Avui fa deu anys que el president Jordi Pujol va fer públic un comunicat que va causar un terrabastall en la política catalana: hi confessava que tenia diners no declarats a l’estranger, que formaven part d’una herència familiar rebuda el 1980, i que anava destinada a la seva dona, Marta Ferrusola, i als seus set fills. Pujol demanava perdó per no haver “trobat el moment adient” per a regularitzar aquells diners, i es posava a disposició de les autoritats judicials i tributàries. Era l’estiu del 2014, quan feia dos anys que treballava a tota màquina la claveguera de la policia patriòtica espanyola, que cercava informació –o en fabricava– contra els dirigents polítics independentistes, per mirar de desprestigiar-los en el moment d’eclosió de l’independentisme. Pujol va fer la confessió arran de la publicació pocs dies abans a El Mundo d’unes dades obtingudes per aquesta policia: que la família Pujol havia ingressat 3,4 milions d’euros a la Banca Privada d’Andorra. Deu anys després, la investigació judicial que va començar contra ell i els seus fills encara no té data de judici, la guerra bruta de la policia espanyola ha quedat impune i Pujol, que ara té noranta-quatre anys, ha sortit de l’ostracisme inicial i ha tingut una presència pública i un reconeixement creixent de l’entorn ex-convergent.

El sacseig polític per la confessió fou extraordinari, sobretot dins Convergència, que acabava de designar Josep Rull coordinador general i que va acabar fent una refundació. Perquè s’esdevenia pocs mesos abans de la data assenyalada del 9 de novembre de 2014, i perquè aquella decisió de Pujol, que en el fons era una reacció forçada a una guerra soterrada de diversos poders de l’estat per a desactivar l’independentisme, podia tenir un efecte negatiu sobre el moviment. Just quan el president feia un tomb independentista, ell que no ho havia estat mai. Però el moviment no se’n va ressentir, i tant la gran manifestació de la Diada d’aquell any, a la Diagonal i a la Gran Via de Barcelona, com la consulta del 9-N van ser un èxit de mobilització.

Ara, la ferida era oberta, i la compareixença tensa i memorable que va fer Jordi Pujol al Parlament de Catalunya el setembre d’aquell any la va fer més fonda. Perquè, arran dels dubtes, les preguntes, la petició d’explicacions dels partits, Pujol no va aportar gaire més informació que allò que havia dit en el comunicat en què parlava de la deixa del seu pare al seu fill i a la seva família més de trenta anys enrere per si anaven mal dades, que havia estat dipositada a Andorra i que no havia declarat a la hisenda espanyola. Però sobretot va fer impacte la seva resposta irritada als diputats, fins i tot renyant-los per les preguntes que no tenien a veure estrictament amb el contingut de la carta; acusant-los de mentir, i amenaçant-los que tots en podien sortir escaldats amb la frase “si vas segant la branca d’un arbre, al final cau tota la branca i tots els nius que hi ha. I després cauran tots!”

Enmig de l’impacte polític i social de la confessió, un jutge de Barcelona va obrir diligències d’investigació per si hi havia indicis de delicte en el fet que la família Pujol hagués tingut diners sense declarar durant tants anys. Les informacions que difonien els mitjans espanyols connectats amb la claveguera policíaca del govern de Rajoy deien que de diners evadits en paradisos fiscals n’hi podia haver molts més. Al cap d’uns quants mesos era l’Audiència espanyola que assumia la investigació. Ja feia dos anys que investigava el fill gran, Jordi Pujol Ferrusola, arran d’una denúncia de la seva ex-amant Victoria Álvarez (que va reconèixer haver rebut diners dels fons reservats per incriminar els Pujol), que l’acusava d’anar i venir d’Andorra amb cabassos de bitllets de cinc-cents euros.

La investigació a l’Audiència espanyola, que va instruir el jutge José de la Mata, va ser llarga i feixuga, i es va tancar el juny del 2021. La fiscalia demana nou anys de presó per al president Jordi Pujol en la causa per delictes d’organització criminal, emblanquiment de capitals, delicte contra la hisenda pública i falsedat documental. També demana vint-i-nou anys per al seu fill Jordi, disset per a la dona d’aquest, Mercè Gironès, catorze per al seu fill Josep i vuit per a la resta de fills, Pere, Oleguer, Oriol, Mireia i Marta. També demana cinc anys de presó per als deu empresaris investigats. Les actuacions contra Marta Ferrusola –que va traspassar recentment– es van arxivar per causa de la malaltia d’Alzheimer que tenia.

