Déu, pàtria i família. A Itàlia, el feixisme ha passat

El 31 d’octubre farà cent anys de la marxa triomfal sobre Roma dels Camises Negres de Benito Mussolini, amb què s’instaurà una dictadura feixista. Des de llavors la violència i els crims no van tenir aturador. Va fer fora tots els funcionaris públics que es van negar a jurar fidelitat a l’estat feixista. Va declarar il·legal tota la premsa opositora. Va abolir el dret de vaga. Es va apoderar de totes les empreses i corporacions privades. Va fundar l’Opera Nazionale Balilla per “reorganitzar la joventut des del punt de vista moral i físic, dels vuit anys als divuit”. Va anul·lar tots els partits polítics. Va crear lleis de confinament policial i pena de mort, i va ser un dels principals aliats d’Adolf Hitler durant la Segona Guerra Mundial.

Amb el mateix lema de Mussolini, “Déu, pàtria i família”, la líder dels Fratelli d’Italia, Georgia Meloni, ha guanyat les eleccions. Diu Meloni que aquestes tres paraules són el manifest d’amor més bell, un manifest que “travessa els segles i té les seves arrels en el pro Aris et Focis de Ciceró”, segons recull unes declaracions seves al diari italià La Reppublica. Però la realitat és una altra: aquesta consigna va ser encunyada el 1931 per qui llavors era secretari general del Partit Nacional Feixista, Giovanni Giuriati, a la revista Joventut Feixista, on recordava als joves militants la importància de l’ordre, la disciplina, l’obediència, el sacrifici per la pàtria i pel líder, sota aquestes tres paraules. Potser es va inspirar amb Ciceró, ja que bona part de la simbologia i iconografia del feixisme italià va ser copiada de l’Imperi Romà, com l’àliga imperial i la salutació amb el braç enlaire.

Giorgia Meloni, en el discurs que va tancar la campanya de Vox a les eleccions andaluses, va apel·lar a les “arrels cristianes” i a “una batalla a escala europea” per defensar aquests valors, com la “universalitat de la creu”. Va carregar contra la immigració, la multiculturalitat i el moviment LGTBI. Ben igual que va fer a Madrid, també de la maneta de Vox l’octubre del 2021. Per a ella la família és “el nucli fonamental per a la procreació”, que es troba en perill pels qui qüestionen la “identitat sexual”.

La ultradreta s’ha convertit en la primera força política de la tercera economia de la Unió Europea, país que per primera vegada des del 1945 serà governat per un líder postfeixista. Les eleccions a Itàlia han estat marcades per l’abstenció (36%), la xifra més baixa de participació des del 1948. Així, s’imposa el bloc encapçalat pel partit neofeixista de Meloni per a formar govern: amb els resultats obtinguts per Salvini i Berlusconi, encara que són els pitjors de la seva història, arribarien a la majoria absoluta tant al congrés com al senat, amb el 44%, davant del 26% del centreesquerra.

Un fantasma recorre Europa, i és el fantasma del feixisme, anomenat de mil maneres. Als Països Catalans, Suècia, Dinamarca, França, Holanda, Àustria, Bèlgica, Polònia, Espanya, Hongria i la majoria dels països de l’est, incloses Ucraïna i Rússia. Aquests partits d’extrema dreta s’aprofiten de la crisi econòmica i de l’onada d’immigració de les últimes dues dècades. La xenofòbia es fon amb la protecció dels drets dels ciutadans nadius. Un discurs polític populista que, dins del marc democràtic, arrasa al llarg de tot el continent i del món. El president brasiler, Jair Bolsonaro, també demanava el vot amb el mateix lema: “Escollirem gent que tingui Déu al cor, que tingui a l’ànima el patriotisme i que vulgui llibertat i el bé del proïsme; Déu, pàtria i família.” Aquest lema ja era usat als anys trenta per l’Acció Integralista Brasilera, un moviment polític d’extrema dreta i tradicionalista catòlic inspirat en el feixisme italià.

Quin Déu? Quina pàtria? Quina família? Per molt que tanquem el puny i cridem ben fort “No passaran!”, el feixisme ha passat i recorre Europa i el món. L’única manera d’aturar-lo és combatre’l, fent un cordó sanitari i no blanquejar-lo.

El feixisme ha passat? O no ha marxat mai? Instal·lat còmodament a les grans corporacions, a la judicatura, òrgans militars i policials; i resta de forces vives.