Aquestes són les deu qüestions clau que marcaran l’agenda internacional el 2022, segons el CIDOB

El Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB) ha presentat avui l’informe “El món el 2022: deu temes que marcaran l’agenda internacional“, en què es presenten les deu qüestions clau que condicionaran, segons l’entitat, l’actualitat política nacional i internacional al llarg de l’any vinent. El document ha estat coordinat pel doctor i investigador sènior del CIDOB Eduard Soler i Lecha, i compta amb les aportacions d’una quarantena d’experts en l’àmbit de la ciència política i les relacions internacionals.

Recuperació econòmica

L’esclat de la pandèmia propicià, en qüestió de setmanes, el daltabaix econòmic més gran que ha tingut mai el món en un context no bèl·lic: al pic de la pandèmia, més de vuitanta milions de persones van deixar el mercat laboral, i el PIB global es va desplomar més de quatre punts l’any 2020.

Tanmateix, l’avenç de la campanya de vaccinació i la implantació d’ambiciosos programes d’estímul econòmic en molts països afavoreix la recuperació de l’economia mundial. El temor, ara per ara, és que aquesta recuperació siguin en forma de K; és a dir, que beneficiï certs països, territoris i grups socioeconòmics però no uns altres. Fins ara, segons que diu el document, el món ha evitat “el drama econòmic i social” gràcies a mesures de suport a sectors especialment vulnerables, una política fiscal i monetària expansiva i plans d’estímul que no han tingut el mateix pes a tot arreu, però no hi ha cap garantia que aquestes mesures extraordinàries continuïn el 2022, quan es deixin enrere els pitjors moments de la crisi.

És una possibilitat especialment preocupant perquè els punts de partida entre països com ara els Estats Units i la Xina i països com el Brasil i fins i tot la majoria de països europeus són molt diferents i si, les tendències actuals es mantenen, aquesta bretxa podria aprofundir-se l’any vinent. Una cosa similar passa a escala intranacional: les dades d’enguany indiquen que la incipient recuperació postpandèmica no s’ha repartit de manera igualitària, sinó que ha beneficiat desproporcionadament més els rics que no pas els pobres, i ha ampliat així les desigualtats existents. “La pandèmia agreuja descontentaments previs”, sentencia l’informe, i la reacció de les autoritats –nacionals i mundials– l’any vinent serà clau a l’hora de determinar si aquest desencantament social guanya terreny o no.

Tensió geopolítica

Un altre aspecte que pot determinar el curs de la recuperació mundial són els alts i baixos en les relacions diplomàtiques entre les grans potències. Enguany, la relació entre els Estats Units i la Xina s’ha consolidat definitivament “com la rivalitat estructuradora del sistema internacional”. El focus d’atenció del distanciament xinès-americà aquest 2022 serà Taiwan, independent de la Xina però històricament reclamada per Pequín, que darrerament ha avivat les flames d’un hipotètic conflicte amb els Estats Units sobre la sobirania de l’illa. La signatura de l’acord de seguretat AUKUS entre Austràlia i el Renge Unit no fa més que augmentar el risc d’erupció bèl·lica a l’Indopacífic, regió que es preveu clau per a la seguretat mundial en la dècada vinent.

En paral·lel, preocupa el risc d’escalada militar a Ucraïna, sobretot arran del desplegament, a final d’enguany, de més de 100.000 soldats russos a la frontera est del país, en una maniobra que els Estats Units ha condemnat enèrgicament. Més tensions de caràcter regional, com ara els conflictes oberts entre la Xina i l’Índia i Algèria i el Marroc, amenacen també de marcar l’actualitat internacional el 2022.

Tanmateix, l’informe destaca també la perspectiva d’oportunitats de distensió a escala mundial l’any vinent, si bé reconeix que seran menys que no pas les potencials fonts de conflicte. Els experts assenyalen, en particular, l’avenç en les negociacions multilaterals sobre el programa nuclear iranià, o bé el desglaç en la relació entre Aràbia Saudita i l’Iran, que durant anys ha estat un dels grans focus de conflicte i tensió diplomàtica i militar a l’Orient Mitjà. “En un any d’alt voltatge geopolític, i amb pressió alcista sobre els preus de l’energia, la consolidació, o no, d’aquesta fase de distensió al voltant de l’estret d’Ormuz és determinant”, diu l’informe.

