Deu anys de Podem: entre la desaparició i el retorn a les essències

El 17 de gener de 2014 es va presentar al Teatro del Barrio, una petita sala cooperativa al barri de Lavapiés de Madrid, una iniciativa que refusava de descriure’s com un partit polític i que pretenia traslladar la indignació del 15-M a la política institucional. El discurs era totalment rupturista, “dels de baix contra els de dalt” per combatre “la casta”. Es declarava favorable al dret de decidir de Catalunya, contrari a l’austeritat imposada per la Unió Europea i amb la voluntat d’esfondrar el bipartidisme i el règim del 78. Podem.

El primer pas consistia a configurar una candidatura a les eleccions europees del 2014, en línia amb Syriza d’Alexis Tsipras, amb el professor i analista Pablo Iglesias com a cara visible. Per a impulsar-la s’imposaven tres condicions: rebre el suport de cinquanta mil persones a la web, cosa que van aconseguir en tan sols vint-i-quatre hores, fer un procés de primàries obertes i cercar aliances amb més partits, com Esquerra Unida, la CUP i Anova. Refusava, d’entrada, el vell eix esquerra-dreta, i volia representar el gran volum de població afectada per la crisi i descontenta amb el sistema de partits establert. Els impulsors eren els signants del manifest “Movem fitxa”, una trentena d’activistes i intel·lectuals, com ara l’advocat Jaume Asens, els activistes Albano-Dante Fachin i Marta Sibina, els professors Juan Carlos Monedero i Jaime Pastor, l’actor Alberto San Juan i l’escriptor Santiago Alba Rico, col·lectius contra les retallades, moviments socials i organitzacions.

La iniciativa va ser un èxit. Tot i no formar cap coalició, Podem va obtenir cinc escons –amb Pablo Iglesias, Teresa Rodríguez i Carlos Jiménez Villarejo als tres primers llocs– i va superar Esquerra Unida, fins aleshores màxim representant de l’esquerra a l’estat espanyol.

El pas següent van ser les municipals i autonòmiques del 2015. Tot i no presentar-s’hi formalment, van impulsar organitzacions ciutadanes, que van aconseguir les batllies de Barcelona, Madrid, Saragossa, la Corunya i Cadis. En el gran objectiu, que era el congrés espanyol, i en aliança amb partits com ara Compromís, ICV-EUiA i Anova, van obtenir 69 escons, solament a tres-cents mil vots del PSOE, que n’aconseguí 90, i amb un resultat especialment alt als Països Catalans, el País Basc i Galícia. Com a afegit, s’imposava en la batalla de l’esquerra, i deixava Esquerra Unida amb tan sols 2 escons.

Les esquerdes profundes en el projecte

El resultat d’aquestes primeres eleccions espanyoles va obrir la primera esquerda dins la formació entre dos dels impulsors, Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. El darrer volia cercar un acord amb el PSOE i evitar un nou mandat de Mariano Rajoy, encara que calgués pactar també amb Ciutadans, mentre que Iglesias va optar per una repetició electoral amb l’ambició de superar el PSOE i convertir-se en el primer partit teòricament esquerres d’Espanya. L’anomenat sorpasso.

I amb aquest objectiu pactà amb Esquerra Unida i amplià la coalició electoral a més partits, com ara Més per Mallorca i Esquerra Castellana. Sobre el paper, si les dues formacions aplegaven els vots, passarien per davant del PSOE. Però la fórmula no va funcionar com es preveia i Units Podem va perdre un milió de votants a les eleccions del 2016.

A més, la batalla interna ja semblava no tenir aturador. El març del 2016, Iglesias va destituir el secretari d’organització, Sergio Pascual, mà dreta d’Errejón, per uns missatges crítics que s’havien filtrat i, passat l’estiu, els dos sectors es van enfrontar per la direcció de Madrid, on es va imposar Iglesias gràcies a un pacte amb Anticapitalistes. Finalment, l’assemblea de Vistalegre 2, el febrer del 2017, va certificar la derrota del projecte polític d’Errejón, que era arraconat, i s’impulsà Irene Montero com a portaveu.

Si la divisió era constant a l’àmbit estatal, hi havia desavinences generalitzades pertot arreu. El nucli fundador del partit es va desintegrar, amb l’escissió de Més País, el partit d’Íñigo Errejón, i als territoris amb un suport molt alt al començament, hi havia una crisi darrere una altra, amb la intervenció estatal en bona part de les assemblees territorials. Això es va traduir en un enfonsament en els llocs on tenia un suport més alt. Més endavant, va desaparèixer dels parlaments del País Valencià i Galícia i va esdevenir residual al País Basc i les Illes.

A Catalunya, al principi, l’any 2014, Pablo Iglesias era contundent, com va palesar en una entrevista de VilaWeb, respecte d’un referèndum d’autodeterminació: “Qualsevol demòcrata ha de celebrar que la gent pugui decidir, em sembla indiscutible. Negar el dret de la gent de donar la seva opinió és una barbaritat.” Però la consulta, que causava divisió en el si del partit, no va ser ni de bon tros promoguda a l’estat espanyol. De fet, respecte de la consulta del 9-N, Podem hi va passar de puntetes i no va fer cap pronunciament oficial. Fins al setembre del 2017, quan s’acostava el referèndum el Primer d’Octubre, no hi va haver una forta mobilització en favor d’una consulta acordada.

