Déu i les frases motivacionals

Darrerament em topo amb Déu per tot arreu. La setmana passada vaig tocar fons; vaig passar per moments fosquíssims. Tal vegada, en un futur, voldré escriure un article que versi sobre el que vaig viure, però avui no us en dono més detalls perquè els fets són encara massa recents, i si alguna cosa he après és que, per narrar, em cal prendre certa distància temporal i emocional respecte a allò que m’ha remogut. Avui us vull parlar de Déu. Sí, de Déu. Que no temin els pagans, ni els agnòstics, ni els ateus, no vinc a confessar que m’he convertit al cristianisme, ni a convèncer ningú de res, només reflexiono en veu alta per mitjà d’aquest escrit sobre l’enveja que sento dels creients.

Tornem a l’inici de la història: jo, ara fa uns dies, desfeta, derrotada, gairebé deshumanitzada de tan esmicolada, i els amics, que formaren un estol d’ocells que venia a treure’m del sot com els helicòpters de rescat salven la vida d’aquells qui s’han perdut mentre pujaven una muntanya massa alta, o bé han quedat colgats per una allau inesperada. Un dels amics em va acollir de nit a casa seva, em va oferir menjar i un llit, i també una cervesa sense alcohol. Estàvem tots dos sols, o això creia. Jo havia plorat tantes hores seguides que tenia els ulls botits, roents com si m’hi hagués entrat la sorra de tres platges. Vaig anar al lavabo a refrescar-me la cara, i en sortir, plantada al rebedor, la presència d’una dona amb un vestit turquesa i una cabellera llarga i cuidada em va sobresaltar. El meu amic me la va presentar, però no vaig retenir-ne el nom perquè no tenia el cap per a res. Aviat, la dona em va abraçar amb una tendresa insòlita. —No sé qui ets, ni d’on has sortit —vaig balbucejar-li a l’orella mentre ella em sostenia—, però gràcies per abraçar-me. Tenia l’ànima tan sacsejada que recordo només vagament aquella nit. Vam seure tots tres a la terrassa. Els roncs del veí del costat s’escolaven des del seu dormitori fins al pati on érem, i alguns ocells piulaven i s’amagaven entre la fullaraca dels arbres fent una fressa que em neguitejava. En algun moment de la conversa, després que jo expliqués a aquella desconeguda què m’havia passat, la dona va parlar de Déu. Va ser aleshores que em vaig fixar en el seu penjoll amb el gravat d’una verge, no sé quina. Em va dir que m’entenia, que havia passat per una situació similar a la meva i que, gràcies a la seva fe en Déu, havia aconseguit sortir del pou. Em va dir també que hi parlava sovint, amb Déu, que li demanava que li enviés forces, i ell, com un missatger d’Amazon Prime, li servia la fortalesa al cor immediatament. L’escoltava amb atenció, la dona, però em sentia lluny de tot el que em narrava, no perquè el tema no m’interessés, al contrari, sinó perquè jo no hi crec, en Déu, i se’m feia estrany que l’Omnipresent hagués aparegut a la conversa. Aviat, però, em vaig adonar que hi havia alguna cosa en aquella dona, en la seva serenor, en la seva manera calmada de parlar-me, en la seva fe, que em produïa una forta enveja. Vaig sentir enveja perquè Déu, sigui el que sigui que significa per a ella, és una eina. Quan aquesta dona toca fons, quan està perduda, quan se sent sola o desemparada, té una eina per a sortir-se’n, té una convicció que, per més absurda que a mi em sembli, li fa servei, vaig pensar. Va ser aleshores que em va venir l’àvia al cap, la persona més creient que tinc a la família. Vaig recordar-me a mi mateixa, de petita, al llit, tremolosa de por i l’avieta que amb la seva veu dolça em recitava aquella oració que parlava de coses que jo no entenia, però que m’asserenaven fins a fer-me dormir; la veu de l’avieta dient: “Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desempareu ni de nit, ni de dia. No em deixeu sola que em perdria”.

Per a l’àvia, Déu també és una mena d’eina. L’eina que t’afluixa l’ansietat, que et prem amb el caragol de l’esperança, l’eina que t’arregla el que grinyola. La calma de l’avieta quan encén un ciri per demanar que alguna cosa vagi bé és la mateixa calma que m’arribava, aquella nit, de la dona desconeguda.

Reconec que, a vegades, he mirat amb condescendència aquells que són creients. Però no puc negar que m’engeloseix que tinguin una capacitat de confiar i de creure que tot sovint em manca. No considero que siguin sempre feliços, ni que la vida els vagi millor pel senzill fet de tenir fe, però sí que envejo la resiliència que es deriva de la seva devoció a un Déu, a un ésser capaç de tot. Els creients tenen una eina. I jo, quines eines tinc, jo? A vegades penso que als agnòstics, als ateus, només ens queden les frases motivacionals de Mr. Wonderful i de Jorge Bucay; una mena de creences que també són eina per a molts, però que a mi em provoquen urticària. Tant de bo m’ajudessin, però sempre he pensat que més valia llegir un bon poema que no pas aquesta mena de cites de psicologia barata feta de pretesos versos cursis que ens empenyen a una felicitat perniciosa i forçada. Trobo que el positivisme que destil·len aquestes frases i conceptes, malentesos, acaben alimentant l’ego i l’individualisme. Ja voldria creure en Déu, o en Mr. Wonderful, jo, però com creure en éssers superiors si a vegades em costa tant creure en mi mateixa?

Durant una xerrada amb un amic creient (un filòsof de ment brillant), ell es lamentava del fet que s’havia dissociat la religió de l’espiritualitat, o més ben dit, que la religió cristiana havia devorat el seu sentit espiritual. Això no obstant, hi ha un fenomen social curiós: mentre que les religions perden adeptes, gairebé un 50% dels joves asseguren que són persones espirituals malgrat no practicar cap religió o sentir-se allunyades de les tradicions religioses. L’opi del poble no ha mort del tot malgrat que cada vegada hi ha més ateus que alhora es consideren espirituals. És una nova moda per a trobar sentit a aquests temps tan buits i estranys? Si és una moda, Instagram n’és el temple i els nous predicadors ara tenen forma d’influencers que ens recomanen un aiguabarreig de coses que van des de menjar més llavors de xia i alvocats, fer ioga de bon matí, aprendre mudres per trobar la pau interior, o repetir oracions sobre el Jo i l’univers que ens ajudin a invocar l’abundància, a projectar, a agrair i a visualitzar.

Jo us reconec que, entre una cosa i una altra, m’he perdut. O tal vegada és al revés, estic perduda i, ni una cosa ni una altra em convenç, i així visc, mig descreguda i estressada. Però mentre escrivia aquest article, en un moment de pausa, he entrat a Instagram i, primer, m’ha aparegut el vídeo d’una conferenciant parlant de Déu, i seguidament, el vídeo d’un home que deia que toquem la pantalla del mòbil unes 2.500 vegades al dia. El senyor proposava que aprofitem aquest vici per a una bona finalitat i recomanava d’instal·lar un fons de pantalla amb alguna frase que ens convingui de veure-la 2.500 vegades el dia, per tal que el missatge que llegirem repetidament ens entri al coco.

Confesso, mig avergonyida, mig entregada al nihilisme existencial, que li he fet cas: m’he posat una frase motivacional de les que tant odio al fons de pantalla. Em sembla cursi, i m’enrojolarà que algú la vegi, però senyores i senyors, estic perduda, i jo què sé, i què sé jo. Que sigui el que Déu vulgui.