En l’escrit d’acusació, la fiscalia diu que Pujol i Ferrusola van dirigir una trama amb els seus set fills, de manera que van “ocultar una quantitat ingent de diners a Andorra, pel cap baix d’ençà del 1991, gràcies a l’afavoriment de determinats empresaris perquè rebessin les adjudicacions de diversos concursos públics de l’administració pública catalana”. Les activitats coincideixen amb el mandat de Pujol com a president (1980-2003), i la fiscalia diu que Pujol “es va aprofitar de la seva posició política per a teixir una xarxa de clientelisme” a través de la qual ell i “empresaris afins” a Convergència Democràtica de Catalunya “es repartien beneficis abundants procedents de concursos públics”.

A punta de pistola

Just quan es tancava la investigació, tota la documentació que pertanyia als Pujol i que havia restat set anys sota custòdia de l’Audiència espanyola fou robada a punta de pistola quan la transportaven per retornar-los-la. Uns individus encaputxats i armats amb pistoles van assaltar la furgoneta que anava cap a Barcelona amb el material, que incloïa unes quantes memòries USB, una desena d’ordinadors, pissarretes, telèfons, targetes de memòria i CD. En van fer fora el conductor, se la van endur i al cap de poques hores va aparèixer calcinada en un descampat. Un jutge de Madrid es va fer càrrec de la investigació del robatori però no se n’ha sabut res més. I ara, passats tres anys del tancament de la instrucció, l’Audiència espanyola encara no ha fixat pas cap data per al judici a Pujol i als seus fills.

Tota l’acció judicial sobre els diners dels Pujol, sobretot arran de la confessió del president el 25 de juliol de 2014, va amagar, si no justificar, en bona part l’acció de la policia patriòtica del ministre Jorge Fernández Díaz i del president Mariano Rajoy. De fet, l’Audiència espanyola sempre s’ha negat a investigar l’activitat de la policia patriòtica contra l’independentisme (allò que s’ha anomenat operació Catalunya) malgrat les evidències i la informació de què disposava arran de les investigacions per unes altres causes contra un dels artífexs, l’ex-comissari José Manuel Villarejo.

La causa andorrana

Només hi ha hagut una causa que hagi tirat endavant i que hagi acabat en sentència: la condemna ara fa dos anys, per part del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, de l’ex-director adjunt operatiu de la policia espanyola Eugenio Pino, per haver introduït un llapis de memòria d’un origen dubtós amb suposada informació sobre els negocis del fill gran de Pujol, Jordi Pujol Ferrusola, en el procediment contra la família. El van condemnar a un any de presó i a deu mil euros de multa per revelació de secrets.

Però l’activitat policíaca de les clavegueres de l’estat contra l’independentisme i les connexions amb la cúpula política del govern de Rajoy només s’han investigat –i s’investiguen– a Andorra. La Batllia investiga l’ex-president espanyol Mariano Rajoy i els ex-ministres Jorge Fernández Díaz i Cristóbal Montoro per l’operació Catalunya, entre més ex-responsables polítics i policíacs, com l’ex-secretari d’estat d’Interior Francisco Martínez i l’ex-director de la policia espanyola Ignacio Cosidó. Els investiguen per haver ordenat pressions als responsables de la Banca Privada d’Andorra (BPA) per a aconseguir els suposats comptes bancaris d’Artur Mas, Oriol Junqueras i la família Pujol amb l’amenaça del tancament del banc. Les autoritats judicials andorranes han topat, de moment, amb la negativa de les espanyoles a col·laborar en la investigació per a esclarir de quina manera la policia espanyola va pressionar els ex-directius de la BPA per obtenir la informació sobre els comptes de la família Pujol el mateix any, justament, que va aparèixer a El Mundo.

La sortida de l’ostracisme

I si els primers anys després de la confessió Pujol va romandre en silenci, aquests darrers anys ha anat tornant, progressivament, a una certa vida pública. Primer amb articles i després participant en actes o en entrevistes, com la que li va fer el periodista Josep Cuní el juliol de fa dos anys, en què declarava: “Em dol que em diguin corrupte”, i assegurava que posaria la mà al foc “per la gran majoria de la seva família”.

Aquell mateix any va tenir un ictus, del qual es va poder recuperar, i que no li ha impedit de continuar assistint a actes diversos, com presentacions de llibres o la presentació de la candidatura de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona, a començament de l’any passat. Enguany va proclamar el seu suport a la candidatura del president Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat, i va anunciar la intenció d’afiliar-se a Junts per Catalunya. Deu anys després d’haver propiciat, amb la seva confessió, l’inici del final de la vella Convergència.