Deu mesures per a augmentar el nombre de lectors en català

L’enquesta iniciada per VilaWeb és una magnífica iniciativa perquè tothom hi està d’acord: augmentar el nombre de lectors en català és la clau que pot ajudar a solucionar les greus mancances del nostre sistema literari. En sabem el diagnòstic, però el problema és que no encertem a prendre les mesures que ho solucionin. Hauríem de deixar de perdre’ns en el laberint xorc de les divagacions i treure’ns de damunt el pessimisme que ens porta a trobar mil problemes a cada solució, aquest paisatge d’aiguamorts nodrits pel paralitzador ‘sí, però…’. Ni discursos ni autòpsies, ni desitjos ni crítiques: mesures concretes per començar a fer feina, que ja hem perdut massa temps col·leccionant plans estratègics per a salvar la cara dels polítics i acabar a la paperera de la inòpia.

Entre les mesures immediates, la més urgent és donar prestigi a la literatura i l’assaig catalans. No dic res de nou. I ho podem fer sense renunciar als ‘productes’ de la cultura popular que reforcen l’economia de les editorials perquè en donen la necessària ‘massa’ lectora. Totes les crides del segle passat a construir un públic a partir dels gèneres populars –novel·la, quan hi havia un monocultiu poètic: novel·la negra, eròtica, històrica, sentimental, ciència-ficció, costumista–, tot això ja ho tenim i hi seguim igual. Hem estat debatent durant segles sobre el Compromís de Casp o si el model del patriotisme era Irlanda, Lituània, Quebec o Escòcia. Avui encara hi ha molts defensors de la tesi que explicava Rafael Tasis parlant de Joyce: ‘La urgència per consolidar un públic en català no se soluciona amb novel·les com les d’un Joyce (o un Proust)’ i posava com a exemple Margaret Kennedy, ‘una novel·lista que no fa mai transcendentalisme ni modernitat, sinó novel·la divertida i original’. El ‘bestsellerisme’ ofega les literatures de qualitat a tot arreu, però els altres països s’ho poden permetre –ai, encara, i no hi sabem fins quan– i nosaltres, no. L’escriptor ha de ser també ambiciós: la pàtria, si és que n’hi ha cap, és la literatura, i s’hauria d’emmirallar –la famosa frase de Ferrater– en els grans escriptors universals.

Què cal fer?
Com cal fer-ho? A llarg termini, renovant un sistema literari en fallida, començant, sí, és cert, pels mitjans de comunicació, però també per la universitat (absent), les editorials (massa petites), la crítica (difusa), les institucions (sense idees), les regles de joc (que afavoreixen la banalitat o la lleialtat política), l’excessiu nombre d’escriptorets d’ocasió que escriuen més que no llegeixen. Recordo d’una frase de Jordi Castellanos, del 2009: ‘Les figures del passat se’ns han desdibuixat, i les actuals no existeixen. Com si els nans enfilats a l’espatlla dels gegants haguessin perdut peu o els gegants se’ns haguessin desinflat.’ La cultura catalana és una curiositat arqueològica que serveix per a decorar els discursos polítics o per a passar bacina. Cal, doncs, recuperar espais de referència que generin debat i autoritat intel·lectual i ompli el buit que a hores d’ara ocupen els titulars derivats de l’etiqueta ‘els més venuts’ com a únic valor d’atracció cap a un lector reduït a consumidor badoc. És urgent –ho proclamo des de fa anys– una nova i actualitzada MOLC.

