15.12.2023 - 21:40
Nadal se sol associar amb pau i amb bones intencions, uns propòsits que no es pot pas dir que es compleixin de manera general, sobretot si pensem en les guerres, que ara i adés castiguen algun racó del planeta.
Enguany tothom té present la guerra ben viva a Gaza i també la d’Ucraïna, que fa més temps que dura. Per això aquest Nadal i aquest tombant d’any és escaient de desempolsar texts que els nostres poetes han escrit contra la guerra i a favor de la pau.
N’hem fet una tria, no tan sols de poetes en sentit propi, sinó també d’alguns cantants, que han sabut crear himnes perquè esdevinguessin populars. Darrere d’alguns poemes, hi trobareu un vídeo en què és cantat.
La hipocresia
1. Miquel Martí i Pol: “Torna Nadal”
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929 – Vic, Osona, 2003), un dels poetes més populars de tots els temps, va escriure versos de Nadal i també va escriure versos pacifistes. Heus ací una barreja: un breu poema de Nadal que no ens parla pas d’alegria i escalf, sinó d’hipocresia, d’aquella hipocresia que ens fa proferir mots bonics de pau mentre ens acluquem d’ulls a la guerra. “Torna Nadal” és del llibre Per preservar la veu, publicat el 1985.
L’arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l’aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?
Les guerres maleïdes
2. Ovidi Montllor: “Dos anònims”
Dos poemes anònims, “Al damunt de la tomba” i “L’enramada”, van servir a Ovidi Montllor (Alcoi, 1942 – Barcelona, 1995) per a confegir un text que va musicar amb el títol “Dos anònims”. La cançó es va publicar el 1978 dins el disc Bon vent… i barca nova! És un cant contundent contra les “maleïdes guerres i aquell qui les va fer” i també contra la injustícia social.
Al damunt de la tomba
hi ha nat un taronger
i a la branca més alta
hi canta l’esparver,
que diu en son llenguatge
sempre de cara al vent:
“Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer.”
Ja m’agafen i me’n lliguen
i em porten a la presó
—Senyor batlle, senyor batlle,
per què em porta a la presó?
—A la presó no t’hi porto
ni per lladre ni traïdor,
sinó perquè vull que em digues
d’on has tretes tantes flors.
—Senyor batlle, les he tretes
de les penes del meu cor.
Al damunt de la tomba
hi ha nat un taronger
i a la branca més alta
hi canta l’esparver,
que diu en son llenguatge
sempre de cara al vent:
“Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer.”
3. Marc Granell: “La guerra”
Quan el poeta Marc Granell (València, 1953) va publicar aquest poema –en el llibre La lluna que riu i altres poemes– era el 1999, un any carregat de conflictes (el Congo, Kossove, Timor Oriental, Guinea-Bissau…). Amb una expressió simple, Granell ens tramet un missatge clar i punyent: “La guerra és inútil,/ mai no apanya res./ Tot ho arrasa i mata,/ tot ho destrueix.”
La guerra és inútil,
mai no apanya res.
Qui pensa que hi guanya
també n’ix perdent.
La guerra és tan sols
la forma cruel
que té d’augmentar
qui mana el poder.
Els pobles no hi guanyen
jamai res de res.
Encara que hi vencen,
sempre ixen perdent.
D’ella només trauen
una cosa en net:
ferides, misèria
gana i patiment.
La guerra és inútil,
mai no apanya res.
Tot ho arrasa i mata,
tot ho destrueix.
La guerra és inútil,
mai no apanya res.
Tot ho arrasa i mata,
tot ho destrueix.
4. Lluís Llach: “Cançó sense nom”
Era el gener del 1976 i feia dos mesos, encara no, que el dictador Francisco Franco s’havia mort, al llit. Lluís Llach (Girona, 1948) acumulava gairebé un any de prohibicions, però finalment, els dies 15, 16 i 17 d’aquell gener féu tres concerts al Palau dels Esports de Barcelona, uns concerts que van esdevenir un clam. I és en aquest context que estrenà la “Cançó sense nom”, un himne que molts van entendre adreçat a Franco o al franquisme, però que avui pot anar dedicat a Putin, a Netanyahu, a…
On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble?
