Fa més de trenta anys que el català ja no és la llengua majoritària dels Països Catalans i les institucions sembla que no se n’hagin adonat. Les dades ho diuen amb insistència, com palesa el nou llibre del geògraf i professor de català Joan Maria Serra. L’ús parlat del català. En un tombant decisiu (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) és la recerca més aprofundida i global –i actual– que s’ha escrit sobre l’ús de la llengua catalana. Es fonamenta en tots els estudis i estatístiques publicats i abasta els Països Catalans de cap a cap. És presentat amb rigor i claredat, amb més de setanta taules i un quadre de resum a cada capítol. Un text idoni per a reflexionar, prendre consciència dels perills i actuar.

N’extraiem deu idees bàsiques sobre la situació real de la llengua.

Quanta gent parla català realment?

Per determinar la vitalitat de la llengua, el treball n’observa especialment l’ús parlat habitual. Basant-se en estudis recents (2018-2022), conclou que sap parlar català un 71,6% de la població dels Països Catalans, però que els catalanoparlants habituals són un 41,5%; això inclou els qui parlen només català (33,4%) i els qui manifesten parlar català i una altra llengua (8,1%). En xifres absolutes, l’any 2022 el nombre de parlants habituals i bilingües era de 5.792.017, sobre un total de 13.926.235 habitants dels Països Catalans. Arrodonint, doncs, parlen català habitualment uns 5,8 milions d’una població total de 14 milions. El nombre d’habitants que diuen que parlen català amb els amics és una mica superior (6 milions) i a la feina encara és més alt (6,6 milions), un fet que indica la vitalitat de la llengua.

Els cinc territoris on la substitució lingüística avança més de pressa

Tenint en compte les dades d’evolució de l’ús de la llengua a tot el país, Serra observa que en cinc àrees hi ha un trencament progressiu de la transmissió intergeneracional, sovint combinat amb els efectes d’una immigració molt nombrosa. Són àrees on la substitució lingüística avança ràpidament. Aquests cinc territoris són: les illes Pitiüses (Eivissa i Formentera), les comarques del sud (l’Alacantí, el Baix Vinalopó i el Vinalopó Mitjà), l’Alguer, la Ribagorça aragonesa i Catalunya Nord.

Com convertim el català en llengua residual?

L’actitud més perjudicial per a la llengua és l’anomenada “convergència lingüística” dels catalanoparlants, que consisteix a parlar en castellà amb qualsevol que no parli català d’entrada. Serra ho il·lustra amb aquest exemple hipotètic: en un lloc on hi ha 100 persones, de les quals 27 són catalanoparlants i 73 no, tan sols un 8% de les converses és en català. De manera que, un auditor extern sentirà el 92% de les converses en castellà.

Perills i esperances del jovent

A l’hora d’analitzar la reculada en l’ús de la llengua, Serra concreta l’evolució entre els joves. De les xifres territorials que dóna, paga la pena de tenir en compte les d’Andorra, on augmenta l’ús del català entre el jovent. Fins i tot entre germans es parla més català que amb els pares. Això no passa pas a la resta del país. A l’altre plat de la balança hi trobem els joves que tenen el castellà com a llengua d’identificació: les dades diuen que, a Catalunya, un 80% d’aquest grup no parla mai en català –o gairebé mai– i una tercera part fins i tot voldria que el català s’utilitzés menys que no pas ara.

La transmissió familiar s’estronca?

Un dels indicadors que alerten que una llengua ha entrat en fase de perill és l’estroncament de la transmissió familiar. D’acord amb l’estudi, s’ha interromput pràcticament a Catalunya Nord i l’Alguer, flaqueja a la Franja i a les ciutats de Castelló de la Plana, València Elx i Alacant, però es manté amb vigor a la resta del País Valencià, Andorra, Catalunya i les Illes. És esperançador de comprovar que en moltes ciutats del País Valencià, incloent-hi les de l’àrea metropolitana de València –com Torrent o Mislata– s’ha recuperat la transmissió, de manera que si els avis van renunciar al català a casa, els pares l’han adoptat per criar els fills. Quant a les parelles mixtes, a Catalunya opten majoritàriament pel català, a diferència de les Illes i, sobretot, del País Valencià.

Els “fills interruptors”

Un fenomen incipient entre infants i joves és el dels anomenats “fills interruptors”, és a dir, fills de catalanoparlants que s’adrecen en castellà als pares o als germans, malgrat que a casa els han transmès el català. Tot i ésser un fenomen poc estudiat, en un treball de camp fet a Castelló de la Plana el 2017, es van poder observar característiques comunes d’aquests joves, com ara la influència de grups d’amics o companys d’escola, molt majoritàriament castellanoparlants, la representació positiva del castellà com a llengua que els uneix a la societat i la connexió a les xarxes socials sempre en castellà.