L’augment de preus

Una altra incògnita serà la fluctuació en els preus, després d’un lustre en què la inflació ha començat a treure el cap després d’un llarg període d’irrellevància. Així, el temor és que l’espiral inflacionista o, fins i tot, episodis d’escassetat comprometin la recuperació econòmica, ara que tots hem comprovat que l’arrancada de l’engranatge productiu i logístic mundial és més àrdua que no s’esperava.

Hi ha, com bé assenyala el document, moltes causes rere l’augment general dels preus, però el factor que té una càrrega geopolítica més alta és l’alça dels preus de l’energia, que el Banc Mundial preveu que es mantingui almenys durant tot l’hivern. Si bé l’esperança és que els preus en descendeixin a partir de la primavera, el grau d’incertesa sobre la qüestió és molt gran. Per als països rics, això podria comportar, bàsicament, un augment de la inflació, però per als països pobres, l’impacte en podria ser encara més substantiu, atès que podria implicar dificultats de subministrament energètic i fins i tot alimentari a causa que l’augment dels preus del gas natural encareix la producció de fertilitzants, que són productes crucials per a la producció alimentària.

Salut

Els avenços en la immunització de la població mundial contra el coronavirus i la possible aparició de nous tractaments seran els principals factors que marcaran l’agenda internacional en matèria de salut l’any vinent i fins i tot dictaminaran l’actualitat política i econòmica. Preocupa especialment, en aquest sentit, el sorgiment de noves variants del virus més contagioses, més letals i resistents als vaccins, tal com ja ha passat a final d’aquest 2021 amb l’aparició de la variant òmicron. Aquest risc serà encara més alt si els països desenvolupats continuen acaparant l’oferta mundial de vaccins, tal com han fet fins ara. Perquè, com bé recorda el document, “si persisteixen àmplies bosses de població mundial sense vacunar, augmenta la possibilitat que aquesta mena de situacions siguin recurrents”.

L’augment de la capacitat de producció mundial de vaccins, com també el progressiu avenç en la campanya d’immunització als països pobres, haurien de contribuir a dissuadir, almenys en part, aquests temors. Així i tot, la resistència generalitzada a vaccinar-se en aquells països que sí que tenen vaccins, com és el cas de molts països a Europa de l’est, podria mantenir viva aquesta amenaça encara que la vaccinació avanci a bon ritme a la resta del planeta.

Les pors ciutadanes

“La por a la pandèmia no ha desaparegut”, diuen els autors de l’informe, “però ha de compartir protagonisme amb uns altres temors”. N’hi ha de conjunturals, com ara l’escassetat de certs productes i matèries primeres i la disrupció de les cadenes de subministraments, però també en trobem de permanents, com ara la por a les repercussions –com més va més evidents i tangibles– del canvi climàtic i el descontentament polític d’un gruix important de la població, fruit de dècades d’oblit per part de les classes dirigents.

També preocupa que les mesures de control pandèmic puguin ser usades com a pretext per a ampliar la bretxa en matèria de respecte dels drets humans, com bé han denunciat organitzacions com Amnistia Internacional i Humans Rights Watch.

Tots aquests temors seran, sense dubte, alimentats per aquells que les “instrumentalitzen políticament” i “l’aprofiten econòmicament”. Aquestes pràctiques i els seus efectes per a la cohesió seran, sense cap mena de dubte, una de les qüestions centrals de l’actualitat política al món el 2022. Això podria fer créixer –encara més– els nivells de desconfiança ciutadana en les institucions, i de retruc augmentar el rebuig social a la campanya de vaccinació. A escala més general, tots aquests desenvolupaments podrien “donar ales al populisme, al racisme i als discursos d’odi” i “augmentar tant el sentiment de vulnerabilitat com les actituds conservadores dels qui temen perdre privilegis”. Aquest còctel de “pors legítimes i la utilització partidista que se’n fa” tensa, en última instància els sistemes democràtics, especialment les democràcies liberals, però també aquells països que eren immersos en transicions polítiques. Destaca, per exemple, el cas de Tunísia –fins ara un cas d’èxit de democratització– que enguany ha sucumbit a un important retrocés en matèria de drets i llibertats arran d’una forta onada de protestes causades, en part, per la gestió de la pandèmia al país.

Els lideratges

És clar, doncs, que el 2022 serà un any marcat per totes aquestes pors, que deriven de les diverses transicions, de caràcter eminentment estructural, que el món encara, sigui en l’àmbit climàtic, l’àmbit digital o l’àmbit social. Segons l’informe, l’any vinent aquests factors es manifestaran en dos àmbits diferents; per una banda, la valoració envers la gestió de la pandèmia que els ciutadans puguin fer a les urnes, i per una altra, la mena d’idees, persones i models que originen més credibilitat per a conduir la postpandèmia.

