05.03.2018 - 22:00
D’herois i traïdors és el títol del llibre sobre el procés català escrit per l’ex-conseller Santi Vila. Vila, autoproclamat centrista i moderat, el presentarà demà a Barcelona al costat de Màrius Carol, director de La Vanguardia. Ha estat escrit originalment en llengua castellana, però l’editorial en presenta també una edició en català, en traducció de Núria Parés. L’obra, de poc més de dues-centes planes, presenta un repàs cronològic dels darrers mesos del procés vist per un home que s’identifica amb aquesta frase: ‘Ni DUI ni 155’. Hi explica les reunions entorn del primer d’octubre, el pas per la presó, la sortida i les tenses relacions actuals. També hi explica que un dia abans de la DUI el president Puigdemont es va trobar sense garanties de Rajoy que el 155 es deixaria d’aplicar en canvi de no fer la declaració d’independència (Vila era un dels homes que estava en contacte amb Urkullu i més negociadors que volien convocar eleccions).
Al llibre, hi explica des de detalls anecdòtics (diu que va estudiar al Cervató, de Granollers, com Albert Rivera) fins a llargs perfils de Puigdemont i Junqueras; o dades no sabudes fins ara, com la seva proposta, no acceptada, de ser el cap de gabinet de Puigdemont. Diu que descarta de tornar a la política i ara per ara pensa a dedicar-se professionalment a la gerència d’Aigües de Banyoles, on treballa. Tanmateix, no pot evitar de fer una proposta de solució a l’atzucac actual: que surtin els presos, que s’aixequi el 155, que els independentistes renunciïn a la via unilateral i que es pugui votar una reforma de la constitució. I si els catalans no accepten la reforma, donar-hi una sortida política.
VilaWeb ofereix avui un resum i un extracte d’aquesta obra de Santi Vila, que ell mateix ha definit així: ‘És terapèutic, reparador i justificatiu per a mi, i útil per a la interpretació del que ha passat i el que ha de venir en els pròxims anys per al conjunt de la ciutadania.’ Ací teniu Santi Vila explicat per Santi Vila (entre parèntesis, la pàgina d’on surt la cita):
Extractes
(1) «No està clar si hi ha cent motius per ser independentista o si n’hi ha cent a favor de l’entesa i contra la secessió.»
(15) «Sempre vaig estar compromès, en públic i en privat, amb la idea de Catalunya com a nació, amb el seu dret irrenunciable a decidir, però també amb la necessitat de respectar l’ordenament constitucional i de confiar de manera incombustible en la via reformista com a únic camí transitable per als autèntics demòcrates.»
(22)«[Sobre les acusacions de traïdor] El motiu? En aquest cas, haver defensat fins a l’últim minut la insuficient legitimitat democràtica per dur a terme una declaració d’independència de Catalunya després de l’1 d’octubre, la necessitat de posar fi a la dinàmica d’hostilitats amb el govern d’Espanya i de buscar, per fi, l’alto el foc, és a dir, l’inici d’un diàleg franc i honest. Ah! I també per haver admès en públic que, més enllà de permetre que es redactessin informes i s’organitzessin dinars de reflexió i anàlisi, al govern de la Generalitat no vam treballar en la preparació d’una nova república per a l’endemà de l’eventual declaració d’independència de Catalunya. No ho vam fer perquè, amb alguna excepció, en general estàvem convençuts que totes les iniciatives de mobilització que s’havien emprès, si finalment tenien èxit, en el millor dels casos servirien per aconseguir un referèndum ajustat a dret o, com a mínim, l’inici d’un nou període reformista per a Catalunya i per al conjunt d’Espanya. Així doncs, per aquests motius sóc traïdor? Boc expiatori, com a molt, tal com ho ha descrit lúcidament Jordi Amat.»
(26) «El que sí que em turmenta i em rosega com a demòcrata, la pàgina més negra del meu currículum com a ciutadà i com a servidor públic, és el fet d’haver presenciat la sessió plenària del 7 de setembre del 2017 al Parlament de Catalunya, la que va aprovar la forassenyada llei de desconnexió, i no haver dimitit en aquell moment. (…) Sí que em sento orgullós, en canvi, d’haver participat activament en la mobilització política de l’1 d’octubre. Convençuts que no estàvem fent res il·lícit —recordem que el 2005 el Congrés va suprimir com a acte punible penalment la convocatòria de referèndums—, milions de ciutadans catalans vam sortir a votar, convençuts que era un dret individual i col·lectiu irrenunciable, i que si algú el volia qüestionar era un deure cívic defensar-lo.»
(41) «Sobre la fredor de les relacions entre els dos governs, és aclaridor i trist constatar que Puigdemont i Rajoy es van intercanviar per primera vegada els números de telèfon mòbil personals arran dels atemptats a Barcelona i a Cambrils del 17 d’agost del 2017.»
