Deu peces per a definir el nou VINSEUM

El VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, ha inaugurat aquesta setmana nou edifici, adjunt al Palau Reial de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), la seva seu històrica, i nou discurs museogràfic. El nou VINSEUM consta de sis plantes: la planta baixa, concebuda com la plaça del Vi, un espai obert a tothom, que té la voluntat de ser una mena de pòrtic que posa en context el visitant sobre la realitat actual del vi a Catalunya, dóna presència a les denominacions d’origen i mostra un país de grans vins amb una història vinícola i de cultura vinícola estructural. El VINSEUM és un equipament d’àmbit nacional, però el fet de ser a la comarca del Penedès, de ser un museu fundat per vilafranquins i sustentat principalment per l’Ajuntament de Vilafranca, també fa que hagi creat un espai al soterrani, les Arrels, dedicat a la història del Penedès en quinze episodis i en què també s’expliquen les arrels del museu, que es va fundar el 1935. Després s’aixequen tres plantes, que acullen la gran exposició permanent que narra “Les cultures del vi”, de l’arribada fa tres mil anys fins a l’actualitat. La sisena planta, la de dalt de tot, és un espai encara per a acabar de definir. Es fa servir de sala polivalent, però la intenció més endavant és que sigui un espai enogastronòmic, que lligui el vi amb la cuina.

Una de les virtuts de la nova proposta museològica i museogràfica que signa l’arquitecte i interiorista Dani Freixes és que no sigui cronològica, sinó temàtica i, per tant, en molts aspectes, transversal. És una proposta atractiva i contemporània, amb voluntat d’anar més enllà d’un museu del vi. En aquesta línia, el VINSEUM ens explica la història del país amb el vi com a fil conductor. Freixes ofereix una lectura atractiva, a voltes onírica amb els seus jocs de miralls multiplicadors, i s’adapta a una part de peces que ja constituïen el museu, que tenia unes arrels molt etnogràfiques. Així i tot, el nou museu té dipòsits d’obres d’uns altres museus, entre els quals hi ha el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i el Museu Nacional d’Art de Catalunya. També cal destacar que l’edifici de nova planta obra de l’arquitecte Santi Vives permet, per una banda, de tenir una relació amb l’exterior, amb unes obertures que ofereixen unes vistes imponents i, per una altra, proposa un recorregut que connecta amb el Palau Reial i el visitant passa d’un edifici a l’altre sense gairebé adonar-se’n. Continent i contingut s’entenen i harmonitzen. I tot això fa que la visita es faci agradable i amena, amb moltes capes de lectura.

Jugant a fer una síntesi, a cercar els pinyols d’aquesta nova proposta museística que a partir d’aquest cap de setmana de portes obertes té el país, hem demanat al director del VINSEUM, Xavier Fornos, que triés deu peces que l’expliquessin. De manera que hem fet el recorregut amb ell i ens ha anat mostrant algunes peces i alguns espais que són estratègics, emblemàtics, necessaris.

Fornos comença a la plaça del Vi, a la planta baixa, i assenyala dues peces imponents, en un espai titulat l’Homenatge. Són una gran premsa de biga i el mural La vinya i el vi, de l’artista vilafranquí Pau Boada. Són dues peces que simbolitzen un homenatge a la viticultura catalana. La premsa té nou metres de llargada per cinc d’alçària. Mostra la continuïtat d’una tradició mil·lenària, perquè aquesta mena de premsa de vi es va començar a fer servir en època romana (Cató la documenta fa dos mil anys), i ha estat en actiu gairebé fins ben entrat el segle XX en moltes masies de casa nostra. I, respecte del mural de Pau Boada, té un lligam de dècades amb el museu. Aquesta peça es va pintar en una de les parets del museu l’any 1960. L’escena dibuixa el paisatge humà del cicle de la vinya i el vi. Precisament, aquest mural s’ha pres com a motiu iconogràfic per crear tota la imatge comunicativa del festival Most d’enguany, el festival internacional de cinema de la vinya i el vi, que, també impulsat pel VINSEUM, ha començat aquesta setmana al Penedès.

Pugem a la primera planta. L’àmbit arrenca amb una vitrina minimalista, entre la màgia de l’il·lusionista i el microscopi del científic: un fons en circumferència fa de mantell blanquíssim a Les primeres llavors de raïm carbonitzades i mineralitzades, datades del segle VII aC, que es van trobar al jaciment arqueològic de la Font de la Canya, a l’Alt Penedès. És el principi del relat, de “On tot comença”.

