Deu dites mal dites (II)

Els refranys, juntament amb les frases fetes i els girs, constitueixen segurament la part d’una llengua que fa de més mal traduir. I molt sovint no és pas que l’altra llengua no tingui una expressió corresponent, sinó que formalment l’una i l’altra no s’assemblen gens. Si pensem, per exemple, que atipar-se com un lladre en castellà es diu ponerse las botas ja ho tenim tot dit.

Avui veurem deu refranys catalans que hem de tenir molt presents per a no haver de recórrer als equivalents de les llengües dominants, el castellà i el francès –equivalents que també esmentarem.

Aquest article és la segona part de “Deu dites mal dites”, publicat el 2019.

Som-hi.

A tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou

Que tinguem un refrany de bolets, en un país com el nostre, no és gens estrany. Aquest ens ajuda a relativitzar els defectes d’algú: no ens pensem que siguin exclusius de tal o tal persona, sinó que són més escampats.

N’hi ha variants conegudes, com ara Sempre han tingut bec les oques, i algunes de més locals, com Allà on hi ha campanes hi ha batalls.

En castellà diuen En todas partes cuecen habas i en francès, amb un significat aproximat, Nous sommes tous logés à la même enseigne.

Ahir deia blanc, avui diu negre

Aquest és el refrany dels qui canvien d’opinió d’una manera vistent i clara.

Té variants, que recorren a la natura, com passa tan sovint: Ara diu blat, ara diu ordi, o bé Tan aviat diu figues com raïms. I, en acabat, n’hi ha un de molt conegut, més aviat vulgar, que se serveix de l’escatologia: Cada vegada que va a pixar canvia de pensament.

En castellà diuen Donde dije digo, digo Diego i en francès, Un Normand a son dit et son dédit.

Al lloc de la guineu, qui se n’alça ja no hi seu

Heus ací un refrany adreçat als qui baden i deixen el seu lloc pensant-se que el recuperaran més tard.

Té variants, com ara Al seient (o al seti) de la guineu, qui se’n lleva (o se n’aixeca) ja no hi seu. O bé En el lloc de la rabosa, qui se’n va ja no s’hi posa. I, encara, Qui aixeca l’anca perd la banca, qui aixeca el cul perd el bagul.

En castellà diuen Quien fue a Sevilla pierde su silla i en francès, Qui va à la chasse perd sa place.

Cada terra fa sa guerra

Genèricament, aquest refrany vol dir que cada país té uns costums propis, diferents dels altres. De tota manera, s’aplica també a individus o col·lectius, no necessàriament nacionals.

En són sinònims, sobretot amb aquest significat ampli, Cada baster, les seves gafes, Cada campana fa la seva batallada i Cada sastre fa el seu punt. I, amb un significat afí, Tants caps, tants barrets.

En castellà es diu Cada maestrillo tiene su librillo i en francès, Chaque pays a ses coutumes.

Càrrega que plau no pesa

Un refrany ben expressiu, que es fa ressò d’un hàbit molt corrent: quan una cosa la fem de gust no hi planyem esforços ni sacrificis.

També podem dir Allò que ve de gust no mata.

En castellà, diuen Sarna con gusto no pica; no n’hem trobat cap equivalent viu en francès.

No en diràs mal que no surti l’animal

Aquesta és la dita de la casualitat, quan s’escau que parlem d’algú i –d’improvís– apareix aquest algú a l’escena de la conversa. El to del refrany és jocós, no pas ofensiu.

N’hi ha tres més amb el mateix significat, però amb el llop remenant la cua: Qui del llop parla, a prop el té, Qui del llop parla, el llop li surt, Qui del llop ha esment, prop se’l sent; a més de l’exclamació, tan coneguda Més aviat ho haguessis dit!

En castellà es diu Hablando del rey de Roma, por la puerta asoma i en francès, Quand on parle du loup on en voit la queue.

Qui tingui orelles, que hi senti

Heus ací la dita de la insinuació, d’aquelles que es diuen per no acabar de dir allò que s’ha començat, bé per prudència, bé com una amenaça, i sempre perquè se suposa que qui ho ha d’entendre ja ho entendrà.

Hi ha la variant Que ho senti tot aquell qui vulgui.

En castellà, diuen Al buen entendedor pocas palabras basta i en francès, À bon entendeur salut.

Tira més un pèl de figa que cent bous

Refrany groller per a palesar la suposada força que té el sexe en els homes a l’hora de prendre decisions.

N’hi ha unes quantes variants, com ara Tira més un pèl de dona que cent mules o bé Tira més un pèl de cony que cent mules. I, encara, Estira més un pèl de figa que una maroma de cànem.

En castellà és Tiran más dos tetas que dos carretas i en francès, Un cheveu de femme tire plus que trente paires de boeufs.

Tot vol temps i paciència

Heus ací una dita pensada perquè la lentitud d’altri no ens desesperi. Cal tenir paciència i prendre’s les coses amb filosofia.

I també amb una mica d’humor, com el que desprèn d’aquestes variants: Vés-te esperant, que potser t’hi floriràs, Esperant t’hi pots fer vell, Et pot sortir barba, Ara li fan el mànec!, Amb palla i temps maduren les nespres…

En castellà és Las cosas de palacio van despacio; no hem sabut trobar cap equivalent en francès.

Tractes són tractes

De refranys que parlen de tractes, n’hi ha uns quants, però aquest és sens dubte el més conegut. No ha de menester explicació, però per si de cas: si fem un tracte no es pot trencar.

Entre les variants, específicament, hi ha les que diuen que si una cosa ha estat donada no es pot prendre: Qui dóna i pren, se’n va a l’infern i –segons algun manual– Sant Mateu, sant Mateu, allò que et donen és ben teu.

Amb aquest significat específic, en castellà diuen Santa Rita, santa Rita, lo que se da no se quita i en francès, Chose promise, chose due.

Una manera de dignificar la llengua és parlar-la sense haver de recórrer a cap altra. Per això és important, també, saber els refranys més habituals en català.

Una bona part de la informació d’aquest article l’he extreta de tres obres fonamentals:

—Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (Garsineu Edicions), de Josep Espunyes.

—Paremiologia catalana comparada digital, de Víctor Pàmies.

—Paremiologia catalana comparada (Columna), de Sebastià Farnés.