(44) «El que va passar a la reunió de l’Executiu d’aquell dimarts 24 d’octubre i a la següent del dimecres 25 a la nit, més o menys ja s’ha explicat i és a les hemeroteques. Per a mi, potser la diferència més notable entre les dues reunions va ser que, així com en la primera els consellers d’ERC —amb l’excepció d’Oriol Junqueras, sempre caut— van donar a conèixer les seves opinions i els seus dubtes sobre si la millor opció era la DUI o la convocatòria d’eleccions, en la segona, aquests dubtes i matisos van desaparèixer i la veu cantant dels republicans va quedar a les mans de Marta Rovira, que, igual que Robert Redford va retreure a Barbra Streisand a Tal com érem, també és una dona intensa, irascible i fanatitzada, tal com s’ha pogut comprovar més tard a través de les seves contundents declaracions públiques, poc inclinada als dubtes i als matisos, i encara menys a l’ús de la moderació com a guia. […] Perfils com el del conseller Carles Mundó o el de la consellera Dolors Bassa van destacar per practicar un racionalisme i una ponderació gens extrapolables sense més ni més a la resta de consellers alguns dels quals, paradoxalment, havien gaudit del seu escó pràcticament des de l’adolescència, gràcies al vot de ciutadans centristes. També van destacar pel seu tarannà sensat els consellers Joaquim Forn i Meritxell Borràs, patriotes de pedra picada però que, potser precisament per aquest motiu, van tenir moltes dificultats per treure’s de sobre la pressió del seu entorn més personal, molt nacionalista i polititzat.»
(55) [Sobre la reunió del dia 26 d’octubre, quan va anar de poc que no es convoquen eleccions.] «El president Puigdemont no va tenir en cap moment ni la certesa ni les garanties absolutes que, encara que convoqués eleccions, Rajoy no aplicaria el 155.»
(69) [En sortint de la presó] «A la porta del centre, com a les pel·lícules de perdedors, m’esperaven només en Javier, el meu nòvio, i la Leticia, advocada del despatx d’en Pau Molins. A pocs metres, una allau de periodistes que estaven ansiosos per fer-me preguntes. Ningú d’Òmnium Cultural ni de l’ANC van sentir durant aquelles primeres hores la necessitat de transmetre’m el seu afecte, i fins a dia d’avui no han sentit la necessitat d’interessar-se pel meu estat d’ànim o de salut.»
(74) «Amb l’excepció dels polítics de Girona –la meva circumscripció electoral històrica–, amb qui he continuat mantenint llaços afectius sòlids; de Xavier Trias, sempre un senyor de Barcelona; d’Artur Mas, Marta Pascal i David Bonvehí, bons coneixedors de com s’havien desenvolupat els esdeveniments i per tant empàtics amb les meves decisions, i de comptats amics personals, la veritat és que en general, el distanciament amb molts dels meus antics col·laboradors i companys va ser ensordidor i trist.»
(80) [Santi Vila fa una conferència a Madrid poc després d’haver sortit de la presó] «Poc sensibles als meus arguments –més d’un devia pensar que si jo era el moderat, estàvem arreglats–, Meritxell Batet no va pas tenir més sort, ja que el públic la va escridassar per defensar que l’escola catalana no adoctrina els nens. En canvi, Francesc de Carreras i Juan Carlos Girauta van tenir des del primer minut el suport i els aplaudiments de l’auditori. Va ser especialment feridor el moment en què, Girauta grollerament i Carreras d’una manera més refinada però igualment despietada, van confessar sense vergonya que estaven molt contents que per fi els exconsellers del govern fossin a la presó. Els aplaudiments del públic em van glaçar l’ànima.»
(84) [Perfil de Carles Puigdemont.] «Carles Puigdemont, per la seva banda, m’ha semblat sempre un bon home d’Amer, tossut, honest i independentista de sèrie, que passava per allà i els esdeveniments el van arrossegar. Recordo que, en més d’una ocasió extrema, quan els sectors més moderats del partit l’atiàvem mirant d’acostar-lo cap a les nostres tesis, ell es defensava, i no sense part de raó, dient: «Per què em vau venir a buscar? Tots sabíeu qui sóc i com penso!»
(86) [Perfil d’Oriol Junqueras] «Entre l’empresariat sobiranista català, encara no s’ha arribat a comprendre com […] el líder que encara a les últimes hores prèvies a la declaració d’independència va demanar ajuda a empresaris independentistes per “fer entrar en raó Puigdemont”, que aquest home, doncs, arribat el moment clau, arribat el moment de fer costat i d’ajudar el president a persuadir els seus sobre la necessitat de convocar eleccions i no seguir el camí unilateral, pogués fallar-li d’una manera tan estrepitosa. Tot i els dies i dies de converses amb ell, encara ara tinc dubtes sobre qui és realment Oriol Junqueras i quin és el seu projecte personal i polític per a Catalunya.»
