Deu mots que són al diccionari i potser no ho diríeu

Els diccionaris oficials (DIEC i DNV) admeten tot un seguit de mots poc usats actualment, que han estat bandejats com a castellanismes. N’hi ha que ho són i n’hi ha que no. A més, alguns no tenen pas el mateix significat que en castellà. Vegem-ne deu.

Aplaçar

El verb aplaçar és correcte amb el significat de ‘contractar un operari o donar-li feina’. Prové de plaça, amb el significat de ‘lloc disponible’ o ‘lloc assignat’. Es fa servir a l’Empordà, segons el diccionari Alcover-Moll, que il·lustra la definició amb aquest exemple: “Avui han aplaçat cairadors” (un cairador és el qui treballa la fusta o la pedra per fer-hi caires). Per tant, no podem fer servir aplaçar amb el significat de ‘diferir, deixar per un altre dia’. En aquest cas hem de dir, per exemple, ajornar.

Condir

Els diccionaris admeten condir amb el significat de retre o rendir, és a dir, ‘donar fruit’, igual com el castellà cundir. Segons Joan Coromines, és un castellanisme. En canvi, el diccionari Alcover-Moll diu que és una evolució del significat de ‘amanir’ que té encara aquest mot en alguerès. Per mi, és un mot totalment prescindible i que si s’eliminés del diccionari no el trobaria a faltar ningú.

Desafiu

Tot i que avui dia no hi ha ningú que digui desafiu, els diccionaris l’admeten, com a sinònim de desafiament. Novament, els etimòlegs discrepen. Si, d’una banda, Joan Coromines pensa que és un castellanisme que no és registrat fins l’any 1932, l’Alcover-Moll diu que és un derivat postverbal de desafiar i en cita exemples del segle XVI. Al Corpus textual del valencià hi trobem aquesta frase de l’any 1491: “E si tu al enemich diable diràs semblants paraules, com virtuós e valent cavaller, poràs animosament combatre en lo desafiu de tan enujosa batalla” (de Tomàs de Kempis, traduït per Miquel Peres). Avui és clarament percebut com un castellanisme i es podria eliminar del diccionari.

Fatxada

Els qui tenim una certa edat recordem que abans tothom deia fatxada, un mot que va ser bandejat, per castellanisme, en favor de façana. Però el cas és que Pompeu Fabra no va gosar excloure’l del diccionari. És una pena, perquè avui no l’hem de menester per a res. En aquest cas, els etimòlegs també discrepen. Ara és l’Alcover-Moll que veu clar que és un castellanisme i, en canvi, Coromines diu que prové de fatxa, amb el significat de ‘aspecte exterior d’una persona’, que al seu torn ve de l’italià faccia, que vol dir ‘cara’. Tant l’un com l’altre el documenten per primera vegada el 1903, en Jacint Verdaguer, tot i que cinquanta anys abans ja va aparèixer en aquests versos de Pau Estorch i Siqués: “Illuminan la fatxada/ D’una casa principal/ Dos fanals de reverbero/ Posats sobre dos pilars.”

Inclús

Inclús com a adverbi fou acceptat no fa pas gaires anys per l’Institut d’Estudis Catalans –encara no sé per què. Fabra no l’havia admès com a adverbi, però sí amb l’ús que tenia antigament, com a adjectiu (‘inclòs, comprès’). Recentment, doncs, l’Institut va decidir no tan sols de suprimir aquesta accepció fabriana, sinó d’admetre’l amb el significat que té en castellà. Però, ep!, si us hi resistiu, sapigueu que hi ha tot d’alternatives. N’hi ha de cultes, com àdhuc; n’hi ha formals, com fins i tot; i n’hi ha una de més viva i dinàmica: i tot posposat. Per exemple, en compte de “Va venir inclús la seva mare” podem dir “Va venir la seva mare i tot”.

Regressar

Avui dia es fa servir ben poc el verb regressar (‘tornar al lloc de partença’) i es diu, simplement, tornar o bé retornar. Tanmateix, el tenim documentat als segles XIV i XV. En un sermó de sant Vicent Ferrer, publicat el 1410, hi trobem: “No toleu-li la civada al cavall, que regresse, e veureu com estarà segur e simple.” Segons que sembla, el llatí regressus (‘retorn’) va donar regrés i damunt aquest nom es va formar el verb regressar. L’Alcover-Moll diu que probablement ens va arribar “per conducte del castellà”, tot i que amb testimoniatges tan reculats és difícil.

Reprotxe

Encara que sembli estranyíssim, reprotxe i reprotxar són mots acceptats pel diccionari. De fet, ja els va admetre Pompeu Fabra en el seu diccionari, publicat als anys trenta del segle XX. Coromines ens informa que reprotxe ve del francès reproche, del mateix origen que el català repropi, un adjectiu que vol dir ‘indòcil, rebec’. El cas és que reprotxe ja el trobem emprat al Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, publicat el 1490. Però, de fet, avui és un mot molt poc usat, que hem canviat per retret. A parer meu, si es vol mantenir al diccionari, es podria indicar que és un arcaisme.

Salpicar

El diccionari de Pompeu Fabra (i el DIEC) defineixen salpicar així: ‘Espargir sal o una altra substància pulverulenta o un líquid (sobre una cosa)’. N’hi ha testimonis del segle XVI, però és un mot que va caure en desús, de manera que el qui el fa servir avui no és perquè reti homenatge als nostres avantpassats, sinó per la interferència del castellà. De fet, el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –que deixa passar tants castellanismes– no l’admet. Coromines ho diu clar: “Avui salpicar és ben poc usat en català, almenys el rebutja com a acastellanat el català comú (i no sense raó).” Vet ací un altre mot que no caldria que ocupés lloc als diccionaris. Ja tenim esquitxar i esguitar.

Senyoriu

Una altra paraula que sobta de trobar al diccionari és senyoriu, tan assemblada a señorío. Tanmateix, en tenim testimonis del segle XIV, poc suspectes de provenir del castellà. Dels tres significats que li reconeix el DIEC, dos remeten a un altre mot: per una banda, és sinònim secundari de senyoria (‘autoritat del senyor sobre un territori’); per una altra, és sinònim de senyoralla (‘conjunt de senyors o persones de distinció’); i el tercer significat és ‘condició de senyor’. El diccionari no l’admet en l’ús figurat que té en castellà: ‘mesura o gravetat en el capteniment’; ací cal emprar distinció o bon to, per exemple.

Ventana

Acabem la llista amb un castellanisme que si avui s’eliminés dels diccionaris tampoc no crec que el trobés a faltar quasi ningú. Ventana, diu el DIEC, és una ‘finestra d’un assecador’. L’Alcover-Moll, que recorda que és un castellanisme, afegeix: “El mot ventana existeix en el llenguatge viu de la Llitera, regió aragonesa. A Reus es diu ventana una finestra quadrada situada al capdamunt de les parets de les golfes.” No ho discutiré pas, però quan jo era petit molta gent deia “fer baixar la ventanilla del cotxe” i avui això fa riure.