Les editorials, empreses privades, tenen tot el dret de vestir sota l’aparença de premi una campanya promocional . És urgent de crear un premi nou a obra publicada o potenciar-ne un d’existent, ben dotat, ben gestionat, amb un jurat del tot independent, amb capacitat de ressò internacional i que serveixi de referència per a tots els agents literaris de les altres llengües. Com fan ara el Booker o el Goncourt. És urgent que les editorials, si poden, o si no, amb ajuts institucionals, promoguin els seus autors a l’estranger sense dependre sempre de l’estand col·lectiu de país convidat… A les fires europees i llatinoamericanes, sense renunciar al paper difusor de les traduccions al castellà. Als centres de creació d’opinió, revistes, crítics, trobades literàries, festivals, escriptors de referència… Quin editor o agent té els contactes per fer-ho? Som un país acomplexat, però no més que els altres. Si un autor aconsegueix ressò de veritat, a diversos països, no un parell de ressenyes a diaris marginals, l’efecte bumerang a casa nostra és fulminant. Ja es van fent coses lloables en aquesta direcció: com les reunions amb editors i llibreters estrangers, gires d’autors pels Estats Units o fins i tot la Xina. Fa un temps es convidava creadors d’opinió a visitar Catalunya –Harold Bloom– i després difonien la literatura catalana a les seves trones universitàries i mediàtiques.

Fomentar l’escriptura, crear passió per la lectura
L’educació és vital. I l’actual sistema d’ensenyament està dissenyat per crear productors i consumidors submisos, no ciutadans que pensin per ells mateixos. La literatura i la filosofia han de complir un paper principal, amb professors que no facin avorrir la literatura. Una mesura concreta és afavorir la lectura no amb llibres amb molts dibuixos i poques paraules, les 150 paraules fora de les quals el nen no entendrà un lèxic més complex, sinó amb llibres atractius per a competir amb les mil aplicacions dels aparells digitals. L’edat en la qual un nen deixa de llegir és a tretze, catorze anys. Aquí s’ha de fer una feina intensa. Jo proposo que a les escoles es fomenti sobretot l’escriptura. Si l’escriptor és valorat com un cantant, un blogger, un esportista o un influencer, el nen escriptor voldrà continuar llegint i potser algun en lloc d’aspirar guanyar o llegir el Planeta, voldrà ser o llegir Mercè Rodoreda o Svetlana Aleiksièvitx. Per aconseguir aquesta visibilitat és necessària la complicitat de les televisions públiques, les editorials i la imaginació dels educadors, que poden recórrer a les immenses possibilitats que els dóna internet, ara desaprofitades.

El paper des les televisions
Les televisions públiques han d’incloure programes literaris. Les excuses per no fer-ho no s’aguanten. Si hi ha voluntat, tenim grans professionals que en farien magnífics programes, si més no, introduint les notícies de llibres als seus informatius de manera sistemàtica i donant-hi presència als autors. Triats per la seva obra, no només aquells que viuen aferrats a les mamelles dels partits, fundacions i institucions.

Les institucions han d’ajudar els escriptors que, per manca de mercat, no poden dedicar-se a escriure. Amb beques de creació o afavorint que un autor pugui impartir cursos a la universitat, com fan les universitats nord-americanes. Editorials com Planeta o Anagrama haurien d’afavorir l’autor català. De manera decidida, no per cobrir-ne la quota de mercat. És a dir, Planeta hauria d’aprofitar segells de prestigi com ara Seix-Barral o Tusquets per difondre a Llatinoamèrica títols catalans amb la decisió que publicita autors castellans com Muñoz Molina o Rafael Chirbes. Parlo d’autors propis del Grup 62, però també en aliança amb les editorials petites, que mantindrien els seus drets als territoris de parla catalana. Si la llei de competència ho fa impossible, les editorials independents haurien de crear plataformes comunes o aliances amb editorials de la mateixa mida i qualitat de la resta del món.

La idea principal és primer canviar d’actitud, activar el clic perquè els lectors que saben català i que ara trien de manera automàtica el llibre en castellà canviïn el seu hàbit. I això s’aconsegueix si donem prestigi a l’autor català. He dit moltes coses i en continuaria dient. Algunes volen ser provocacions, però d’idees esbojarrades sovint en surten solucions possibles.

Josep Massot, periodista cultural.