(96) [Eleccions del 21-D] «La victòria inequívoca de Cs a les deu ciutats més importants de Catalunya, a les circumscripcions de Barcelona i Tarragona, confirmava certament que la base de l’independentisme és rural i comarcal, però també que en els contextos metropolitans, tradicionalment feus socialistes, els partits convencionals continuen tenint el problema del relleu generacional i de la falta de credibilitat davant els ciutadans nascuts a par- tir dels anys setanta. La victòria del 21-D d’Arrimadas va ser una humiliació en tota regla per al sobiranisme, però també per als partits Socialista i Popular.»
(97) «La legislatura sorgida de les eleccions del 21-D no ha de ser la de la ratificació, sinó la de la rectificació. Rectificació urgent de l’immobilisme del PP, però també de qualsevol temptació unilateral del sobiranisme.»
(99) [Què votar a les eleccions del 21-D?] «Estimat E., és una pregunta ben difícil de respondre, la que em formula. Guiats per la raó, segurament el més lògic seria castigar tots els partits amb un vot en blanc. Guiats pel sentiment, a mi em costa oblidar que un bon home, casat i amb dues filles, sigui a Brussel·les, pendent de ser detingut quan torni a Catalunya. Vostè ha fet una carrera sòlida i honorable, reconeguda per molta gent. Segur que sabrà mesurar el més convenient.»
(117) «La veritat és que, almenys a partir del segle XVI, sempre que l’Estat espanyol (ja sigui en la forma primigènia de monarquia hispànica o d’estat liberal) ha tingut dificultats financeres o de cohesió social, el recurs de la catalanofòbia ha estat un valor segur.»
(119) «No puc deixar de pensar, com els rockers d’Extremoduro, que “las banderas de mi casa son la ropa tendía”, les mateixes que onegen en el Trastevere romà i als balcons de la Barceloneta, unes banderes, aquestes sí, realment motivadores, símbol inequívoc i universal d’humanitat, de vida. La resta, són pretextos barroers per a polítics de tercera, incapaços de mobilitzar raons, sentiments i emocions per causes realment nobles.»
(165) «Els Jordis van a la presó. Si els moderats pintem poc a Barcelona, crec que a Madrid encara hi pinten menys.»
(167) «Hi va haver fins a deu finestres d’oportunitat perquè la moderació superés el maximalisme. Però no se’n va aprofitar cap. Al final, el nostre àngel de la guarda, exhaust, va demanar un canvi de destinació. I es va perdre tot. Bé, tot no. La victòria electoral en vots i en escons d’Arrimadas va hissar de nou la bandera de la Catalunya que es vol diversa, que no és uniforme. Per la seva banda, la victòria moral de Puigdemont des de Brussel·les, amb el seu meritori segon lloc, suficient per revalidar la majoria independentista amb el suport d’ERC i de la CUP, va salvar la dignitat de l’espai sobiranista, irritat i mobilitzat de nou davant de tanta humiliació gratuïta.»
(173) «Així doncs, la crisi catalana ha de ser vista com una oportunitat i no com una amenaça. El malestar de milions de ciutadans de Catalunya respecte a Espanya hauria de ser el catalitzador d’un nou projecte espanyol integrador i estimulant.»
(175) «Espanya s’ha de llançar a viure un nou moment fundacional. Els catalans han de poder votar la seva disposició a participar-hi, i si ho accepten, s’han d’implicar en el projecte espanyol, deixant enrere, per fi, els vells complexos pujolistes. I si tal com ha assenyalat amb honestedat Antón Costas (El final del desconcierto, Península, 2017), gens sospitós d’independentista, però sí de radical demòcrata, el projecte reformista malgrat tot és rebutjat pels catalans, el principi democràtic de la Constitució del 1978 obligarà els poders públics a buscar vies legals per poder satisfer aquesta demanda. No hi ha altre remei.»
(187) «És sens dubte paradoxal que, a Catalunya, just quan més s’ha volgut ressaltar el que ens separava de la resta dels espanyols, és precisament quan més ens hi hem assemblat, a ells, o al tòpic difós sobre ells.»
(190) «Com el Càndid de Voltaire, tot sembla que em condueixi al retir que comporta el cultiu del meu hort, acompanyat de la meva gent, els meus llibres i les meves modestes, tot i que per a mi motivadores, inquietuds i curiositats intel·lectuals. Devot de Jaime Gil, potser no em queda cap altre remei que seguir els seus mateixos passos, descrits en el seu De vita beata. […] He reprès les meves classes com a professor d’Història a la Universitat, a Barcelona i, com els gossos ferits després d’una intensa cacera, em recupero, entre els meus, en pau, lluny de la pesada notorietat que m’imposaven les meves antigues responsabilitats. De vegades, a la nit, a casa, la meva mirada es perd i es deixa atrapar per la nostàlgia del que un dia va ser guerrer.»