El prestigi, element clau

La tria de la llengua –tant per a l’ús com per a la transmissió– depèn de diversos factors. Segons els experts, la vitalitat d’una llengua va relacionada amb la demografia i amb el suport institucional, però també amb el prestigi que tenen la llengua i la cultura en la societat. La interacció entre aquests tres factors fa que els parlants es creïn expectatives sobre el futur i la utilitat de la llengua. El prestigi, doncs, és un factor d’atracció molt potent per a adquirir una llengua nova.

Llengua amagada, llengua marcada

Un dels elements que subjauen en el comportament lingüístic de la majoria de catalanoparlants és l’opressió lingüística que hem hagut de suportar secularment. Aquest fet explica les dues actituds més perjudicials: renunciar al català en situacions quotidianes per estalviar-se problemes (llengua marcada) i no parlar-lo mai fora de casa (ocultació de la llengua). Són actituds que trobem de manera desigual per tot el país, llevat d’Andorra, on el comportament és semblant al dels estats independents: fora de casa, majoritàriament, es tendeix a fer servir el català.

La immigració farà créixer la quantitat de catalanoparlants?

Aquest és el títol del capítol 9, en què Serra dóna dades generals sobre la immigració i estrictament relacionades amb la llengua. Els Països Catalans són el segon país d’Europa que ha rebut més immigrants de començament del segle XX fins ara, tan sols darrere els Països Baixos. I si parlem d’aquests darrers trenta anys, n’han rebut tres milions. Deixant de banda les conseqüències estrictament socials que té aquest fet, l’autor ens dóna dades sobre la repercussió en la llengua. Entre els alumnes de procedència estrangera, tan sols el 8,4% fa servir el català com a llengua de relació, i un 45,3% fa servir el castellà. Dins la població general, la integració dels immigrants és molt majoritàriament en castellà. Resumint, actualment, la immigració fa créixer poc la població catalanoparlant i molt la castellanoparlant.

Dades positives

A desgrat d’aquestes dades negatives, en el llibre es poden espigolar elements positius. N’esmenta directament tres: el gran nombre de persones que entenen el català (dotze milions), la quantitat de parlants que diuen que el saben parlar bé (deu milions) i la bilingüització de persones que declaren com a llengües pròpies tant el català com el castellà. Afegim-hi encara la transmissió intergeneracional a favor del català, de parelles mixtes i fins i tot de parelles castellanoparlants; un cas molt remarcable és el de ciutats del País Valencià on la transmissió estroncada s’ha reprès. I, encara, les xifres positives d’Andorra, l’únic territori del país que té un estat.

Elements de reflexió i hipòtesis de futur

El llibre conté més dades i reflexions. En primer lloc, és especialment valuosa l’exposició del panorama de diversos països amb situacions comparables: la recuperació de l’estonià, que cada vegada és més usat entre els joves, en detriment del rus; la identificació entre patriotisme i ús de l’ucraïnès, percebut com una llengua prioritària pels pares russòfons; la lluita difícil de l’irlandès, que demostra que l’escola tota sola no se’n surt; la minorització digital de l’islandès, absorbit a marxes forçades per l’anglès; la reculada del gallec, afavorida pels partits polítics espanyols; la recuperació territorial i social de l’èuscar, amb la transmissió familiar afermada; la resistència agònica del bretó… El llibre comença amb un paral·lelisme entre el català i el gal·lès, llengua minoritzada fa uns quants decennis i que pot assenyalar el camí –o no– de la nostra.

Hi ha un aspecte essencial per a encarar polítiques de recuperació: quines són les motivacions per a parlar català? Resumint, podríem dir que una llengua es pot adquirir per immersió (oral, audiovisual o telemàtica), necessitat (laboral, d’estudis, legal), atracció cultural i connotació social (prestigi). En relació amb això, Serra enumera unes quantes mesures bàsiques per a evitar el retrocés de la llengua: que els catalanoparlants facin servir el català tothora i a tot arreu, que en qualsevol feina de cara al públic (comerç, administració, ensenyament, sanitat…) s’exigeixi el domini oral del català, que a tot l’ensenyament (dins l’aula i fora) hi hagi immersió en català, que es promogui i es protegeixi la creació i la comunicació oral en català, sobretot adreçades als joves, i, finalment, que es compleixi la normativa lingüística aprovada (codi de comerç, llei de l’audiovisual, atenció sanitària, immersió a l’ensenyament…).

Finalment, és molt interessant la projecció que fa Serra per a l’any 2075. La “hipòtesi alta” és que el nombre de catalanoparlants sigui d’un 40%-45%, que, tenint en compte l’augment de població previst, seria de 7-7,5 milions. La mitjana seria d’un 20%-25% (4,5-5 milions) i la baixa, d’un 10%-15% (2,5-3 milions).

La conclusió de Serra és clara: “Els processos de substitució són rapidíssims i, en les dues generacions que ens separen del 2080, la nostra llengua pot arribar a ser substituïda a les àrees més poblades del territori o, en canvi, ser l’orgullós signe de la identitat del país.”

El temps s’acaba. Som en un tombant decisiu.