Deu castellanismes camuflats (I)

Fa anys i panys que els filòlegs elaboren llistes de barbarismes perquè la gent parli més bé. De segur que a tots ens vénen al cap de seguida mots com bueno, pues, vale i mitja dotzena més. Avui dia, a l’hora d’escriure, és fàcil de detectar els mots no admesos per la normativa, simplement fent servir un corrector o un verificador ortogràfic.

Tanmateix, hi ha castellanismes dissimulats, camuflats, és a dir, que no els detecta un corrector automàtic. Avui ens centrarem en els castellanismes semàntics, aquells que en català i en castellà tenen significats diferents. Els mots en si no són castellanismes, però molta gent els fa servir amb el significat que tenen en castellà. Avui en veurem deu i en el “Ras i curt” següent (el 2 de setembre), deu més.

Abonar

El verb abonar vol dir, en primer lloc, ‘acreditar de bo’: Els electors han abonat la seva política. En aquest cas, deriva de ‘bo’. En segon lloc, significa ‘pagar un abonament’ o bé ‘tornar uns diners que havien estat deixats en dipòsit’: M’han abonat les ampolles buides. En aquest cas deriva del francès abonner. Tanmateix, no és admès amb el significat de ‘fornir adob a les terres’. Hem de dir-ne adobar (o femar).

Apurar

En català, apurar és un verb poc usat, que vol dir ‘depurar’ (apurar l’oli) o bé ‘posar en clar’ (apurar els comptes). En canvi, no és correcte amb els significats més habituals del castellà. Segons què vulguem dir, hem de fer servir esgotar, exhaurir, escurar; o bé aprofitar; obligar; fer córrer, apressar; atabalar; fer angúnia… En compte de apurant-ho molt podem dir tirant llarg.

Assentar

Si volem dir ‘posar sobre una base’ és correcte assentar: Assentar una figura sobre una plataforma. Per extensió, diem que el temps s’ha assentat quan s’ha estabilitzat. En canvi, no és admès quan volem dir asseure. Així mateix, en lloc de assentar un precedent diem establir un precedent. I un vestit no assenta bé, sinó que escau o va bé.

Bitxo

En català, bitxo designa una varietat de la pebrotera o el fruit d’aquesta planta. En canvi, segons què vulguem dir, farem servir bestiola, cuca (insecte). Si és un nen o un noi direm que és entremaliat (o un ravatxol, o un tribulet, o un estornell). En compte de bitxo raro direm que és algú molt estranyot (o extravagant).

Caixa

No sempre que en castellà es diu caja en català s’ha de dir caixa. Ho explica el professor Gabriel Bibiloni en un article: “Una caixa és un receptacle gran, fet de matèria sòlida (normalment fusta), amb tapadora o sense, que s’empra per a guardar coses, com, per exemple, la roba de la casa; si el recipient té les mateixes característiques però és de petites dimensions, és una caixeta; i si es tracta d’un receptacle de fusta (i ara de plàstic), normalment sense tapadora, com els que s’empren per a contenir la fruita, és un caixó. Els receptacles de cartó (o de matèria semblant) que s’empren com a contenidors de coses diverses (llumins, sabates, papers ‘de Salamanca’, etc.), siguin més grans o més petits, són capses.”

Desenfadat

En català, desenfadat vol dir ‘que ha deixat d’estar enfadat’. Però si volem dir ‘que mostra desimboltura, desinhibició i bon humor’, els mots adients són desimbolt, informal o despreocupat.

Direcció

En general, ja el fem servir bé, el mot direcció, amb els significats de ‘acció de dirigir’ (la direcció de l’empresa) o de ‘punt cap on ens dirigim’ (Quina direcció agafem?). Però si volem dir ‘conjunt d’indicacions del lloc on viu algú’, el mot correcte és adreça: Tenia l’adreça mal anotada.

Gran

Per influència del castellà, molt sovint qualifiquem de grans algunes coses que són grosses. Sobretot, si en destaquem el volum farem servir gros. Especialment, si parlem de màquines, d’animals o de parts del cos, hem de tenir present que gairebé sempre haurem de dir gros.

Grassa

En català grassa és el femení de gras i prou. Per tant, podem dir que una dona és grassa o, per extensió, que una collita és grassa o que algú diu paraules grasses (grolleres). Però no podem anomenar grassa el greix, ni el del cos ni el d’un motor, per exemple. Del ‘greix abundant’ en diem greixum.

Manada

Una manada és un manat, és a dir, ‘una quantitat d’alguna cosa que cap en una mà’ (una manada d’alfals) o bé ‘una acció feta amb la mà’. Però no ho podem fer servir, com el castellà, quan vol dir ramat, o bandada (d’animals salvatges).