El 2022 serà un any de gran rebombori electoral; previsiblement, també serà un any en què els règims autoritaris del planeta lluitaran per a consolidar el seu poder dins i fora de les fronteres. Serà particularment interessant la concurrència a les urnes d’uns quants dirigents d’orientació netament ultradretana, com també de diversos candidats que poden encasellar-se en aquest espai polític. Destaquen, a Europa, les eleccions que decidiran el futur polític de Viktor Orbán (Hongria) i Janez Jansa (Eslovènia), com també la irrupció de l’extremista Éric Zemmour als sondatges de les presidencials franceses. A Amèrica, l’atenció mundial se centrarà en el Brasil, on Jair Bolsonaro cercarà de ser reelegit contra l’ex-president Lula de Silva, que de moment és el clar favorit en els sondatges. També destacaran les eleccions legislatives als Estats Units, en què el Partit Republicà –que ha perdut Trump però manté l’abrasiu to extremista que caracteritzà el periple presidencial del magnat immobiliari– podria obtenir grans resultats a les eleccions del novembre, en què es decidirà el control de totes dues cambres del congrés nord-americà.

Innovació

Per a bé o per a mal, la pandèmia “ha comportat una reavaluació, ja veurem si passatgera, de les prioritats de les administracions públiques i les societats”. Així, les mesures imposades per a afrontar-la han accelerat els processos de transformació econòmica i social, i han causat un canvi en l’àmbit de la mobilitat, el consum i el processament de la informació. En cas que es mantingui, aquesta tendència podria potenciar solucions als envits socials i científics que marcaran els anys vinents.

Més enllà de la innovació i recerca en salut, enormement potenciada arran de la pandèmia, l’àmbit ambiental serà també un dels grans eixos centrals d’aquest nou paradigma. Previsiblement, l’any 2022 augmentarà la pressió sobre les comunitats científiques, les empreses i les administracions públiques per a trobar solucions innovadores a la crisi climàtica, cosa que inclou la recerca en tecnologies avançades per a disminuir les emissions associades a l’ús de l’energia o bé opcions per a descarbonitzar les indústries amb gran intensitat d’energia.

Si bé l’any vinent el debat en matèria energètica continuarà focalitzat en l’escassetat i la instrumentalització geopolítica de les energies fòssils, a llarg termini caldrà també parar atenció als recursos minerals, que seran claus per a la transició energètica –en tant que indispensables en la construcció d’aerogeneradors, bateries i plaques fotovoltaiques.

En un pla menys material, és probable que el concepte de les “transicions bessones”, és a dir, verda i digital, guanyi rodatge. Serà particularment important la intersecció entre els processos de digitalització de l’economia i la necessitat de finançar els programes d’estímul postpandèmics per tal de pal·liar les creixents desigualtats esmentades anteriorment. Caldrà veure, tanmateix, si el debat públic sobre la justícia fiscal i l’assumpció de responsabilitats per part dels multimilionaris que s’ha encetat enguany s’intensificarà o bé anirà retrocedint en importància mediàtica i política. Cal mencionar, també, si l’actual tendència a la transformació dels mercats laborals i els models productius, tal com hem comprovat aquest any amb fenòmens com “la gran dimissió”, ens duran a noves solucions polítiques més adequades als temps que corren, en un moment en què l’obsolescència dels models de producció i consum vigents és especialment aguda.

Mobilitat

La mobilitat serà, també, un dels grans punts a l’agenda del 2022. El CIDOB en destaca uns quants fenòmens. Primerament, el 2022 hauria d’ésser el gran any de la recuperació de la mobilitat internacional, que deixi enrere les traves pandèmiques als desplaçaments transfronterers. Tanmateix, aquesta recuperació anirà estretament lligada a l’evolució de la situació pandèmica, encara incerta.

En segon lloc, és possible que les mesures imposades per a contenir la pandèmia facin créixer la quantitat de gent disposada a emigrar –cosa que es coneix com a push factor, o factor d’expulsió–; i si la tendència actual es manté, la xifra de desplaçats podria superar els cent milions durant l’any que ve.