També la idea de principi o de final i de renaixement el dóna la col·lecció de divuit pintures a l’oli sobre fusta de raïms que el pintor decorador més important de la segona meitat del segle XIX, Josep Mirabent, va pintar d’algunes de les varietats de raïm més esteses aquella època. L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre li va fer l’encàrrec i ell les va pintar entre el 1869 i el 1876, amb voluntat de documentar-les, pocs anys abans que la fil·loxera entrés a Catalunya per Rabós, poble de les Alberes a l’Alt Empordà, i s’estengués per tot el país i en vint anys destruís pràcticament tota la vinya.

Entre la selecció de peces que expliquen el museu triades pel director, Xavier Fornos, no hi podia faltar un dels disset diorames que el museu va encarregar als germans Martí Castells, destacats pessebristes, que van elaborar les figures, i l’escenari fet pels germans Albornà, a partir d’un disseny de Lluís M. Güell, cap al 1950. En diferents moments del relat expositiu transversal troben aquests diorames. El que es pot veure a la fotografia és una escena de verema, però també trobem més diorames amb escenes curioses amb personatges extrets d’un quadre de Bruegel o reproduint una escena de music hall feta a partir de la imatgeria de personatges de Toulouse-Lautrec. Darrere aquest projecte hi havia el talent i el coneixement de l’artista Pau Boada, que va ser molt important per al museu les primeres dècades.

La segona planta s’obre amb un nou àmbit dedicat al celler i tot allò que fa referència al vi cara endins. I és en aquest espai que trobem unes bótes, molt especials: tres grans bótes de roure antigues, bótes congrenyades, que tenen per cèrcols congrenys de fusta molt resistents. Són bótes procedents de la comarca de l’Anoia.

En l’àmbit de “L’esperit del vi”, a la tercera planta, ens endinsem en aspectes del vi més intangibles, aquells lligats a la mitologia, primer, i a les religions, després. En aquest espai apareix una de les peces més impactant de l’exposició: la màscara de Bacus de pedra, que és un fragment de crater monumental del segle II dC, que prové del Fòrum Provincial de Tàrraco. És una peça en dipòsit provinent del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. És imponent i és col·locada de tal manera, sense vitrina, que l’instint porta a acostar-s’hi i sentir-la ben a prop mentre et mira de fit a fit. L’acompanya un text de l’Odissea. Tot seguit, d’aquest fragment de l’obra d’Homer, escrit en grec antic, el visitant es troba amb fragments literaris o litúrgics de les tres religions posteriors, en què el vi també juga un paper: el judaisme, el cristianisme i l’islam. Cadascuna té el seu fragment en versió original.

En aquest pla immaterial, viatgem cap al vi lligat a l’eufòria, el geni, la rauxa i l’embriaguesa: el vi ha estat tradicionalment un vehicle per a alterar l’estat de la consciència. Aquest fet és fonamental per a entendre per què el vi és un element habitual en el món de les arts. El museu ofereix un àmbit que s’endinsa en aquesta relació del vi amb les arts i la creació per mitjà la literatura: un espai de parets negres en què es projecten cites d’autors de la literatura universal que parlen del vi i del beure. Apareixen i desapareixen, acompanyades d’unes espurnes que ens suggereixen festa i excitació.

Les peces d’art visual al VINSEUM arriben fins a l’art contemporani. Una de les que marquen el final del relat expositiu és la instal·lació Som un sol cos, de l’artista vilafranquina i una de les artistes catalanes actuals més internacionals, Eulàlia Valldosera. Feta el 2012, forma part de la Col·lecció Nacional d’Art Contemporani de la Generalitat de Catalunya. L’obra de Valldosera té moltes capes de lectura i és interessant perquè lliga el passat amb el present, per mitjà d’unes gerres que podrien ser àmfores gregues, a les quals es projecten fotografies d’escenes dels conflictes esdevinguts a Grècia el 2009 arran de la crisi econòmica mundial.

L’última peça triada per Xavier Fornos ens manté en el món de l’art visual, però ens fa anar una mica enrere: són uns fragments murals d’Els borratxets d’El celler de les Galeries Laietanes, obra del pintor Xavier Nogués. Són en una sala dedicada a la taverna i a la tertúlia. Les pintures de Nogués fent un cant al vi i al beure decoraven les parets del soterrani de les Laietanes. Allí servien vins de les millors zones vinícoles d’Europa. L’establiment es va obrir el 1915 i “el celler” va tancar pocs anys després, arran de la mort sobtada del propietari, el promotor cultural Santiago Segura. Els anys quaranta del segle XX les pintures es van arrencar i les va comprar l’Ajuntament de Barcelona. Avui són propietat del Museu Nacional d’Art de Catalunya. El fragment de mural que mostra la fotografia fa molts anys que es pot veure al VINSEUM. Ara, és acompanyat per més fragments, més petits, que ocupen tota una paret deliciosa.