On vas amb la vergonya per galó,
i en el fusell hi duus la por,
que apuntes al meu poble?
On vas quan ja l’infant
no vol jugar
perquè el carrer
vessa de sang
i ets tu qui l’omples?
On vas quan ja l’infant
no pot mirar
ni el blau del mar
ni aquell cel clar
i ets tu qui els robes?
5. M. Àngels Anglada: “Treva de gener”
“Treva de gener” és un poema del llibre Kiparíssia (1980), de M. Àngels Anglada (Vic, Osona, 1930 – Figueres, Alt Empordà, 1999). Fa referència a una guerra concreta, al final d’una guerra concreta: la guerra del Vietnam (1955-1975). És un poema cru, en què l’autora ens presenta, lluent, la joia de viure i la fa contrastar amb la feixuguesa d’una veu tenaç que ens parla de “l’ombra dels morts”. La vida i la mort per a copsar l’absurditat de les guerres.
Avui es signa la pau a Vietnam
I per un dia joiosament dono
Vacances als meus versos. Els deslliuro
De pactes d’aliança amb la tristesa
Perquè els nens de Vietnam podran menjar
Calmosament tot el seu plat d’arròs
I sobre Hanoi ja no cauran més bombes.
Versos-infants, digueu com és alegre
La llum d’aquesta tarda de gener
Damunt els presseguers que ara poncellen.
Abans que aquesta veu tenaç em digui
Que no hi ha prou claror ni flors que esborrin
L’ombra dels morts, la terra extenuada.
La guerra de prop
6. Vicent Andrés Estellés: “Vítol”
“Vítol” és un poema que forma part del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, Horta, 1924 – València, 1993). Tot i que el llibre no es publica fins l’any 1971, sabem que el va escriure entre final del 1956 i la primavera del 1958, quan Estellés tenia poc més de trenta anys. A “Vítol” ens parla de l’efecte de la guerra de 1936-1939 com a referència i com a trauma. Hi ha, de fet, una pugna entre l’amor i la guerra. La guerra ho capgira tot, ho trasbalsa tot, però l’amor, que és l’única arma, resisteix.
Ho interrompé la guerra tot. “Abans de la guerra…”
“En començar la guerra…” “Fou després de la guerra…”
Fou després de la guerra quan ens vàrem conéixer.
Si no fos per la guerra, potser tu seguiries
encara en el teu poble, potser jo en el meu poble.
Ixquérem de la guerra com si fos d’una cova,
amb les mans agafades, fins i tot innocents.
Dúiem senyals secrets de la guerra: els callàvem.
No volíem parlar de la guerra; ens parlaven
de la guerra. “La guerra…” Fugíem pels carrers,
t’agafava amb les mans per la cintura, alçant-te
dos pams damunt la terra: em besaves en l’aire.
Hi havia, lluny, la guerra, una altra guerra encara.
Parlàvem de pel·lícules i menjàvem pel·lícules,
i ens besàvem els dos igual que en les pel·lícules,
i pensàvem la vida igual que les pel·lícules;
i xafàvem les corfes de cacau i tornàvem
amargament a casa, a l’amarg menjador.
“Ho vàrem perdre tot, comprén?, durant la guerra…”
7. Clementina Arderiu: “Primavera”
Heus ací un poema amb aparença d’ingenuïtat que ens parla d’un efecte horrible de la guerra: la usurpació de la nostra vida quotidiana, del paisatge de cada dia, dels projectes personals i col·lectius. Clementina Arderiu (Barcelona, 1889-1976) va viure la guerra, les guerres, i malgrat tot en va saber parlar amb la distància exigida per l’abstracció poètica. Ací, en els versos finals, ens transmet perfectament aquesta pèrdua: “Qui ens ha afollat la primavera/ no té perdó.”
Ha desertat de ma ribera
—oh por, la por!—
la tendra fada remeiera
—remei i olor.
Per qui ens ha pres la primavera
no hi ha perdó.
Digueu-me sí,
digueu-me no.
Les flors abans escotorides
—abril, setí—
llangueixen com les nostres vides,
sense destí,
que ni de somnis són ardides
—ho eren ahir.
Massa dic no,
massa dic sí.
