats a presidir la Generalitat. Ara, en aquests moments, és igual quan ho llegiu, hi ha un equip grandíssim de persones treballant en el debat, en la cobertura de la campanya, en el disseny del plató, en la distribució de recursos, en la imatge gràfica… En tot allò que representa la cobertura d’una campanya electoral en un mitjà públic que té taxada l’emissió dels continguts. Un mitjà que és escrutat, que cada dia ha de lliurar un full de càlcul amb el minutatge que ha dedicat a cada partit. Els partits polítics, fins i tot, es permeten el luxe de triar quin és l’acte central i quin han de cobrir més extensament els mitjans públics…

Potser és un poc llarga la introducció. Disculpeu. Tots aquests detalls són perquè el lector es faça una idea que una d’aquestes sis persones que participarà en el debat dels mitjans públics és el candidat de Vox, Carlos Flores Juberías, que fins fa molt poc era tertulià de la casa i cobrava cada volta que el citaven. Tant a la ràdio com a la televisió.

Quan entre en el Centre de Producció de Programes de Burjassot, un càmera l’enfocarà des que el cotxe travesse la tanca fins que baixe i camine per aquella rampa que fa costa avall. El rebrà la gent de producció, s’hauran contractat hostesses, baixarà el director general, potser també el president del consell rector. La directora d’informatius el saludarà amb un somriure i l’acompanyarà pel passadís que va a maquillatge i el càmera continuarà darrere seu. Possiblement, alguns periodistes d’À Punt, o gent de producció, haurà de donar conversa als assessors que acompanyaran Carlos Flores. Els haurà d’explicar la mecànica si no la recorden, perquè és possible que dies abans s’hauran reunit per a pactar els temes, els blocs, els minutatges i qui parlarà abans o després de qui.

Segurament, els assessors voldran veure el plató, el faristol, la il·luminació, i el regidor els acompanyarà.

Quan Carlos Flores arribe a maquillatge, dos o més estilistes tindran cura del pentinat, del color de la cara, li posaran uns mocadors de paper al voltant del coll de la camisa perquè no s’embrute amb les pólvores. Quan s’acabe aquest procés, el duran a un camerino, que és al mateix passadís de maquillatge. Hi trobarà aigua i potser uns sandvitxos i fruita preparada. I, en un moment determinat, entraran els responsables de so per a posar el micròfon al senyor Flores i comprovar que té piles, que funciona.

I a l’estudi tot l’equip de realització treballarà perquè el pla de Carlos Flores siga tan bo o tan dolent com els de la resta de candidats. Plans perfectes, enfocats, afavoridors. El seu camerino serà tan confortable com el de Ximo Puig, Héctor Illueca, Joan Baldoví, Carlos Mazón i Mamen Peris.

En algun lloc del control hi haurà uns quants treballadors que tindran compte dels cronòmetres de cada candidat perquè el senyor Carlos Flores no parle menys que cap altre candidat a la presidència de la Generalitat. Encara que diga inconveniències o mentides.

Quan s’acabe el debat, el senyor Carlos Flores i el seu seguici seran acompanyats per la mateixa gent de producció, auxiliars, una càmera que el seguirà… fins al cotxe. L’acomiadarà la direcció de la casa. O potser, abans, hauran preparat un espai perquè ell o el seu seguici faça declaracions a la premsa que seguirà el debat, perquè puga dir que l’ha guanyat.

Totes aquestes persones que aquell dia treballaran en el debat d’À Punt hauran fet la seua feina de manera professional. Engolint saliva. Sense demostrar cap emoció, cap preferència, cap animadversió.

També les que treballaran perquè la informació dels seus mítings siga correcta, les que la nit electoral seran a la seu on Vox vulga celebrar l’èxit, les que l’endemà aniran a la conferència de premsa de valoració, les que el dia 26 de juny aniran a les Corts per informar de com es constitueixen… Tota aquesta gent treballa en els mitjans de comunicació públics que Vox diu que vol tancar.

Aquesta situació descrita amb tant de detall és d’una perversió que solament la gent que creu molt en la democràcia pot suportar.

Hi ha la convenció que no s’ha de donar altaveu a un partit d’extrema dreta, que assenyala treballadors, que amenaça, que defensa postulats que no són democràtics, que voldria abolida l’autonomia i que trepitja la llengua perquè la voldria morta. Un partit que aprofita que una treballadora posa el micròfon en directe a la síndica d’aquest partit perquè la síndica diga a la treballadora que li tancarà el centre on treballa. Ana Vega, li diuen, va dir això a les Corts i va ser com si llançàs una escopinada a la periodista i al càmera, als quals no els va tremolar el pols. Van continuar fent la seua feina de donar veu a aquells que els la volen llevar a ells. A tots, en realitat.

Però no tan sols hi ha en joc la feina dels treballadors d’À Punt. À Punt és un servei públic. Té una llei de creació aprovada a les Corts Valencianes. Té un consell rector format per membres de l’arc parlamentari democràtic, per representants de la societat civil, per experts en mitjans. Té una direcció. Està sotmesa a l’escrutini constant de les Corts.

Com que s’ha de donar altaveu a Vox, ells se senten lliures i impunes d’insultar a tort i a dret. Omplen les xarxes de femta. Ningú no els respon i ells van fent gran i gran i llefiscós el seu espai. Cada vegada més. Cada vegada la diuen més grossa. Cada vegada contra més gent. Cada vegada són més perillosos perquè ningú no els contradiu res d’allò que ells afirmen amb rotunditat i traïdoria.

I així és com els treballadors dels mitjans públics queden al ras, a la intempèrie. Aixoplugats solament, i tanta sort!, per la Unió de Periodistes primer i, tímidament, per alguna veu que els defensa tot esperant l’empara vigorosa de les Corts o de la direcció de la casa, per exemple.