19.07.2017 - 02:00
|
Actualització: 19.07.2017 - 09:22
Amb motiu d’una compareixença de l’ex-jutge Baltasar Garzón a una comissió del Parlament de Catalunya, el grup parlamentari de la CUP ha volgut aprofitar l’avinentesa per fer-li arribar el documentari intitulat Operació Garzón, la sentència del Tribunal Internacional dels Drets Humans que condemnava l’estat espanyol per no haver investigat les tortures i les declaracions que uns quants dels encausats van fer davant d’ell explicant les tortures a què havien estat sotmesos. Aquests darrers documents són especialment rellevants perquè van ser signats per Garzón, instructor del cas, i pels encausats. En el programa ‘Salvados’ del dia 16 de novembre de 2012 dedicat a ell, Garzón va dir: ‘De les persones que van comparèixer davant meu, ni una sola, ni una sola, no va denunciar tortures.’ Mentia, doncs, l’ex-jutge en aquella ocasió.
La diputada de la CUP Gabriela Serra li ha lliurat el material i li n’ha recordat les raons de fons. El senyor Garzón li ha respost que ell no havia pogut fer res més del que havia fet, i fins i tot ha vingut a dir que va ser gràcies a la seva actuació judicial que més tard es va guanyar el cas a Estrasburg.
Diversos encausats, juntament amb les diputades Gabriela Serra i Mireia Boya, hem esperat que acabés la compareixença de Garzón per parlar amb ell. Hi hem parlat no més de deu minuts, sense la presència de periodistes, condició posada pel mateix ex-jutge. Li hem demanat si recordava el cas i ens ha dit que sí, però que no era just que es demanessin responsabilitats només a ell perquè allò depenia d’un jutjat ordinari, que ell no va poder fer res més del que va fer. Considera que el fet d’haver recollit, en les declaracions, els relats de les tortures va ser suficient, i ha insistit que no hi havia pogut fer més. Ha afegit que molts col·legues seus no feien ni això.
Garzón ha reconegut de manera explícita que, durant aquells anys, les tortures que es cometien no eren mai investigades. Li hem demanat si podíem explicar a la premsa això que acabava de dir: el reconeixement explícit que podia haver-hi tortures i que no s’investigaven. En la seva resposta, ha donat entenent que ho podíem fer, tot i que ha posat en dubte el paper dels periodistes.
Li hem demanat per què, quan arribava una persona amb un estat físicament deplorable i amb lesions visibles, ell no sospitava, no veia que hi havia alguna cosa que no era normal. La pregunta s’ha quedat sense respondre… Garzón ha defensat que els detinguts eren visitats per metges forenses, però no ha dit res quan li hem recordat que aquells metges no feien cap mena d’exploració mèdica. Li hem recordat el nom de la metgessa forense i que era coneguda pel CPT (Comitè per la Prevenció de la Tortura) per altres denúncies de tortures.
Ens ha dit que els responsables directes que no s’investiguessin les tortures van ser la jutgessa de la sala número 22 de Madrid i la fiscalia, que no van emprendre cap mena d’investigació. Garzón ha insistit que la sentència d’Estrasburg condemnava l’estat espanyol per no haver investigat i que ell va fer el que havia de fer i que no podia fer res més. En cap moment, no li hem vist cap penediment ni cap voluntat de demanar perdó per haver estat coresponsable de la situació, en tant que magistrat que va dirigir l’operació judicial. Com a molt, ha reconegut que es podia haver ‘equivocat’ en alguna cosa, però tot seguit ha repetit la cantarella que no havia pogut fer res més. Com quan li hem dit que podia haver aturat la instrucció davant les successives denúncies durant les nostres declaracions.
Per part nostra, per manca de temps, queda en el tinter demanar-li les raons per les quals va mentir en el programa de Jordi Évole, quan va dir que cap de nosaltres no havia denunciat tortures davant seu.
Ramon López, Eduard Pomar, Pep Musté, Vicent Conca i Ramon Piqué
Més informació:
Les tortures de l’operació Garzón, que ara fa 25 anys, explicades en primera persona
Entrevista a Ramon Piqué: ‘A la sala d’interrogatoris, m’estrenyien la bossa al cap i em feien agenollar’
Mail obert d’Assumpció Maresma: El dia que vaig entendre per què no vivia en un estat de dret