L’emboirament que ens acompanya
—ai la claror!—
batalla perd, batalla guanya
—quina remor!
La primavera se’ns fa estranya,
i el sí i el no.
Qui ens ha afollat la primavera
no té perdó.
8. Josep Carner: “Nadal 1943 al tròpic”
Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970), un dels millors escriptors catalans del segle XX, va fer un recull dels seus poemes –revisat i escapçat– en el volum Poesia, del 1957. L’únic material inèdit d’aquest aplec és el conjunt de quaranta poemes titulat Absència. Són poemes reposats, reflexius, com aquesta nadala del 1943, en què Carner, exiliat a Mèxic, evoca el Nadal de la infantesa, ple de llum, per contrastar-lo amb el seu món present, el “món esclau”, lluny de la Catalunya sota el jou franquista i de l’Europa tenallada per la Segona Guerra Mundial.
Oh Nadal fet d’infanteses,
les passades, les vinents!
Tot el món és ple d’enceses,
va tothom amb ulls contents.
Fins la fosca s’extasia:
cada anhel fa son repic.
Molsa, arboç de pastoria,
borrallons que fan bonic.
Un gran cor de veus germanes;
i, més alta que els ocells,
tremor d’ales sobiranes
en un cel sense cancells.
Ara tu, cor que somiques
en veient el món esclau
i per terra, feta a miques,
la promesa de la pau,
del Nadal que tant amares
vés, enmig de nous redols,
entre cactus i atzavares
recordant els flabiols.
L’esperança, malgrat tot
9. Josep M. Espinàs: “Tots els nens”
Heus ací un text conegudíssim, que molta gent atribueix a Xesco Boix, perquè va contribuir a difondre’l. És de Josep M. Espinàs (Barcelona, 1927-2023), amb la música de la cançó “Quan tres oques van al camp” (de fet, és de “Ah, vous dirai-je, maman”, cançó popular que Mozart va sentir dels llavis de sa mare). Forma part del disc Cançons per a encarrilar criatures i Espinàs explica que és una mena de complement del conjunt: “Perquè es podria dir que ‘Tots els nens’ és una ‘Cançó per a encarrilar els grans’, aquests homes que encara veiem descarrilar massa sovint en el món d’avui.”. La lletra és clara, decidida i reivindicativa: “Si la pau sempre fa falta, ho direm amb veu ben alta.”
Tots els nens del meu carrer
volen jocs, volen somriures.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé.
Un company per fer tabola,
una casa i una escola.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé.
Tots els nens de la ciutat
volen pares ben alegres.
Tots els nens de la ciutat
volen pau i germandat.
Si la pau sempre fa falta,
ho direm amb veu ben alta.
Tots els nens de la ciutat
volen pau i germandat.
Cada nen del meu país
obre els ulls amb esperança.
Cada nen del meu país
té el desig de ser feliç.
I que es pugui fer una vida
cadascú a la seva mida.
Cada nen del meu país
té el desig de ser feliç.
Tots els nens cantem cançons
perquè els homes ens escoltin.
Tots els nens cantem cançons
perquè els homes siguin bons.
Si cantant el pit s’eixampla
també el cor farem més ample.
Tots els nens cantem cançons
perquè els homes siguin bons.
10. Joana Raspall: “Si el món fos…”
Joana Raspall (Barcelona, 1913 – Sant Feliu de Llobregat, 2013) no va publicar cap llibre de poesia fins l’any 1981, quan ja tenia seixanta-vuit anys. Una bona part de la seva obra és adreçada als infants i joves. El 1998 va publicar Com el plomissol, amb poemes com aquest, simple i fràgil, en què ens vol engrescar a “escriure el món” d’una manera més humana per esborrar el “color brut de la guerra i del dolor”.
Si el món fos escrit en llapis,
podria esborrar la lletra
que vol ferir;
podria esborrar mentides
que no cal dir;
n’esborraria l’enveja
que porta mals;
n’esborraria grandeses
de mèrit fals…
Però és escrit amb tinta
de mal color:
del color brut de la guerra
i del dolor.
Qui voldrà escriure un nou món més just i net?
Potser que tu i jo ho provéssim,
ben valentes, lletra per lletra,
des del nostre raconet…
