Deu mots catalans amb un origen curiós (2)

Fa poc més d’un any que vam publicar un article amb deu curiositats etimològiques. Saber l’origen dels mots és sempre interessant. Sortosament, hi ha hagut i hi ha etimòlegs molt rigorosos que han estudiat la nostra llengua. Entre els qui ens han deixat un llegat més extens, es destaquen Germà Colón, Francesc de Borja Moll (al Diccionari català-valencià-balear) i, sobretot, Joan Coromines, autor del monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana). Amb aquestes aportacions ens ha estat fàcil de posar llum a la foscor de l’origen de deu mots més.

Som-hi.

Batibull

Un mot tan expressiu com batibull havia de tenir un origen curiós. Confesso que em vaig tornar vermell de vergonya de no haver-me adonat que en tenia l’origen davant del nas. Prové, simplement, de bat i bull, és a dir, dels verbs batre i bullir. El primer testimoni que n’he sabut trobar és de les Notes de color (1883), de Narcís Oller, que ens parla de “la substància de tot aquell bat i bull de pensaments que tan vagament m’encaparrava”. Els catalanoparlants, durant segles, hem sabut crear mots composts d’una gran expressivitat.

Botifler

Botifler té l’origen en el participi botinflat, del verb botinflar-se, que vol dir ‘inflar-se, sobretot una part del cos’. De primer, botifler era un adjectiu que significava ‘amb les galtes inflades’. Més endavant, es va fer servir, metafòricament, com a sinònim de ‘presumit, arrogant’. I amb aquest significat es va aplicar als partidaris de Felip V a la guerra de Successió. Per aquest motiu, durant molts anys els habitants de Cervera i de Manlleu van ser anomenats botiflers pels dels pobles veïns. Avui designa qualsevol català que col·labora amb l’enemic.

Canalla

El mot canalla ve de ca, és a dir, gos. Sembla, doncs, que originàriament volia dir ‘multitud de cans’, un significat que, segons el diccionari Alcover-Moll, encara és viu a Lleida. Però el cas és que l’ús que es va escampar de seguida –al segle XV– fou el de ‘gent dolenta i menyspreable’. El pas d’aquests col·lectius animals o sense ànima a ‘mainada’ ens el podem imaginar com una transformació de la idea de ‘conjunt’. Coromines ens ajuda a veure que no és pas un cas únic: al·lot prové de l’antic arlot, que volia dir ‘home o noi de mala vida’ i també ‘bergant, trinxerarire’; i macip havia volgut dir ‘jove’, però en llatí (homo mancipi) significava ‘esclau’. El mot canalla no és pas general, ni de bon tros. Hi ha indrets on en diuen mainada, quitxalla, xicalla…

Furgar

El primer significat de furgar (testimoniat al segle XV) és ‘excavar la terra amb el morro, com els porcs’. Té l’origen en el llatí vulgar furicare, que volia dir ‘escorcollar com una fura’. El fet curiós és que, si anem més enrere, sembla que el llatí vulgar fura era un femení de fur, que volia dir ‘lladre no violent, astut’. I d’aquest fur també se’n va derivar furtum, és a dir, furt, ‘robatori no violent’. Malgrat tots els anants i vinents, la idea de ‘actuar amb astúcia i sense violència’ s’ha mantingut en fura, furt i furgar.

Lavabo

El mot lavabo és agafat, sense cap canvi, del llatí, llengua en què significava ‘rentaré’ (del verb lavare). Més concretament, lavabo apareixia en el salm 25 de l’Antic Testament, que deia: “Lavabo inter innocentes manus meas”, és a dir, ‘Em rentaré les mans entre els innocents’, fragment recitat pel sacerdot a missa en el moment de rentar-se les mans. De primer, el lavabo era la part de la missa en què el capellà deia aquesta frase. Després va designar qualsevol pica per a rentar-se i, finalment, la cambra on hi ha un lavabo.

Lletraferit

Un altre mot curiós és lletraferit, un compost expressiu que ha estat copiat pel castellà (letraherido). Tothom entén d’on ve, lletraferit. En català tenim composts comparables, com ara corferit i alaferit, en què el primer component és el receptor (‘ferit al cor’, ‘ferit a l’ala’). En canvi, a lletraferit i llampferit la lletra i el llamp són els causants (‘ferit per la lletra’, ‘ferit pel llamp’). Sempre m’he imaginat aquest ferit com a sinònim de ‘tocat’, ‘encisat’, però el filòsof Michel de Montaigne (occità, nat el 1533) hi veu més violència: “En el meu dialecte del Perigord anomenen aquests saberuts amb molta gràcia lletraferits: és a dir, aquells a qui les lletres han clavat un cop de martell.”

Melic

L’origen de melic podríem dir que és una errada d’interpretació. Prové del llatí umbilicus, que va evolucionar a omelic. Precedit de l’article, doncs, era l’omelic. I, per culpa d’una partició errònia de l’article i el substantiu, en va sortir lo melic. L’altra manera de designar el melic és llombrígol, i ací va passar una cosa semblant: umbilicus va evolucionar a ombrígol i, amb l’article, en va sortir l’ombrígol, fins que, amb la palatalització de la ela inicial, va acabar amb llombrígol.

Pinzell

No sé si ho sabíeu, però pinzell també és un mot que el castellà (pincel) va copiar del català. En aquest cas, la curiositat està en l’evolució que va fer en llatí. Originàriament, es deia penis, que també volia dir –a més de ‘pinzell’– ‘cua’ i ‘membre viril’. Però per a distingir conceptes tan diferents, l’eina dels pintors es va començar a anomenar amb el diminutiu peniculus i, després, amb un diminutiu del diminutiu: penicillus, del qual va sortir pinzell. Curiosament, d’un altre diminutiu de penis en va sortir penicillium, que va donar origen a penicil·lina.

Sangtraït

L’etimologia de sangtraït és incerta. Alcover i Moll no s’arrisquen pas a explicar-la i Coromines dubta. Per una banda, creu que pot venir, simplement, de sang i traït, però li costa de veure-hi cap traïció. Per això s’aventura a imaginar un sanguis tritus, és a dir, ‘sang triturada’, que hauria hagut de donar sang trit (tinguem en compte que, antigament, sang era masculí, com és encara en francès i en italià, per exemple). El pas de trit a treït seria semblant al de espessit > espesseït o al de escalfit > escalfeït.

Xiruca

Pocs casos com el de la bota anomenada xiruca han fet xalar tant filòlegs i no filòlegs parlant d’etimologia. Coromines va fer una recerca exhaustiva sobre aquesta denominació i al final va concloure –erròniament– que tenia origen incert, però amb una “versemblant etimologia basca”. I no: Chiruca era una marca registrada d’unes botes que es van començar a fabricar a la dècada dels anys quaranta del segle passat a Tortellà (Garrotxa). El fundador de l’empresa era Esteve Fontfreda, que es va casar amb Mercè Castañer. Acabada la guerra, els fills del matrimoni, hereus de l’empresa, comencen a fabricar aquestes botes, que comercialitzen amb el nom gallec de Chiruca, diminutiu afectuós de Mercedes. El nom és un homenatge a la mare i coincideix amb el títol d’una obra de teatre molt representada aquells anys, escrita pel gallec Adolfo Torrado.