En tercer lloc, podria ésser que l’augment de la demanda laboral en la majoria d’economies desenvolupades –sobretot en sectors com ara la sanitat o el transport– augmenti les pressions econòmiques per a ampliar les vies legals d’emigració, si bé els beneficiaris d’aquestes hipotètiques transformacions serien immigrants altament qualificats que no sempre coincideixen amb el perfil de migrant que arriba a les fronteres dels països industrialitzats.

Finalment, cal remarcar els processos d’emulació i aprenentatge en la utilització política de les migracions. Les fronteres europees s’han convertit en “el laboratori en què diversos països proven on són els límits per exercir pressió sobre la UE tot fent servir la por o el rebuig social a l’arribada d’immigrants, sabent que aquest és un dels mecanismes més efectius per erosionar governs i alterar prioritats”. És el cas, sense anar més lluny, dels enclavaments fronterers espanyols amb el Marroc.

Crisis humanitàries

És ben sabut que la pandèmia va fer créixer considerablement les necessitats humanitàries al món, bé exacerbant-ne d’existents, bé creant-ne de noves. Així, les Nacions Unides calculen que, en els dos anys que ha durat la pandèmia, la xifra de persones que necessita ajut humanitari ha crescut de cent seixanta-set milions de persones a dos-cents trenta-cinc.

L’infrafinançament als països de renda baixa i la inflació són alguns dels elements que podrien empitjorar una situació ja complicada de mena, com és el ràpid i sostingut augment dels preus dels aliments bàsics. És una situació que podria assolir “nivells catastròfics sense precedents” l’any vinent.

A aquesta circumstància conjuntural se li han d’afegir tendències estructurals com ara “la reemergència de conflictes congelats i la intensificació dels desastres naturals i la destrucció d’hàbitats i mitjans de vida”, que previsiblement augmentaran la xifra de desplaçats forçosos i, consegüentment, de crisis humanitàries al planeta.

Així, no solament podríem assistir a la intensificació de crisis humanitàries ja existents, com per exemple a l’Afganistan, el Iemen i Haití, sinó també l’aparició de noves crisis humanitàries en països que, ara per ara, no són en conflicte. Preocupa en particular el cas del Líban, que és en una crisi socio-econòmica que el Banc Mundial ha qualificat d’una de les pitjors al planeta.

Emergència climàtica

En pocs moments de la història ha estat tan evident que les solucions unilaterals als problemes mundials no funcionen com en temps de pandèmia. La cimera climàtica de Glasgow (COP26), se saldà, tanmateix, amb un balanç ple de clarobscurs. Més enllà dels compromisos vagues de reducció d’emissions per part de països com ara l’Índia i el retorn dels Estats Units a la mesa de negociació, un dels grans objectius de la cimera –eliminar l’ús de l’energia del carbó– no fou assolit, essent substituït a l’últim moment per una “reducció progressiva” arran de les pressions de l’Índia.

No tot són males notícies, per descomptat: el pacte de Glasgow ratificarà, almenys, els compromisos climàtics contrets en l’Acord de París, i se’n monitorarà el compliment país per país. També hi augmentaren les promeses d’ajuda financera als països més pobres, si bé les quantitats promeses continuen molt per sota que no seria necessari. Tanmateix, la gran majoria de plans de descarbonització i ajuda financera continuen essent a mitjà termini, i l’any vinent es veurà si es fa un tomb, per ara improbable, cap a mesures ambicioses a curt termini.

És previsible que en aquesta mena de debats continuï aflorant l’any vinent el concepte de justícia climàtica, pel qual els països en vies de desenvolupament reclamen a les economies industrialitzades –responsables principals de la gran majoria d’emissions a escala històrica– en financin l’adaptació als efectes del canvi climàtic i la transició cap a un paradigma descarbonitzat –més enllà de limitar-se a insistir, tal com fan els països occidentals, que la transició energètica no agreugi les desigualtats internes.

La finestra d’oportunitat per a “fer els deures” en matèria climàtica és com més va més breu, abans no sigui massa tard. “El principal risc és que, davant la necessitat d’una resposta col·lectiva, les percepcions i els interessos difereixin prou per a impedir que aquesta estigui a l’altura.” Això val per la lluita pel canvi climàtic, és clar, però també per a la recuperació econòmica, la innovació científica o la mobilitat, entre més qüestions. En tots aquests fronts, serà imperatiu de demostrar, aquest 2022 vinent, que “s’ha après alguna cosa i que el sentiment d’urgència es trasllada del discurs a l’acció”. Així ho creu el CIDOB, si més no.