Deu mots catalans amb un origen curiós

L’etimologia, la ciència que estudia l’origen dels mots, és un camp apassionant per a algú que estimi la llengua. Sortosament, els catalans tenim aportacions magnífiques en aquest àmbit, com les de Germà Colón, Antoni M. Alcover, Francesc de Borja Moll i, sobretot, Joan Coromines, que van dedicar bona part de la vida a fer recerca per escatir d’on provenen les nostres paraules. És clar que no sempre se’n van sortir. Mots com ara clenxa –o atrotinat, o esbarriar– tenen un origen prou incert, per bé que els nostres savis hi solen donar una explicació, ni que sigui especulativa.

Us presentem les històries breus de deu mots, a partir de la recerca documentada i exposada en el gran Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.

Andròmina

Una andròmina és una cosa inútil, que fa nosa. Però en alguns indrets del País Valencià també vol dir ‘qüestió intricada i embullada’ o bé, en plural, ‘enganys, mentides, embolics’. Doncs l’etimòleg Joan Coromines ens diu que aquest darrer és el significat originari. I creu que procedeix del nom del personatge mitològic Andròmeda, que la gent identificava amb quelcom meravellós, fantàstic, irreal. L’ampliació de significat –de ‘engany’ a ‘trast inútil’– roman en el misteri.

Bellugar

Antigament, en compte de bellugar es deia bullegar o bulligar, formes més acostades al terme llatí originari: bullicare, que vol dir ‘borbollejar’, és a dir, ‘posar-se un líquid en ebullició’. Abans d’agafar el significat actual de ‘moure, desplaçar’, havia volgut dir, específicament, ‘moure’s agitadament, intensament’. Si pensem en derivats com ara belluguet i bellugadís ho entendrem més bé. El verb francès bouger i l’italià bulicare tenen la mateixa procedència i un significat semblant.

Cantimplora

Diu Joan Coromines que el mot cantimplora prové de canta i plora, “a causa de la remor que fa la cantimplora quan degota”. La forma antiga era cantiplora, sense la ema, i ja la trobem emprada per Jaume Roig a Spill (del 1460). Segons que sembla, el nom espanyol cantimplora procedeix del català, igual com la forma italiana, avui en desús. En canvi, la chantepleure del francès antic és independent, paral·lela a la catalana.

Festuc

Als diccionaris conviuen els termes sinònims festuc (forma preferent) i pistatxo (forma secundària). I, encara que sembli impossible, tots dos tenen el mateix origen. Festuc prové de l’àrab fustaq, que, al seu torn, procedia del grec pistákion. I pistatxo prové de l’italià pistacchio, que procedia també del grec pistákion. En català és molt més antic festuc, documentat el 1239, que no pas pistatxo, escrit per primera vegada el 1839. Hi ha qui dubta que pistatxo vingui directament de l’italià, perquè si fos el cas es pronunciaria pistàquio, i no pas pistatxo, forma que fa pensar que l’espanyol s’hi va interposar.

Jas!

Heus ací una interjecció prou viva encara al País Valencià i a les Illes Balears. A cavall dels segles XIII i XIV, el barceloní Jafudà Bonsenyor va escriure: “Dixeren a la rata: ‘Jas un morabatin e porta aquesta carta al guat’”. I el gat, viu i sorneguer, va respondre: “El preu és bo, mas lo viatge perillós.” El mot jas, que es fa servir en contexts variats però sempre per a oferir alguna cosa, té l’origen en el llatí habeas, que vol exactament això: ‘tingues’. Coromines explica que aquest habeas va evolucionar fins a vias i en acabat a ias, que es va consonantitzar en jas. Al País Valencià s’ha estès molt la variant nyas!

Nòmer

A Mallorca i Menorca, al costat de “Com et diuen?”, es fa servir també “Què noms?”. El verb nòmer podríem dir que és fruit d’una mala interpretació. Antigament, es feia servir la locució haver nom (amb el significat de ‘tenir nom’, ‘anomenar-se’). La pregunta “Què ha nom?” (“com es diu”, “com li diuen”), a còpia d’usar-se, es va acabar pronunciant “Què nom?” (amb vocal neutra: Que nom?). I ací és on va sorgir la confusió: la gent va acabar interpretant la paraula “nom” d’aquesta pregunta com si fos un verb i el va començar a conjugar: “Què nom”, “Què noms”, “Què nomia”… I així va néixer el verb nòmer.

Somiatruites

Que somiatruites prové de “somiar truites” no és cap secret. Però no us heu demanat mai per què ho diem? És a dir, per què, justament, hem de somiar truites i no una altra cosa? Ni el diccionari de Coromines ni l’Alcover-Moll no ens en donen resposta. El cas és que si el 1892 (a La febre d’or, de Narcís Oller) trobem escrit per primera vegada somíatruytas, ja per aquella època –segons els refranyers– circulava la dita Qui té gana, somia truites, una dita molt entenedora i que, potser, va donar origen al nostre somiatruites.

Treballar

Per més que diguin que treballar dignifica l’home, és totalment demostrat que aquest verb prové del llatí vulgar *tripaliare, que deriva de tripalium, nom d’un instrument de tortura compost per tres pals. És a dir, que treballar és una tortura, vaja! Com ens recorda Coromines, treball, en català antic –i encara avui–, tenia també el significat de ‘dolor, pena, sofriment’. I això s’ha mantingut en locucions com ara veure’s en treballs o penes i treballs. De la idea de ‘patir’ es va passar a la de ‘esforçar-se’ i, finalment, a la de ‘obrar, fer feina’.

Xafarder

Sou dels qui pensen que xafarder és un mot manllevat del castellà? Doncs es veu que és el castellà que l’ha copiat del català. Coromines diu que xafarder és documentat d’ençà del 1888, però de fet ja apareix en una obra del 1878 de Joan Pons. Sembla que prové de safareig, més ben dit de safaretger, que va passar a xafartger i, finalment, a xafarder. La relació de significat és òbvia: els safareigs públics eren un lloc on predominaven el xivarri i la xafarderia.

Xandall

Per acabar, una curiositat de l’etimologia francesa: l’origen del mot xandall. Al segle XIX, el mercat de Les Halles, al centre de París, funcionava a ple rendiment, amb parades de tota mena. S’hi destacaven els venedors de verdura, que hom anomenava marchands d’ail (‘venedors d’all’). Doncs vet ací que la peça de punt amb què es vestia un marchand d’ail es va començar a anomenar amb aquest nom, però escurçat: chandail, que és el nom que s’ha exportat. Recordeu, doncs, que en català no és xàndal, sinó xandall.