Les tensions entre la direcció estatal i la catalana han fet trontollar el partit més d’una vegada. La primera secretària general a Catalunya, Gemma Ubasart, va dimitir l’any 2015 disconforme amb la candidatura a les eleccions catalanes del 27 de setembre, amb un perfil poc catalanista i amb massa intervencions de Madrid. Mesos més tard, el juliol del 2016, fou triat Albano-Dante Fachin, però, després de l’octubre del 2017, amb un discurs de defensa dels drets civils, que la direcció estatal va considerar massa acostada als partits independentistes, li van obrir un procés de destitució i es va trobar forçat a dimitir.

El següent va ser Xavier Domènech, que havia guanyat les eleccions del 2015 i el 2016 a Catalunya, amb una defensa inequívoca del referèndum. Però també va dimitir mesos més tard, el setembre del 2018. Finalment, amb una projecció molt més tècnica, va esdevenir secretària general Noelia Bail i el 2020 Conchi Abellán, l’actual.

L’arribada al govern i un projecte esmicolat

L’any 2019, Podem es va tornar a presentar a les eleccions, però amb unes expectatives molt més moderades. Formà una coalició estable amb Esquerra Unida, però sense els partits sobiranistes que s’havien unit al projecte, i ja no va fer una esmena a la totalitat al sistema i al règim del 78; més aviat era un partit a l’esquerra del PSOE, amb voluntat d’influir d’una vegada per totes, de dins estant, en la política institucional.

La patacada fou més que evident i va perdre vint-i-nou escons. Al País Valencià va passar de segona força a quarta, a Catalunya de primera a tercera, i a les Illes va mantenir el segon lloc, però perdent més de 25.000 vots. Amb la màxima divisió entre blocs, l’exigència de Podem era entrar al govern espanyol, però Pedro Sánchez s’hi va negar en rodó i es van tornar a fer eleccions.

El novembre del 2019 van baixar encara més i es van quedar amb trenta-cinc diputats. Amb tot, en vista de la possibilitat real de perdre el control de la cambra si hi havia unes terceres eleccions, en qüestió d’hores es va tancar el govern de coalició, amb cinc ministres de Podem. La fita, tanmateix, va implicar haver d’aparcar les grans propostes transformadores de fer un procés constituent espanyol, l’auditoria del deute o la creació d’una banca pública.

De fet, l’entrada al govern va anar acompanyada de la sortida del sector anticapitalista de Miguel Urbán i Teresa Rodríguez: “Quan vam fundar Podem no era per a governar amb el PSOE”, van declarar. A més, aquest viratge i pèrdua de suport va anar acompanyat d’una revifalla de les forces de canvi independentistes i sobiranistes, com ara ERC, el BNG Compromís i EH Bildu, que aconseguien més bons resultats que mai. En aquesta mateixa línia, Més Madrid va esdevenir un partit d’àmbit madrileny i van guanyar força formacions com ara Terol Existeix i Unió del Poble Lleonès.

En aquest context, el vice-president del govern espanyol d’aleshores, Pablo Iglesias, va deixar el càrrec i féu una maniobra que el dugué a presentar-se a la Comunitat del Madrid, tot plantant cara com a gran alternativa programàtica i electoral a Isabel Díaz Ayuso en les eleccions del 2021. Però el resultat no va ser ni de bon tros el previst. Majoria de PP i Vox, Podem cinquena força i Més Madrid com a referent de l’esquerra. Iglesias va anunciar que deixava la política.

La substituta designada per Iglesias per a ocupar el seu lloc al govern espanyol i ser candidata d’Unides Podem a les eleccions següents va ser Yolanda Díaz. No obstant això, Díaz, que no formava part del partit, tenia una altra idea al cap, i anuncià un projecte que havia d’unir novament l’esquerra, en què Podem deixava de ser hegemònic i que tenia el suport d’Esquerra Unida i Més País: Sumar.

A les eleccions del 23 de juliol, Sumar va fer una coalició amb Més per Mallorca i Compromís i també arribà a un acord amb Podem, tot i friccions per la configuració de les llistes i el vet a Irene Montero, cara visible del Ministeri d’Igualtat. També hi va haver friccions per la pluralitat i la renúncia al referèndum d’autodeterminació a Catalunya.

El resultat fou de 31 escons, encara més pobre que el 2019, però es mantingué la majoria al congrés i va poder continuar al govern. Ara, l’estabilitat dins la coalició era molt fràgil, fins al punt que el mes passat el trencament va esdevenir total: els cinc diputats de Podem van passar al grup mixt, després de no haver aconseguit cap portaveu adjunt ni tampoc cap ministeri.

Paradoxalment, Podem s’ha diferenciat de Sumar pel fet de tenir un discurs més trencador, d’esquerres i feminista, amb una defensa ferma del referèndum català. Això l’ha dut a votar de manera diferent que els comuns al parlament català, en favor de l’autodeterminació, i a tombar un dels darrers decrets llei del govern espanyol.

Tot plegat ha portat a mesurar el suport del projecte novament en unes eleccions europees, com fa deu anys; ara amb Irene Montero com a cap de llista. Amb un discurs de ruptura, novament, el projecte de Podem, que en gran part torna a les essències, s’ho pot jugar tot en aquesta votació. Malgrat que ara l’objectiu ja no és “assaltar el cel”, sinó mantenir viu l’espai al marge de Sumar i tornar a ser una alternativa.